Mandela era, en el moment en què el va detenir la policia sud-africana, el màxim dirigent de l'MK, un grup guerriller que lluitava contra l'apartheid. Havia viatjat a l'estranger per rebre formació militar i per aconseguir suport econòmic. El 1964, amb vuit companys més, va ser imputat de 200 càrrecs, entre els quals els de sabotatge i insurrecció armada. El tribunal disposava de documents, testimonis i altres proves que acreditaven les acusacions. Segons la legislació vigent, la condemna prevista era la pena de mort. Però se'n va sortir amb cadena perpètua.

Com a advocat, Mandela va assumir la seva pròpia defensa, i va fer al·legacions polítiques, tot reivindicant els seus ideals igualitaris. Va acabar amb el cèlebre "si cal, estic disposat a morir per aquestes idees". No era una frase buida perquè sabia que l'esperava la forca, i ja havia anunciat que no apel·laria el veredicte, fos quin fos. A darrera hora, la prudència del jutge -que no era gaire afí al règim- i les pressions internacionals van modificar el resultat previst. Imaginem per un moment, però, que s'haguessin acomplert les previsions i Nelson Mandela hagués estat executat el 1964.

Durant prop de 30 anys, els fets històrics no s'haurien desviat gaire dels que realment es van esdevenir. Al llarg de tot aquest temps, Mandela va ser a la presó; a Sud-àfrica estava prohibit visitar-lo, publicar fotos seves o esmentar-lo a la premsa. Era un mite ocult. La seva mort biològica l'hauria convertit en un màrtir caigut, comparable a d'altres com el líder negre Steve Biko, i poc més. La seva dona, les seves filles i tots aquells que recollien el seu testimoni haurien tingut el mateix paper que van tenir com a suplents de luxe.

Però el que hauria resultat molt més complicat, sens dubte, hauria estat la sortida final, la resolució pactada de la supremacia racial. Tots els observadors estan d'acord que, a partir dels anys 80, encara entre barrots, Mandela va tenir un rol vital, i prou balsàmic, en la transició a un sistema plenament democràtic i equitatiu. Sense el tòtem del líder negre, els blancs ho haurien tingut molt cru a l'hora de trobar interlocutors i de negociar una retirada pacífica del poder.

Sense la seva autoritat indiscutible i sense el seu reconegut geni d'estadista, el canvi hauria resultat molt més turbulent. Potser el mandatari blanc del moment, De Klerk, ni tan sols s'hauria aventurat a buscar una sortida dialogada. En el cas que ho hagués fet, davant les pressions internacionals i la mateixa evolució política en el terreny domèstic, no ho hauria tingut gens fàcil. Certament, en el Congrés Nacional Africà, el partit de Mandela, hi havia líders amb prou capacitat i talent. Però cap amb l'ascendència de l'històric dirigent.

Antiapartheid escindit
Entre 1989 i 1994, potser l'expresident Thabo Mbeki o algú altre hauria assumit la càrrega negociadora per part de la majoria negra. O tal vegada hauria emergit la incombustible figura de Winnie Mandela, representant de l'ala exaltada de l'oposició i, segons els observadors, garantia d'inestabilitat política. El seu propi marit va reconèixer que, mentre havia pogut enfrontar-se als reptes més exigents de la política, mai no havia pogut amb la seva exmuller. Potser s'hauria consumat una escissió traumàtica entre els sectors moderats i radicals de la resistència antiapartheid.

Fos com fos, la modèlica reforma sud-africana hauria hagut de superar molts esculls. No hauria estat descartable l'esclat d'una guerra civil a l'estil d'altres processos d'emancipació africans. El món subsaharià hauria perdut una de les seves figures mítiques, i el fracàs de les expectatives dipositades en Sud-àfrica, locomotora econòmica, política i moral del continent, hauria enfonsat l'Àfrica encara més del que ho està actualment.