I és que les cartes amb què avui juguem són un mirall dels estaments europeus medievals, l'època en què es va definir la simbologia dels naips actuals. Llavors la societat estava dividida en quatre grans segments socials i cada un d'ells tenia el seu propi pal: oros i rombes representaven els mercaders i l'economia; piques i espases, la gent noble i d'armes; cors i copes, el clergat, i, finalment, ors i bastos, la pagesia.

Tot i que la simbologia de les cartes s'ha mantingut força estable fins als nostres dies, altres aspectes, com la seva confecció, sí que han canviat molt des de llavors. A Europa, abans que les cartes es produïssin de manera seriada sobre paper, s'elaboraven en caríssimes tauletes de materials com l'ivori i amb il·lustracions dels millors pintors, però també sobre parracs de qualsevol tela, marcats amb punts i taques quasi rupestres.

Es desconeix el lloc exacte on va nàixer el primer joc de cartes. Moltes hipòtesis actuals apunten que els naips haurien arribat de l'Àsia vers el 1370 per la península Ibèrica, de la mà del poble gitano, o també a través del port de Venècia. Sigui com vulgui, avui la menció més antiga que es conserva sobre un joc de naips es troba en el ‘Llibre de concordances' del poeta Jaume March —oncle d'Ausiàs March—, publicat el 1371 a instàncies de Pere el Cerimoniós. Era l'època en què va esclatar el primer gran boom naiper europeu, sobretot entre els cercles cortesans del segle XIV a les actuals França, Itàlia i Catalunya, on les cartes proliferaven en les taules de joc més refinades.

Però malgrat totes aquestes restriccions, la popularitat dels jocs de cartes no va parar de créixer. I, si bé és cert que en un primer moment els naips només eren per a qui podia pagar-ne la costosa elaboració artesanal, la introducció de la premsa i del gravat en la indústria naipera van permetre una elaboració de baralles més acurada i alhora més econòmica. La seva popularització estava servida. No gaire abans de la invenció de la impremta, els tallers alemanys ja van començar a elaborar els primers naips de paper, un suport molt més versàtil que el pergamí o metalls com la plata. Aquest fet, segons el folklorista Joan Amades, explicaria que l'etimologia incerta del mot ‘naip' provingués del terme ‘knaep', que en alemany antic signi ca ‘paper'.

El 1543, Carles V va formalitzar el monopoli de la venda de naips: durant els deu anys següents totes les baralles que es venien legalment a Castella havien de passar abans per l'estanc de Rodrigo de Dueñas, banquer de Medina del Campo, que havia adquirit aquest dret després de pagar 1.300.000 maravedís a la Hisenda Reial espanyola.

Catalunya no va quedar al marge d'aquest ànim recaptatori i el 1547 va aplicar la primera taxa sobre els naips. L'antic dret d''entradas e eixidas' començà a gravar els naips, com també altres mercaderies que circulaven a través de les fronteres terrestres i marítimes.

La càrrega impositiva creixent, ben present fins a mitjan segle XVII, va propiciar la consolidació de la falsificació i revenda il·legal de naips. Aquest negoci va estendre els seus tentacles allà on hi hagués jugadors àvids de baralles a preus més baixos dels legals i les xarxes de contraban procedents de Catalunya van arribar a fer circular baralles més enllà de l'Ebre, fins a Navarra.

Amb el seu arrelament definitiu arreu d'Europa, la producció en massa de naips va estendre's per diferents regions del continent. I així va ser com les figures de la baralla espanyola, les primigènies, van començar a tenir competidors, ja que els pobles escandinaus i germànics van popularitzar els seus propis símbols, més petits i fàcilment reproduïbles, amb formes senzilles i molt identificables per als jugadors.

Avui en dia, la baralla més usada arreu del món rep el nom de francesa, perquè la seva elaboració era més econòmica que la d'altres colls, ja des del segle XVI. Els diamants, les piques, els cors i els trèvols es van imposar a escala internacional, però petits detalls ens recorden que les cartes són apàtrides. Si en una partida de pòquer o en una taula de bridge tenim a la mà un rei o una reina, hi veurem impreses les lletres K i Q, la inicial de la seva denominació en la llengua de Shakespeare: King i Queen.

En el segle XV l'ofici de naiper estava de moda. I l'entrada d'aquests professionals dins de l'heterogènia confraria dels julians-mercers es devia quedar curta per a les seves aspiracions. Com que consideraven que l'advocació de Sant Julià era massa genèrica per a la seva causa, van cercar un patró fet a mida. I quina millor manera que buscar-lo dins de casa? Els naipers agremiats van escollir el representant més noble de cada pal: els reis de les seves pròpies baralles.

I per acabar d'elevar el llinatge i la puresa dels nous patrons, van deixar clar que els seus eren reis de reis: els primers monarques que havien adorat Jesús, que els seus eren els Reis d'Orient. Així, els bastons es van assimilar a l'encens del rei Gaspar; les copes, a la mirra del rei Baltasar, i els oros, a l'or del rei Melcior. I qui va ocupar la vacant del tron d'espases? Doncs es deia que tal honor corresponia a Herodes el Gran. Una elecció gens casual, ja que, segons la tradició cristiana, ell va fer passar per l'espasa tots els infants betlemites menors de dos anys.