El 1985, Mikhaïl Gorbatxov arribava al cim de la jerarquia soviètica. Un any després posava en marxa un procés de reformes (la perestroika) amb el qual pretenia depurar els mals funcionaments de les estructures polítiques i econòmiques de la superpotència comunista i assegurar-ne la pervivència. Va iniciar-se així una espiral d’esdeveniments que aviat es van escapar del seu control i que van comportar no només la retirada de l’Exèrcit Roig de l’Europa oriental, sinó també la destrucció de l’URSS l’any 1991.

Imaginem que Mikhaïl Gorbatxov hagués superat tots els problemes i els entrebancs que el van fer fracassar, que després de guanyar-se la confiança d’Occident hagués convençut l’ortodòxia del Partit, els militars, els elements aperturistes i els nacionalistes de la necessitat d’un canvi lent i gradual, dirigit des de dalt i sense traumes. Els anys 90 haurien estat intensos políticament, però amb un ordre internacional prou estable. Aleshores, la societat civil mundial s’hauria estalviat alguns -que no vol dir tots- episodis recents de barbàrie.

La consolidació de la perestroika hauria redibuixat la història recent. Per tal de garantir-se els suports polítics i econòmics, el líder soviètic hauria pactat amb Occident una llarga transició cap a l’economia de mercat als països satèl·lits. Horitzó simbòlic: any 2000. Experts de la Unió Europea (UE) haurien assessorat el procés de cara a evitar els canvis bruscos, la proliferació de les màfies i els redespertars parafeixistoides. A les acaballes dels 80 l’espectre d’una guerra a Iugoslàvia hauria estat conjurat per l’OTAN i l’URSS.

La UE s’hauria compromès a pagar la macrotransformació i els 90 haurien estat anys de sacrificis comuns. S’hauria avançat la incorporació a la Unió d’estats pròspers com Suècia, Noruega, Islàndia, Finlàndia, Suïssa i Àustria. El 1992 hauria nascut l’Europa dels 18 i la reunificació d’Alemanya no hauria tingut lloc fins al 2001.

L'Iraq sense guerra

A l’URSS, Gorbatxov hauria consolidat la reforma econòmica abans de permetre l’obertura de la vida política i social. Per millorar la vida dels soviètics, hauria comptat amb l’explotació eficient dels recursos del país, l’arribada de capitals i d’experts de l’exterior, i els excedents de l’agricultura i la indústria de consum de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). I, sobretot, amb la disminució de la despesa armamentística. La confiança que hauria generat a Occident hauria permès la fi de la guerra freda. L’Àsia Central i el Caucas haurien estat les parts més febles de la cadena, però les millores en la qualitat de vida -una anticipació dels beneficis d’una futura ‘commonwealth’ soviètica-, l’entesa militar amb els Estats Units i les inversions estrangeres haurien mantingut la zona amb calma. A mitjan anys 90, ‘Gorbi’ hauria anunciat la voluntat d’avançar cap a la socialdemocràcia i unir-se a la UE i l’OTAN el 2010.

Moscou hauria redefinit els seus interessos exteriors. Hauria declarat l’Amèrica Llatina i Àfrica àrees no estratègiques. Les relacions amb la Xina s’haurien incrementat a costa del Vietnam i Corea del Nord. D’altra banda, els acords sobre l’explotació de les reserves d’hidrocarburs siberianes i de l’Antàrtida haurien endurit el suport dels EUA a les monarquies àrabs del petroli. El conflicte de l’Afganistan s’hauria acabat el 1989 amb una intervenció avalada per l’ONU i s’hauria avançat en el camí de l’estabilització del Pròxim Orient. Naturalment, en aquesta conjuntura, l’Iraq no hauria envaït mai Kuwait.

Després d’uns intensos anys 90, el 2004, el Fòrum de les Cultures de Barcelona hauria homenatjat el ‘premier’ soviètic com el polític que més confiança despertaria en la societat mundialitzada per afrontar els nous reptes de la governabilitat mundial.