Amb la mort de Konstantin Txernenko, el març del 1985, es va produir un canvi decisiu en la direcció del Politburó soviètic, el màxim òrgan executiu dels partits comunistes. L’arribada del relativament jove -54 anys- Mikhaïl Gorbatxov al poder va transformar definitivament el curs de la història. Gorbatxov va conduir l’URSS, sumida en una profunda crisi econòmica i social, cap a una reforma i obertura inimaginable pels acèrrims a la 'nomenklatura'. Després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, l’URSS es va desintegrar dos anys més tard.
 

La proposta de reducció dràstica dels arsenals nuclears va inquietar el sector militarista del Politburó, que estava convençut que l’URSS no podia perdre la superioritat militar respecte a l’OTAN. Imaginem que els falcons del Kremlin haguessin decidit eliminar Gorbatxov, que hauria patit un inexplicable accident aeri. Víctor Pugo, excap del KGB i destacat membre de la línia dura, hauria estat escollit, a la primeria del 1989, nou líder de l’URSS. Amb Pugo al poder a Moscou, el mur de Berlín no hauria caigut aquell any.

El Kremlin ja hauria decidit que l’única sortida a la crisi interna de l’URSS seria conduir un assalt global contra l’Europa Occidental. Els estrategs soviètics haurien decidit començar l’ofensiva el dia de Nadal del 1989, enmig d’un període de tempestes. Les vacances nadalenques, les inclemències climàtiques i el clima de relaxament de l’OTAN contribuirien a fer encara més profunda la sorpresa de l’atac. Enmig d’intenses nevades, els exèrcits del pacte de Varsòvia haurien creuat les fronteres de l’Alemanya Oriental i de Txecoslovàquia i haurien envaït la República Federal Alemanya.

L’atac hauria estat conduït per tres vectors: al nord, un grup d’exèrcit cuirassat amb l’objectiu de prendre Hamburg i Bremen i arribar als ports dels Països Baixos; al centre, un segon grup cuirassat s’hauria dirigit cap al cor de l’Alemanya industrial: Dortmund, Düsseldorf, Colònia i Bonn, i al sud, el tercer vector hauria conduït l’atac des de la frontera txeca cap a Nuremberg, Stuttgart i Munic.

Inicialment, l’èxit abassegador de l’atac hauria semblat inaturable. No debades, més de 20.000 carros de combat soviètics d’última generació haurien creuat la frontera davant els astorats ulls de l’exèrcit federal alemany. Però malgrat la sorpresa, la reacció de l’OTAN hauria estat prou veloç. Els comandaments occidentals haurien tingut molt clar que la seva sort es decidiria en el combat per la superioritat aèria. Però bona part de l’aviació encarregada d’aturar els blindats soviètics no hauria pogut volar per culpa del mal temps.

Les divisions dels països de l’Aliança Atlàntica haurien hagut de replegar-se davant dels soviètics i atrinxerar-se a les ribes del Rin. Al cap d’una setmana, quan l’OTAN pràcticament hauria perdut Alemanya, les condicions meteorològiques haurien millorat sobtadament. Llavors hauria pogut desplegar la força aèria necessària per frenar l’ofensiva enemiga.

Temor a l'escalada nuclear
El Kremlin, que hauria vist la victòria a l’abast de la mà, hauria decidit l’ús d’armament químic i bacteriològic. L’escalada del conflicte, amb l’amenaça de col·lapse del front del Rin, hauria convençut l’OTAN d’emprar armes nuclears. Així, bombarders americans haurien utilitzat míssils Tomahawk amb cap nuclear per atacar les concentracions d’exèrcits del pacte de Varsòvia, cosa que hauria obert l’alternativa de l’escalada atòmica.

Davant la situació extrema, que amenaçaria amb un intercanvi de míssils nuclears intercontinentals, i davant l’estancament de les operacions convencionals, un cop intern en el Partit Comunista soviètic hauria acabat amb els partidaris de la guerra. Els seguidors del malaguanyat Gorbatxov haurien destituït Pugo i haurien negociat l’armistici amb l’OTAN. Poc després, l’URSS hauria entrat en un col·lapse que hauria finalitzat, el febrer del 1990, amb la seva desmembració. I tot això sense haver caigut el mur de Berlín!