Sota el títol 'Escena d’un naufragi', Géricault desplegava tots els recursos del romanticisme en un tema dramàtic fora mida, per guanyar-se el públic del prestigiós Saló de París del 1819. En aquest quadre retratava l’agonia i la mort amb el màxim realisme, ja que el pintor va visitar hospitals, asils i tanatoris per documentar-se amb un gran nombre d’esbossos de bojos, moribunds i cadàvers. Però no va ser l’alt grau de realisme allò que va provocar l’escàndol de les autoritats, sinó el fet que Géricault evoqués un succés que havia commocionat la societat francesa: el naufragi de la fragata 'Medusa'.

Nobles, militars i oficials primer
La 'Medusa' va salpar el juny del 1816 per prendre possessió del Senegal, carregada d’aristòcrates que volien treure profit de la nova colònia. Passatgers i tripulació sobrepassaven amb escreix la capacitat de la nau. Quan va naufragar, els nobles, militars i oficials van cuitar a ocupar els bots de salvament. La resta, fins a 147 persones, es van amuntegar sobre un precari rai que els bots havien de remolcar, però al cap de dues hores es van tallar les amarres, deixant els nàufrags en la desesperació.

Durant 13 dies, sobre el rai es va desfermar la lluita per la supervivència, amb motins, assassinats i casos de canibalisme. El seus dos únics supervivents van denunciar posteriorment els oficials. Però la denúncia més eficaç va ser, sens dubte, la de Géricault, en mostrar amb tota la cruesa la corrupció d’un règim que abandonava els desfavorits a la seva sort.