Des del 1618, Europa es trobava immersa en el conflicte més sagnant i catastròfic de la seva història: la guerra dels Trenta Anys. Hi havia tres focus de tensió. El primer tenia a veure amb la rivalitat entre protestants i catòlics, especialment dins del Sacre Imperi Romanogermànic, una confederació d’estats liderada per l’emperador catòlic, Ferran II. Aquest pertanyia a la casa d’Àustria, la mateixa casa reial del seu cosí Felip IV, qui governava a la monarquia hispànica. El rei castellà feia temps que estava en guerra política i econòmica amb els Països Baixos, que s’havien independitzat de facto el 1568. Aquest era el segon punt calent. I finalment encara hi havia un tercer conflicte latent: la lluita contra l’hegemonia de la casa d’Àustria a Europa per part dels Borbó francesos.

El pessimisme europeu
Catòlics contra protestants, borbònics contra austriacistes, castellans contra holandesos... El panorama geopolític europeu era tan complicat que abans del 1641 ja s’havien signat dos tractats de pau que no havien servit per a res. Aquell fracàs va constatar dos fets frustrants: que assolir la pau seria molt i molt difícil i que els mecanismes tradicionals de la diplomàcia no servirien per posar fi a una guerra que anava cap al quart de segle. 

Les negociacions que portarien a l'anomenada pau de Westfàlia i que posarien fi a la guerra dels Trenta Anys van tenir lloc a dues localitats: Osnabrück, on es van desplaçar els protestants, i Münster, municipi alemany situat a la regió històrica de Westfàlia, on es van instal·lar els catòlics. El gruix de les delegacions de tots els estats implicats en la guerra va anar arribant al llarg del 1643. El procés que va dur a la pau de Westfàlia es pot considerar la primera cimera internacional de la història: en total, es parla de 109 delegacions formades per unes 10.000 persones, entre monarques, intel·lectuals i polítics. Fins i tot Catalunya i Portugal, encara que fos de forma oficiosa, van ser presents en algun període de les negociacions.

El juliol del 1643 va arribar a Barcelona la petició d’enviar un delegat a Münster amb el conjunt de la representació francesa. L’elegit va ser el jurista i membre de l’Audiència Josep Fontanella. La seva missió era fer valdre la posició catalana dins les reunions i assegurar-se que els francesos no els feien cap malifeta.

Súbdits o rebels?
La seva missió va ser ben complicada. D’una banda, la presència portuguesa i catalana era mal vista per molts estats que els consideraven simples rebels al poder espanyol. El més contrari a l’estada de Fontanella era, ni més ni menys, el mediador i futur papa Fabio Chigi, que no se sabia avenir que, entre representants de tants estats, portuguesos i catalans —sempre els esmentava en parella— pretenguessin ser escoltats i participar-hi. Fart de la qüestió, el desembre del 1644 va esclatar dient que només els rebria per ordre directa del papa, cosa que no passaria mai. Fontanella també va haver d’esquivar la vigilància a què era sotmès pels francesos, que es van adonar que actuava més com el representant d’un estat independent que com un súbdit de França. 

El 15 de maig del 1648 es va signar un tractat de pau a Osnabrück i el 5 de juny, a Münster, mitjançant el qual la monarquia hispànica i els holandesos posaven fi a 80 anys de guerra. Al camp de batalla, la guerra hispanofrancesa encara s’arrossegaria 11 anys més, però la pau de Westfàlia, el nom de la regió històrica on hi havia les dues poblacions, sí que va tancar la resta dels conflictes oberts. L’Imperi dels Àustria havia quedat reduït a una comunitat d’estats independents i l’emperador s’erigiria a partir d’ara com un cap simbòlic sense capacitat d’influència en la política interna dels estats. 

El naixement dels estats moderns
Aquesta va ser la gran aportació de Westfàlia, la de concebre Europa com una comunitat d’estats iguals davant la llei, que consagrava la no-ingerència en els afers interns de cada país. Dit d’una altra manera, els estats europeus serien a partir d’ara els únics protagonistes polítics, no les esglésies, ni les institucions multinacionals com l’Imperi, ni els interessos dinàstics. S’obria una nova era en la política internacional europea.