El 30 de novembre del 1895, a l’Ateneu Barcelonès s’hi va fer el primer discurs en català. Era la conferència inaugural del curs, i el seu responsable era l’escriptor i president de l’entitat, Àngel Guimerà. El seu contingut no era en absolut escandalós, però a la sala es van sentir crits de protesta i l’acte va tenir conseqüències importants dins de l’entitat. S’hi van produir dimissions, es van recollir signatures de protesta i alguns socis es van donar de baixa. I això que l’Ateneu Barcelonès estava farcit d’intel·lectuals –alguns dels quals eren impulsors de les Bases de Manresa del 1892–, però ni aquí ni a la majoria dels altres ateneus no va ser fàcil normalitzar la llengua. Estava massa arrelat el sentiment que el català només era útil en l’àmbit privat i en alguns actes culturals populars sense massa prestigi, com els sainets o els romanços. El que tenia més ressò eren probablement els Jocs Florals, i encara; a l’Ateneu Català –precursor del Barcelonès– hi va haver queixes perquè finançant els Jocs es donava suport a "una lengua de poco valor".

La Renaixença literària de mitjan segle XIX havia tingut un abast minoritari, i la por sempre present d’indisposar les autoritats feia la resta. De totes maneres, els moviments catalanistes que van començar a sorgir al final del segle van tenir el seu reflex, com totes les grans tendències, als ateneus.

Les excepcions a la norma
Algunes entitats, com la Unió de Santa Coloma de Cervelló, van establir que la llengua oficial seria el català. I més endavant es van crear ateneus que no solament l’utilitzaven, sinó que entre els seus objectius hi havia la recuperació de la identitat nacional. Aquesta normalització va anar avançant durant la Segona República i, com era d’esperar, va desaparèixer amb la dictadura franquista.

Com a anècdota per il·lustrar els embolics tenim el fet que el 1925 els responsables de l’Ateneu Lleidatà escrivien als seus estatuts: "Las lenguas habladas en la Península disfrutarán de las mismas consideraciones y respeto". A continuació, aclarien que serien d’ús preferent la catalana i la castellana "por ser las más conocidas".