Segons un estudi del Ministeri d'Hisenda, el cost real de la guerra de Cuba es va acostar als dos milions de pessetes. Uns 445.000 soldats van ser enviats a Cuba. Els revolucionaris cubans mai no arribaren a ser més de 30.000. De fet, per tornar a veure un contingent d'aquesta envergadura travessant l'oceà Atlàntic, caldria esperar a la Segona Guerra Mundial.

La història de bona part dels soldats espanyols fou una història de calamitats. El clima tropical, amb la seva conjunció de calor, pluges, fang i mosquits, causava estralls. I, a part del clima, tres malalties freqüents assetjaven les milícies: la disenteria, la febre groga i la malària. D’aquesta manera, no tan sols hi havia morts en combat. Els soldats mambís no tenien més sort. Estaven armats de manera molt precària. Quan disposaven d’armes eren els màusers agafats als espanyols. Moltes vegades, però, només tenien el matxet de tallar canya. Les cròniques expliquen també que, sovint, anaven descalços, mig nus i que, més sovint encara, estaven famolencs.

La motivació d’uns i altres era, però, diferent. Els soldats que havien travessat l’Atlàntic se sentien poc lligats a la causa espanyola. Uns 27.000 foren declarats pròfugs. Els cubans, en canvi, estaven molt motivats i tenien molt suport social. La motivació va ser un factor clau des del principi. El mes de juny del 1895, Martínez Campos va escriure una carta a Cánovas en què li explica el problema de fons: “Solo unos pocos españoles de la isla se proclaman como tales”.

L'enfrontament va ser curt. El 20 d'abril del 1898 els Estats Units van declarar la guerra a Espanya per l'enfonsament del cuirassat 'Maine' i la mort de 226 persones. Tot i que mai hi va haver proves concloents que atribuissin responsabilitats concretes, la premsa nord-americana va sentenciar que la culpa era dels espanyols per no haver garantit la seguretat del vaixell.

L'1 de maig els nord-americans van destruir completament la flota espanyola de Cavite, a les illes Filipines. A partir d’aquell moment, totes les esperances es van centrar en la flota espanyola de l’almirall Cervera enviada a Cuba. La premsa va especular si Cervera atacaria alguna ciutat dels Estats Units. L’almirall era molt conscient de les seves limitacions, però tot i així va aconseguir una gesta que fou molt celebrada: trencar el bloqueig nord-americà i entrar al port de Santiago de Cuba.

El tractat de París
A partir d’aquest punt, Cervera va proposar al govern espanyol no presentar batalla. El govern va dir, però, que el conflicte no es podia defugir. Així, l’esquadra de Cervera va sortir a mar oberta. Amb només quatre hores, els cuirassats nord-americans van enfonsar un rere l’altre tots els vaixells espanyols. El resultat va ser desolador: els espanyols van tenir 350 morts i els nord-americans, tan sols un. Santiago de Cuba es va rendir el 14 de juliol i pocs dies després els Estats Units van desembarcar a Puerto Rico. El 10 de desembre del 1898, sense cap representant dels cubans, es va signar el tractat de París, pel qual la corona espanyola renunciava a Cuba i cedia als nord-americans l’arxipèlag de les Filipines, Puerto Rico, les illetes de les Índies Occidentals i les Mariannes. L’1 de gener del 1899, al castell del Morro de l’Havana, s’arriava la bandera espanyola i, al seu lloc, s’hissava la dels Estats Units d’Amèrica. El 1902, finalment, l’illa de Cuba va accedir a la independència definitiva.