Fortuny va ser un dels artistes més cèlebres de la pintura catalana del segle XIX. Als 20 anys va obtenir una beca de la Diputació de Barcelona per ampliar els estudis a Roma, que comportava l'obligació de realitzar un seguit de composicions: una còpia d'un quadre clàssic, un episodi de la història de Catalunya... El tribunal va quedar astorat en desembalar el primer lliurament i trobar-se davant d'aquesta odalisca voluptuosa. El tema no només no constava entre els que li havien exigit, sinó que resultava altament escandalós en la Barcelona del 1862.

En la tradició acadèmica, els nus femenins només estaven autoritzats en determinats gèneres, com les al·legories històriques o la mitologia. Ara la moda orientalista proporcionava una nova excusa per pintar la dona nua, justificada per la distància amb una cultura "bàrbara". I Fortuny es va apuntar al club dels pintors d'odalisques desvalgudes, d'una nuesa torbadora i vulnerable.

Però aquestes pintures no eren sinó fantasies eròtiques allunyades de la realitat. Perquè les dones dels harems, tot i la reclusió despòtica, no eren passives ni es dedicaven a mandrejar, sinó que eren dones formades i molt ocupades en diversos quefers, a banda que anaven còmodament vestides. De fet, el clixé eròtic que els musulmans tenien de la dona al segle XIX era un altre: el de la dona decidida i aventurera, forta i independent, i bona oradora -com la Xahrazad de 'Les mil i una nits'. En els diversos viatges que va fer al Marroc, Fortuny va fer un veritable esforç per cercar l'autenticitat cultural, va criticar la desviació orientalista... i va deixar de produir odalisques.