El 6 d’agost del 1962, a la presó de Broadmoor, va morir un dels reclusos anomenat Berridge. El forense va dictaminar que l’havien enverinat amb cianur, cosa molt misteriosa si es té en compte que al centre només es podria haver obtingut cianur, d’una manera molt recargolada, de les mates de llorer del pati. Broadmoor era una institució penitenciària per a malalts mentals, i per això molts dels presos van dir que havien estat ells qui havien mort Berridge, però els investigadors no en van fer cas. Tampoc no van parar atenció al més jove dels candidats, un xicot de 14 anys, Graham Young. I haurien hagut de fer-ho tenint en compte el seu historial.

Emmetzinador vocacional
Young estava reclòs allà precisament per haver enverinat el seu pare, la seva madrastra, la seva germana i un company d’escola. Des dels 11 anys, vivia obsessionat pels verins i els seus efectes, i sempre duia una ampolleta d’antimoni a l’escola perquè així se sentia més segur. De fet, quan el van detenir a la seva cambra tenia prou verí per matar 300 persones, i va arribar a confessar que havia posat antimoni o belladona al menjar de casa.

Per si això fos poc, a la presó tenia accés a la biblioteca, on continuava instruint-se sobre toxicologia. També haurien d’haver pensat en ell quan van trobar desinfectant al cafè dels funcionaris. Quan el psiquiatre va considerar que estava rehabilitat, l'any 1971, el pare de Young va demanar que no l’alliberessin ni aleshores ni mai. No obstant això, el van deixar anar i el noi de seguida va aconseguir feina en un magatzem... on, precisament, es manipulaven productes químics.

Només tres dies després d’haver començat, alguns dels seus companys de feina es van posar malalts i dos van acabar morint. El 21 de novembre del 1971 van tornar a detenir Graham Young i set mesos després va ser condemnat a cadena perpètua. Va morir a la presó amb 43 anys, però una efígie de cera al Museu de Madame Tussaud el va fer immortal.