A l’esquerra d'El contracte matrimonial, un jove comte arruïnat s’entreté amb el rapè, totalment indiferent a les negociacions que s’emprenen a la sala, que són, ni més ni menys, els tràmits per celebrar el seu casament. La muller que li han assignat, filla d’un ric comerciant, tampoc no sembla gaire interessada en el futur marit i es distreu jugant amb l’anell de compromís. El matrimoni està envoltat de mals auguris: als peus tenen dos gossos encadenats l’un a l’altre i els quadres de les parets mostren pressentiments d’un final tràgic. Les poses, la vestimenta i, en general, l’estil rococó que amara l’escena no són sinó una crítica mordaç als costums i a la hipocresia de l’alta aristocràcia. William Hogarth, que es guanyava modestament la vida com a gravador i il·lustrador de llibres, va trobar en aquestes pintures satíriques un filó altament lucratiu, retratant de manera corrosiva els vicis de la seva època: la vida d’un llibertí, el treballador peresós, la carrera d’una prostituta, els bevedors de ginebra... En feia sèries de sis o vuit pintures, que formaven una historieta (per això se’l considera un precursor del còmic) que sempre acaba malament per culpa del comportament immoral dels protagonistes.

La burgesia creixent, que insistia en el valor de l’esforç per guanyar-se la riquesa, va apreciar moltíssim la burla que es feia a El contracte matrimonial de la noblesa indolent i parasitària. Hogarth, per fi, havia trobat el tema que el faria ric. Llàstima que la paròdia es va fer tan popular que el van plagiar descaradament, i en poc temps les còpies d’aquesta obra es van difondre per tot Europa.