El rosari o saltiri de Maria és una pràctica devocional inventada al segle XII i divulgada pels cistercencs, que consisteix a resar cent cinquanta avemaries en record dels cent cinquanta salms. Als Països Catalans fou particularment popular, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX, quan va esdevenir la devoció més característica de les famílies catòliques.

El rosari de l'aurora era una processó en què es recitava i es cantava el rosari pels carrers a primera hora del matí. Tenia lloc en determinades dates assenyalades, sobretot el primer diumenge de maig ('Roser de Maig') i la primera setmana d'octubre, entorn del 'Roser de tot el món'. Aquesta festivitat de nom tan curiós fou creada pel papa Gregori XIII per a commemorar la victòria de la flota cristiana enfront dels turcs a la batalla de Lepant el 1571, atribuïda a la intervenció de la Mare de Déu, ja que s'esdevingué el dia 7 d'octubre. A partir d'aquesta data van proliferar arreu les confraries del Roser, les quals van fomentar el costum de resar el rosari de l'aurora.

L'expressió "acabar com el rosari de l'aurora" es va forjar a l'època de la revolució liberal del 1868 a Espanya, coneguda també com la 'Gloriosa'. Aquesta revolució va encetar un període de llibertats democràtiques (el Sexenni, 1868-1874) durant el qual el moviment obrer i la petita burgesia van irrompre en la vida política. Així, mentre les idees polítiques d'aquests grups agafaven cada cop més força, l'Església continuava fent mostres de la seva capacitat d'influència, mantenint costums com el de resar el rosari col·lectivament i en públic, tal com s'havia fet sempre. Les ires anticlericals es van desfermar contra aquesta pràctica, provocant aldarulls que sovint prengueren forma d'autèntiques batalles campals entre devots i agitadors.