L’any 1229, el rei Jaume I va conquerir l’illa de Mallorca. Ja feia anys que la corona somiava establir una base mediterrània a les illes, i de fet no era la primera expedició en aquest sentit. En la campanya del Conqueridor, encapçalada en persona pel monarca, no hi van voler participar els nobles aragonesos: hi van anar bàsicament tropes i diners catalans. La ràpida derrota dels musulmans va comportar la cristianització de Mallorca, la seva entrada en l’òrbita catalana i el principi d’una gran expansió marítima. En pocs anys, el regne de Catalunya i Aragó gairebé va duplicar territori i població.

Suposem que les hosts de Jaume I no haguessin pogut mantenir l’ocupació, tal com li havia passat un segle abans a Ramon Berenguer III, que va patir contraatacs musulmans i va haver d’abandonar l’illa. Imaginem que la resistència local hagués estat més tenaç, que hagués comptat amb reforços, o simplement que la campanya catalana hagués fracassat. Jaume I hauria d’haver renunciat a la idea d’envair l’illa, probablement per sempre, ja que l’empresa no interessava a l’aristocràcia aragonesa, d’orientació més continental. La història s’hauria escrit d’una altra manera, radicalment diferent, a Mallorca i segurament també a tota la regió de la Mediterrània occidental.

Els Països Catalans no haurien existit ni en l’imaginari col·lectiu. En fracassar l’expedició mallorquina, el Casal de Barcelona hauria renunciat a empreses més ambicioses al País Valencià i, per descomptat, a la Mediterrània en general. O potser hauria aspirat, a tot estirar, a reforçar les fronteres amb incursions puntuals. Sense les espectaculars conquestes del segle XIII, l’era daurada de les armes i el comerç català hauria patit un revés rotund. El més probable és que Catalunya i Aragó haguessin quedat circumscrites al nord peninsular, que haguessin esdevingut reialeses pirinenques tenallades per altres potències i condemnades a fer un paper històric similar a la Navarra medieval.

La llengua i la cultura catalanes se n'haurien ressentit molt
Ramon Llull i Anselm Turmeda no haurien tingut raó de ser; Ausiàs Marc, Joanot Martorell i Jordi de Sant Jordi, tampoc; les quatre cròniques, sens dubte, no haurien vist la llum. El gòtic català no s’hauria expandit fins a Eivissa i Alacant; els Borja no haurien estat papes; les ensaïmades no ens haurien endolcit els esmorzars; la paella portaria un altre nom, i les fogueres de Sant Joan no passarien de l’Ebre.

En compensació, no haurien existit els presidents Matas i Camps, que s’haurien dit López i González, i no serien portaveus de cap esquizofrènia nacional. La llengua i la cultura catalanes, en resum, haurien quedat molt disminuïdes, restringides amb sort al territori estricte del Principat.

Mallorca no hauria resistit gaire temps i el Principat s'hauria ofegat
No és imaginable, d’altra banda, que la ‘Mayurqa’ islàmica hagués aguantat els embats cristians durant gaire temps. Com a la resta del quadrant nord-occidental de la Mediterrània, en un moment o altre hauria estat liquidada per l’anomenada ‘reconquesta’. Hauria caigut sota la grapa d’algun altre regne cristià, com ara Castella o França. I potser València, també. En qualsevol cas, l’absència del poder català medieval hauria redibuixat el mapa de la regió. Ens ho podem imaginar sense gaire esforç; un reialme petit, entre l’Ebre i els Pirineus, molt més dominat pel pes de la noblesa aragonesa, i atrapat al nord i al sud pels dos gegants de la política europea.

L’ofec de la nació catalana hauria estat definitiu. S’hauria produït una unió amb Castella o amb França, o una partició per conquesta i annexió, sense la força i el prestigi que esgrimiria Ferran el Catòlic en el moment de la unió peninsular. Despullats de tota autonomia, no hauria calgut arribar a la desfeta del 1714; la defunció d’un país s’hauria escrit molt abans. La història catalana no hauria comptat amb les seves glòries medievals, i el petit idioma del Principat s’hauria dissolt en un patuès en vies d’extinció, com ara l’occità o el bable. Això potser es consumarà algun dia, però fins i tot així podem afirmar que la conquesta de Mallorca ho haurà ajornat uns segles.