En el seu llibre 'I Spanien', l’escriptor danès Hans Christian Andersen (1805-1875) va explicar les seves impressions d’un viatge fet a Catalunya la tardor del 1862. Hi va entrar en diligència pels Pirineus i, d’acord amb el tòpic, a Barcelona va assistir a una cursa de braus que, segons van comentar-li els seus veïns de localitat, era una “novillada” i no una “corrida”. Però allò que el va colpir de debò va ser presenciar el 15 de setembre, des del balcó de la seva habitació a l’hotel Oriente, una formidable inundació.

Un veritable conte de por
Com a conseqüència de fortes pluges “baixava rodant un corrent d’aigua de color cafè amb llet. Els carrers empedrats de la Rambla eren un riu creixent i abassegador”. La gent es movia amb aigua fins als malucs, i aixecar les tapes del clavegueram va causar més desgràcies, ja que diverses persones van desaparèixer pels forats. Arbres i carros van ser escombrats per l’al·luvió, i la carretera i la línia de ferrocarril van quedar tallades. Andersen va marxar a València en vaixell, afectat pel que havia vist: “Mai no havia comprovat la magnitud del poder de l’aigua; era espaordidor!”. El gran contista havia viscut, sense voler-ho, un conte de por.