L’art francès del segle XVIII es caracteritza per les escenes galants, poètiques i fantasioses del rococó, adaptades al gust dels aristòcrates. Però Chardin, fill d’un humil ebenista, s’havia casat amb una dona rica i gràcies a això no va necessitar complaure cap mecenes —almenys fins que va quedar vidu. Pintava amb total llibertat tot allò que de debò li interessava: estampes intimistes i serenes de la vida quotidiana burgesa, precursores del realisme, i natures mortes minucioses on demostrava el domini de la composició i el plaer per les coses senzilles.

Un monstre estrany
Precisament fou una natura morta, 'La rajada', el que li va obrir les portes de la prestigiosa Acadèmia Reial de Pintura i Escultura. Era un fet insòlit, ja que es considerava un gènere menor, molt menys important que les pintures històriques, els retrats i els paisatges. Però el tribunal d’acadèmics va apreciar l’atreviment de Chardin de trastocar els elements típics de la natura morta tot incloent-hi el moviment sobtat d’un gatet estarrufat i, sobretot, van valorar la mestria del pintor per plasmar les textures i la materialitat dels objectes, tan evident en aquesta rajada fantasmagòrica, d’un vermell molt intens, gairebé fosforescent, que va fascinar el públic, i que pintors posteriors, com Matisse, van imitar. “Un monstre estrany”, va apuntar Proust, que admirava “la bellesa de la seva immensa i delicada arquitectura tenyida de vermell sang i amb la nervadura blava i blanca, com la nau d’una catedral policromada”.