El lloc on vivia l’enginyer escocès William Murdoch a la ciutat de Redruth, a Cornualla, era, com gairebé tots, ben fosc de nit. Per això, el 1792, Murdoch va inventar el llum de gas. Després d’assajar amb diverses substàncies per produir llum, va triar el gas que es desprenia en cremar carbó. Va il·luminar casa seva i es va fabricar una mena de llanterna de gas per anar pel carrer.

No gaire més tard, algú va pensar que era més pràctic posar fanals de gas fixos al carrer. I com que Murdoch no va poder patentar el seu invent, el va copiar tothom. La llum de gas es va estendre per exteriors i interiors, substituint els usuals llums d’oli o d’altres greixos.

El 1826, el químic guixolenc Josep Roura va encendre uns fanals de gas a la Llotja de Barcelona. Va ser el punt de partida que el 1841 portaria als primers fanals de gas per a l’enllumenat de la ciutat. Dos anys més tard es creava la Societat Catalana per a l’Enllumenat de Gas, germen del que més tard seria Catalana de Gas, i després Gas Natural.

Per a la vida nocturna la llum de gas va ser oli en un llum —expressió potser inadequada en aquest cas. Aviat s’il·luminaren teatres, sales de ball i botigues, la seguretat va augmentar i els que s’ho podien permetre substituïen les tristes llums d’oli o de cera a casa seva. El gran impacte lluminós següent va arribar el 1882, amb el llum elèctric instal·lat pels enginyers Tomàs Dalmau i Narcís Xifra. A poc a poc, el gas va haver de concentrar-se en altres fonts de negoci, com ara cuines, calefaccions i aigua calenta.

Josep Roura