"El vint-i-cinc de desembre / fum, fum, fum"… és, sens dubte, la nostra nadala més coneguda, o més ben dit, la més cantada, perquè la descontextualització que ha experimentat amb el temps l'ha convertit en una cançó simpàtica però força surrealista. Què hi fan, si no, barrejats el naixement de Jesús amb un que diu que farà deu mil camades d'un sol bot?

"A vint-i-cinc de desembre" (així, començada amb "a") és una de tantes "cançons de les mentides" que es cantaven antigament en festes o reunions familiars informals, i que tenien en comú la referència a personatges respectables fent afirmacions inversemblants com la del majoral (el pastor principal). I el "fum, fum, fum"? Segurament us remet a una llar de foc en ple hivern, no? Doncs no hi té res a veure. Aquí el "fum" és l'imperatiu del verb fúmer, un eufemisme d'allò que els vells del poble van cantar als folkloristes que van recollir la cançó: "fot, fot, fot", una expressió d'incredulitat davant les mentides que explica la lletra. De fet, aquesta fórmula no és exclusiva d'aquesta cançó, sinó d'altres d'aquest tipus o similars, com la de la majordona petadora: "Ella és bona petadora / fum, fum, fum / (…) mireu-ne la dona porca! / fum, fum, fum"...