Entre els anys 1884 i 1885, es va celebrar la conferència de Berlín, en què es van posar les bases de la petició colonial de l’Àfrica. La urgència de la cimera va estar determinada per l’aventurisme al Congo del rei Leopold de Bèlgica. Les principals diplomàcies europees van provar de posar ordre a les apetències imperials sobre el continent veí. L’esforç de conciliació va desactivar els enfrontaments entre europeus, però va desencadenar una cursa frenètica per al repartiment d’Àfrica.

En bona part, l’imperialisme va ser fruit d’una histèria col·lectiva: fins aleshores, els interessos europeus s’havien limitat al comerç costaner i a les intervencions puntuals, molt menys costoses que l’annexió de territoris. Imaginem que Berlín, Londres i París haguessin rebaixat el seu expansionisme i haguessin frenat els somnis imperials de Leopold de Bèlgica. Llavors, la ingerència hauria continuat, però hauria obeït al patró anterior. És a dir, a exercir influència sobre els reialmes autòctons, sense grans operacions militars, més en línia amb les polítiques adreçades a la Xina de l’època.

Els únics països africans que no van ser colonitzats (Libèria i, llevat de quatre anys, Etiòpia) ofereixen alguna pista sobre el que hauria pogut passar al conjunt del continent. Els poders africans haurien mantingut la seva primacia, tot facilitant l’evolució de les cultures, els mercats i les institucions pròpies.

Si l’Àfrica no hagués estat colonitzada, és probable que els africans haurien viscut el seu propi imperialisme intern. Els expansionistes locals que ja despuntaven en el moment de la partició, com ara els regnes magribins, els etíops, els aixanti, els zulús o els suahili, segurament haurien annexionat altres pobles. L’extrema fragmentació dels regnes africans, doncs, podria haver derivat cap a un escenari de mitja dotzena de poders regionals. Continuant amb el símil de la Xina, és plausible que els occidentals s’haguessin acontentat amb caps de pont a l’estil de Macau o Hong Kong. A més d’Algèria o Sud-àfrica, els enclavaments blancs s’haurien cenyit a illes o franges costaneres del Senegal, Lagos, Abidjan, Angola o les Seychelles.

Una sola guerra mundial
Si Àfrica no hagués estat colonitzada, els efectes per al continent haurien estat de primer ordre. Els estats africans no haurien adoptat llengües europees com a idiomes oficials; les creences religioses indígenes haurien sobreviscut, i les carreteres, els ferrocarrils i les ciutats haurien trigat més a desplegar-se, però ho haurien fet segons les necessitats locals. El procés de descolonització s’hauria limitat a la recuperació dels petits enclavaments esmentats, i l’opressió colonial no seria avui el pretext etern per justificar el desgovern africà. És a dir, els africans s’haurien vist obligats molt abans a afrontar els seus propis problemes, amb les seves eines, i buscant solucions autòctones. Potser Àfrica no seria avui més feliç, ni més pròspera, però sí més africana.

Si Àfrica no hagués estat colonitzada, durant tres dècades (1884-1914), els nacionalismes europeus no haurien pogut desviar les seves energies sobrants cap al sud. La competència entre nacions blanques no s’hauria pogut desfogar en l’aventura colonial, i podem suposar que la Primera Guerra Mundial s’hauria anticipat. Com que la força industrial i militar d’Alemanya encara no hauria assolit el nivell del 1914, segurament aquest enfrontament europeu s’hauria escurçat, la derrota no hauria estat tan sonada i la crisi galopant de la postguerra no hauria arribal al mateix nivell. En un clima més tranquil, els feiximes ho haurien tingut més cru, i qui sap si la Segona Guerra Mundial, en part derivada dels litigis oberts per l’anterior contesa, no s’haurien pogut evitar.