El 1861, els estats del sud dels Estats Units van separar-se del nord i van crear una confederació. Els ianquis, liderats pel republicà Abraham Lincoln, eren partidaris de l’abolició de l’esclavatge, d’un règim més centralitzat i del proteccionisme. Van declarar la guerra als sudistes, que havien proclamat president Jefferson Davis. Una societat industrial de 22 milions d’habitants s’enfrontava a una de nou milions, que basava l’economia en el treball esclau i en les plantacions de cotó. El conflicte va durar fins al 1865 i va acabar amb la derrota dels confederats.

El cabdill militar confederat, Robert E. Lee, va encadenar tot un seguit de victòries inesperades durant els primers anys. Els exèrcits ianquis, que eren molt superiors, van patir canvis constants de lideratge i van acusar el pes d’una campanya de conquesta, mentre el sud només es defensava. De fet, la situació d’estancament no es va capgirar fins a la batalla de Gettysburg i el comandament d’Ulysses S. Grant. Per un moment, imaginem que la Confederació, amb una mica de sort i més suport exterior, hagués resistit fins a forçar un final pactat. Què hauria passat?

No és gaire versemblant la hipòtesi de la pel·lícula 'CSA', que imagina l’ocupació del nord i la creació d’una confederació feixista al conjunt del territori que ocupen els actuals Estats Units. Els sudistes, simplement, no tenien prou recursos per invertir la història fins a tal extrem. Però sí que és plausible la ficció del serial novel·lat 'Timeline 191', que parteix la Unió en dues potències diferents.

Aquesta suposició arrencaria del suport d’alguns governs europeus al Dixieland. De fet, França i el Regne Unit estaven interessats en uns Estats Units més dèbils, que no competissin tant amb la seva producció industrial —i en una Confederació independent que els hauria assegurat el proveïment de cotó per als seus telers. Suposem, doncs, que europeus i sudistes s’haguessin posat d’acord i haguessin establert una entesa històrica. La secessió americana hauria prosperat. Els estats del sud, en aquesta eventualitat, s’haurien girat cap al Carib i el nord de Mèxic per fiançar el seu poder. Acabarien abolint l’esclavitud, és clar, però evolucionarien cap a un règim racista a l’estil de l’apartheid sud-africà. I, com aquest, participarien en les guerres mundials al costat de les potències aliades.

Per tant, les grans conteses del segle XX haurien tingut a l’Amèrica del Nord el seu gran teatre. El 1914, durant la Primera Guerra Mundial, el sud i els canadencs britànics haurien fet pinça contra la Unió ianqui, que s’hauria rendit com ho va fer Alemanya davant els aliats.

Berlín, capital del món
La Segona Guerra Mundial, però, hauria representat la revenja dels Estats Units contra els confederats. El seu potencial econòmic, l’aliança amb el poder de Hitler i la invenció de la bomba atòmica haurien permès la victòria del nord. A Europa, els nazis haurien tingut les tropes nord-americanes com a amigues, i per tant, esclafarien ràpidament la resistència britànica. Els russos no s’unirien a una causa perduda per salvar les democràcies capitalistes. El resultat és que Europa quedaria sotmesa als alemanys, i és a l’altra banda de l’oceà on es viuria una postguerra traumàtica. Els ianquis haurien ocupat la Confederació, i descobririen al món els camps d’extermini de negres. Nord i sud serien finalment unificats, i es restablirien els Estats Units, amb l’afegit del Canadà. Començaria un període de reconciliació i de reconstrucció a l’Amèrica del Nord.

En paral·lel, l’alemany ja s’hauria convertit en l’idioma universal, el nazisme s’hauria anat endolcint gradualment i s’hauria revestit d’una capa de respectabilitat. Berlín hauria esdevingut la capital econòmica del món.