La Revolució Anglesa, que inicialment va enfrontar el monarca Carles I i el Parlament, es va saldar amb l’execució del rei i la proclamació de la Commonwealth o República (1649). El seu home fort, Oliver Cromwell, en va esdevenir lord (‘senyor’) protector l’any 1653, amb el rang de cap d’Estat. Quan va morir (1658) va ser succeït pel seu fill Richard. Tanmateix, Richard va dimitir l’any següent i Carles II, fill del monarca executat, va recuperar la corona.

El règim republicà establert per Oliver Cromwell podria haver-se consolidat si en comptes d’esdevenir una mena de “república hereditària”, cedida al seu fill, s’hagués posat en mans d’algun dels caps de l’exèrcit revolucionari que havia anihilat el rei Carles I. Llavors, sota una dictadura militar revolucionària, Anglaterra hauria començat una política exterior agressiva, que l’hauria portat a aconseguir el control de l’Amèrica hispana. La burgesia de Londres n’hauria estat la principal beneficiada.

La República de Cromwell havia eliminat el conflicte que hi havia entre un monarca autoritari i un Parlament constitucionalista. Tanmateix, amb aquest pas, n’havia creat un altre: el que havia d’enfrontar l’exèrcit –revolucionari i radicalment purità– i el Parlament, força més pragmàtic, plural i tolerant. Els caps militars, amb Cromwell al capdavant, no podien acceptar els plantejaments democràtics i igualitaristes, o fins i tot protocomunistes de col·lectius que exigien la igualtat econòmica i l’abolició de la propietat privada.

Per la seva banda, el Parlament recelava d’un exèrcit que havia esdevingut un poder incontrolat i amb tendències autoritàries. Al capdavall –recordaven– la revolució contra Carles I havia tingut el seu origen en la negativa parlamentària a acceptar l’augment indiscriminat dels impostos reials, que tenia com a objectiu final crear un exèrcit professional.

A la mort d’Oliver Cromwell, però, la perpetuació de la dictadura militar republicana hauria comportat la supeditació de qualsevol fórmula parlamentària al poder de l’exèrcit. Però, paradoxalment, també hauria garantit la llibertat religiosa i política dels ciutadans d’Anglaterra. El règim republicà s’hauria consolidat mitjançant els èxits militars, com ja ho va fer en temps d’Oliver Cromwell, quan la Commonwealth sortí victoriosa de tots els seus reptes: la dominació colonial i violenta d’Irlanda, la submissió d’Escòcia i l’enfrontament amb l’imperi hispànic, que comportà l’ocupació britànica de Jamaica.

Domini comercial
Aquesta tendència, corregida i augmentada, hauria significat, a mitjà termini, la dominació dels espais econòmicament més rendibles de l’Amèrica hispana. I també el control de les principals mines de plata, de les grans ciutats i dels enclavaments de la ruta del tresor. La dominació americana hauria donat feina, prestigi i poder a l’exèrcit vencedor de la guerra civil; hauria enriquit la burgesia de Londres i hauria donat nous motius d’expansió al clergat purità i a les sectes dissidents.

La dominació d’Hispanoamèrica abans de la fi del segle XVII hauria accelerat el desenvolupament comercial i manufacturer d’Anglaterra. Fet i fet, potser hauria evitat la guerra de Successió de la monarquia hispànica, en què el domini comercial americà va actuar com una autèntica temptació per a totes les potències europees, i també hauria modificat l’estructura de l’imperi britànic, menys sòlid a l’Àfrica negra i a l’Índic.