El desembre del 1916, Margaretha Gertruida Zelle, coneguda com a Mata-Hari, es va instal·lar a l’Hotel Ritz de Madrid, ciutat dividida entre aliadòfils i germanòfils on batallaven els serveis secrets dels països bel·ligerants, i on esperava instruccions. Allà trobà un amic, el polític català Emili Junoy, a qui havia conegut l’any abans al mateix hotel mentre treballava com a senador.

Qui era Emili Junoy?

Junoy era un advocat, periodista i polític que va secundar successivament Nicolás Salmerón, que havia estat president de la Primera República Espanyola el 1873; Manuel Planas i Casals, cap del caciquisme català que controlava l’adulteració sistemàtica dels resultats electorals; Alejandro Lerroux, líder radical de qui Junoy va ser lloctinent a Barcelona entre el 1901 i el 1906 a més d’obtenir-ne la direcció del diari 'La Publicidad'; el catalanista Francesc Cambó, que li donà suport per ser diputat i senador, i el dictador Primo de Rivera. Aquests vaivens el sostingueren en una posició capdavantera que va fer-lo popular.

Quan es va retrobar amb Mata-Hari, va veure una dona austera i solitària, i no gaire diferent de la que havia conegut el 1915. En realitat, l’espia estava desconcertada i no sabia ben bé què feia a Espanya; informava uns i altres de rumors obsolets que havia sentit d’agregats militars: als alemanys els deia que els aliats planejaven una ofensiva per a la propera primavera; als francesos, que el cap dels agents del kàiser a Catalunya era un tal baró Von Roland... Naturalment, Junoy ignorava els tripijocs de la ballarina i només veia una dona amoïnada a qui volia animar, i el seu testimoni sobre aquells dies, fet públic anys més tard, indicava com Mata-Hari queia a la trampa que acabaria per costar-li la pròpia vida.

A punt de viure a Barcelona

El català lloava Barcelona davant l’holandesa a fi que hi anés a viure, li parlava de llogar una torreta al Tibidabo o a Vallvidrera, i Mata-Hari semblava disposada a rumiar-s’ho, tot i que no oblidava el seu estimat, el capità Maslov, de qui Junoy sabia l’existència. Quan a les 12 d’un migdia el senador li anunciava que marxava a Barcelona, ella va respondre: “Espero un telegrama de París. Segons el que digui, me n’aniré o no amb vostè. Li ho diré a l’hora de dinar”. A darrera hora, va rebutjar el seu oferiment per reunir-se amb Maslov a París.

Quan es va assabentar de l'arrest de Mata-Hari a la capital francesa el 13 de febrer 1917 i de la seva posterior condemna a mort, Emili Junoy va mirar de canviar la sort de la seva amiga apel·lant a la influència d’un altre amic, Georges Clemenceau, excap del govern francès (ho tornaria a ser el 1917), al qual adreçava el telegrama següent fent una al·lusió al tarannà de Nicolás Salmerón: “En nom i memòria del nostre amic Salmerón, que deixà la presidència de la República abans de signar una sentència de mort, li demano que indulti Mata-Hari, dona i artista sublim”. La resposta va ser fulminant: “Un amic de Salmerón no ha de demanar la vida d’una traïdora a la pàtria francesa”.