Sovint l'origen de les falles s'ha associat amb els rituals de l'equinocci de primavera, però sembla clar que, en realitat, tenen el seu origen en els focs satírics, una pràctica difosa per tot Europa consistent a exposar a la vergonya pública ninots (Judes, Mahomes, Carnestoltes…) que solien acabar a la foguera.

Els primers documents que fan referència a les falles daten de la segona meitat del segle XVIII. Aquestes primeres falles de què tenim notícia eren composicions senzilles, generalment en moviment i de lectura frontal, i no va ser fins al 1850 que les falles satíriques van començar a agafar força, principalment la falla moral, que tenia un caràcter veïnal i eròtic.

A partir del 1871 les falles relacionades amb la crítica política i social van proliferar com a forma de protesta i violència simbòlica per part de les classes populars, una tendència que les autoritats van voler tallar per diversos mitjans. El més efectiu va ser a la darreria del segle XIX i va consistir a implicar la burgesia en la festa. Això va fer que les falles tendissin cap al monument i l'escultura al·legòrica, potenciant la falla artística. Durant aquests anys es van consolidar també tant la falla temàtica, que lloa les glòries locals i espanyoles, com la falla bròfega, caracteritzada per la profusió d'al·lusions sexuals.

Durant la II República, la festa es torna més complexa i llarga
A les acaballes de la dècada del 1920 i sobretot durant la II República, la festa es tornà més complexa i llarga. A aquest període correspon l'himne faller, que va incorporar el que tradicionalment cantaven els nens quan anaven per les cases a la cerca de trastos per cremar: "Hi ha per ahí una estoreta velleta pa la falla de sant Josep, el tio Pep? Més que siga la tapaora del comú número u".

El 1939, tal com afirma un dels màxims experts en la festa, G. M. Hernández Martí, els guanyadors de la guerra es van trobar amb una celebració que expressava ja un sentiment valencianista on els símbols d'identitat (himnes, senyeres) es fonien amb la falla en la celebració unànime de la valencianitat. Així, el tremp adquirit amb el temps permet que la festa sobrevisqui durant el nou període, fins al punt que els llibrets que es publiquen com a complement de determinades falles esdevenen una de les principals plataformes públiques de la llengua pròpia en una societat progressivament desvalencianitzada.