El 17 d'octubre del 1986, el Comitè Olímpic Internacional (COI) nominava la ciutat de Barcelona per als Jocs del 1992. Quedaven enrere sis anys de propostes, campanyes, pressions, negociacions i algunes dificultats notòries. Recordem, per exemple, que la ciutat catalana va necessitar diverses rondes de votacions per sortir elegida. És evident que no va ser un camí de roses, tot i que l'èxit final va esborrar tots els mals tràngols.

Imaginem que aquells que treballaven contra la candidatura de Barcelona s'haguessin sortit amb la seva. Sembla que Alfons de Borbó, que aleshores era president del Comitè Olímpic Espanyol, va oferir els seus serveis a París a canvi d'alguna mena de reconeixement dinàstic. Suposem que s'hagués aliat als rivals de Samaranch al COI, l'anomenat 'lobby anglòfon', i tots plegats haguessin impedit l'elecció de Barcelona. Sumem-hi, si no en tenim prou, algun atemptat que hagués danyat la imatge de la capital catalana. Què hauria passat?

Barcelona hauria perdut els Jocs Olímpics del 1992. Això significa que els hauria perdut per sempre més, i cal recordar que Barcelona ja s'havia postulat abans per la cita olímpica en quatre ocasions. Però és obvi que l'any 1986 es donaven les condicions òptimes: Joan Antoni Samaranch a la presidència del COI, un alcalde del PSC i un govern espanyol del PSOE (amb un vicepresident que era exalcalde de Barcelona). Les clàssiques rotacions continentals dels Jocs també apuntaven a Europa, després d'Amèrica (Los Angeles) i Àsia (Seül).

Una oportunitat única
S'hauria perdut una ocasió singular, potser única. La pèrdua dels Jocs Olímpics hauria deixat un buit notable en el món de l'esport. Les inversions que es van fer amb motiu de Barcelona'92 van ser històriques, sobretot en instal·lacions i en programes d'esport de competició. Catalunya, i també l'Estat espanyol, no tindrien avui el nivell esportiu que tenen sense l'estímul de la cita olímpica del 1992.

Potser més rellevant encara hauria estat l'impacte econòmic, o per dir-ho amb propietat, la manca d'impacte. Es calcula que els Jocs van generar un moviment directe d'un bilió de pessetes, entre pressupost d'organització i inversions. La major part d'aquest capital va incidir en la ciutat i en la regió metropolitana de Barcelona. La ciutat de les rondes, la Vila Olímpica, l'Anella Olímpica, el nou aeroport, les instal·lacions en les subseus olímpiques... És evident que la fita del 1992 va marcar una inflexió molt important en la dinàmica inversora de la gran Barcelona. Potser totes aquestes operacions s'haurien acabat fent amb el temps, però no pas en cinc anys, sinó en 20 o 30.

La fi de Maragall
Tot i així, l'efecte més significatiu dels Jocs va ser publicitari. Sense el gran espot del 1992, la ciutat avui no tindria la popularitat enorme que hi ha portat milions de visitants i l'ha convertit en una de les principals destinacions d'Europa, a més de ser la capital més desitjada entre els executius de multinacionals. Sense la inèrcia olímpica, els anys Gaudí o Dalí no haurien tingut tant d'èxit, i l'inefable Fòrum de les Cultures del 2004 segurament no s'hauria celebrat mai.

El que podem afirmar sense embuts és que Barcelona'92 va ser la gran aposta, i el gran triomf, de Pasqual Maragall. Més que el PSC, va ser el seu líder qui va capitalitzar i va personalitzar l'èxit de l'esdeveniment. Fins al punt que, sense els Jocs Olímpics, molt possiblement l'alcaldia de Barcelona hauria canviat de color als anys 90. I és fins i tot probable que Maragall no hagués estat el president de la Generalitat de Catalunya.