Franco va combatre a la guerra del Rif entre els anys 1912 i 1927. Va ser condecorat i ascendit per prendre part en diversos fets d’armes, i es va guanyar una reputació mítica per la seva 'baraka' o ‘bona sort’. Es conten anècdotes com ara aquella en què estava bevent de la cantimplora, una bala l’hi va rebentar i ell va exclamar: “A veure si apunteu millor!”. Llegendes a part, el 1916 Franco va ser ferit de gravetat al ventre en els combats del Biutz. El metge el va donar per mort i es va negar a traslladar-lo. Al final va sobreviure, encara que va trigar mesos a recuperar-se.

Suposem que aquell 1916, o en qualsevol altra ocasió, el futur dictador hagués sucumbit davant els atacs dels rifenys. No hauria estat cap excepció; es calcula que entre 10.000 i 20.000 soldats i oficials espanyols van caure al Rif. Imaginem que alguna bala l’hagués tocat uns centímetres més amunt o més avall. O que la ferida del Biutz s’hagués infectat irreversiblement (en aquells temps, les gangrenes i les complicacions eren més mortíferes que les ferides en si).

D’entrada, Franco no hauria participat en el Tercio de la Legión, una força de xoc fundada per José Millán Astray tot imitant la Legió Estrangera francesa. Aquest cos no hauria tingut l’impuls que Franco li va donar, mentre hi va ser i després, quan el va convertir en icona de l’Espanya militarista. Avui no tindríem el refinat plaer de veure desfilar la cabra legionària durant la festa de la hispanitat.

Sense un líder admirat i venjatiu

Franco no s’hauria convertit en el general més jove i més admirat de l’exèrcit espanyol. La pèrdua l’hauria compensat algun altre esperit castrense, no cal dir-ho, i no s’hauria notat gaire la diferència fins al 1927. Però en aquell any Franco va deixar Àfrica per dissenyar —i dirigir— l’acadèmia militar de Saragossa. Des d’aquella escola de formació, es va treballar la xarxa de relacions, els suports i les devocions que el convertirien en un autèntic cabdill militar. Allà va començar a marcar la seva petja personal en l’exèrcit espanyol, i per extensió en la història contemporània. Ho hauria pogut fer algú altre? No ho sabem.

L’empremta de Franco també es va notar en la repressió de la revolta minera d’Astúries, el 1934. És probable que un altre militar, menys bregat en el combat colonial o simplement menys ferotge, hauria provat de ser més conciliador (no costa gaire d’imaginar). Podem pensar que el clima no s’hauria crispat tant durant la Segona República, dretes i esquerres no s’haurien enfrontat a mata-degolla, i els sindicats no haurien adoptat postures tan combatives. Franco va contribuir decisivament a l’aire de 'vendetta' que va conduir a la Guerra Civil.

Suposem que Franco no hi hagués estat el 18 de juliol de 1936, i que el bàndol militar no disposés de la seva peculiar conducció. La desaparició dels seus rivals immediats (Sanjurjo, Mola, fins i tot Primo de Rivera) hauria deixat la rebel·lió òrfena de líders carismàtics, i és probable que la República hagués salvat els mobles.

Una postguerra més curta

Avui seríem tots republicans, no tindríem 40 anys de dictadura a l'esquena, no suportaríem unes dretes tan cavernícoles, no patiríem el retard democràtic que patim, ni un exili castrador, ni un 20-N per recordar, ni calaverades a l’estil del 23-F.

Potser alguna altra figura del bàndol dels revoltats contra la República hauria omplert les funcions de Franco guanyant la Guerra Civil, superant amb èxit la reconversió aliadòfila dels anys 40 i allargant el règim autoritari de la postguerra. Tot i així, és dubtós que hagués gaudit de la mateixa longevitat biològica, o d’aquella 'baraka' del Generalísimo que va representar un autèntic calvari per a tants. 

La història de Catalunya i Espanya hauria estat totalment diferent. I el que és ben segur, més enllà de tota especulació, és que si Franco hagués mort al Rif aquest article no s’hauria escrit mai.