En l’època del Renaixement italià, l’educació que rebien les dones (les que tenien la sort de rebre’n) no es destinava a cultivar el seu esperit, sinó a mantenir-les virtuosament dins les obligacions familiars. Malgrat que la dona havia de quedar relegada a casa o al convent, algunes artistes van poder destacar. Moltes van ser filles de pintors que es van amarar de la pintura del pare, tot i que malauradament el mestre s’acostumava a apropiar del nom de la noia.

Entre elles, Lavinia Fontana va obrir camí a una generació de dones artistes italianes que podien treballar en l’esfera professional al costat dels homes. Es va guanyar bona reputació com a pintora de l’aristocràcia bolonyesa; l’apreciaven perquè no descuidava cap detall dels vestits i les joies que deixaven clara la categoria dels retratats. Gràcies a aquest suport, va gosar ser la primera dona a pintar figures nues femenines, com la Minerva de la imatge, d’una sensualitat inaudita i arriscada.
 

L’artista es va casar amb Giovanni Paolo Zappi, un pintor també deixeble del seu pare, que tenia poc talent però sí prou intel·ligència per valorar el de la seva muller. Tant és així que va abandonar la seva carrera per fer-se càrrec dels onze fills: era realment un matrimoni fora del comú. La família es va traslladar a Roma perquè Lavinia pogués dedicar-se a pintar per al papa Climent VIII, un reconeixement insòlit i molt merescut.