Moltes obres d’art esdevenen obres mestres quan presenten una forma d’expressió original, quan assagen una nova tècnica o quan tracten un tema inusual. Qualsevol d’aquestes innovacions acostuma a ser agosarada en el context en què és pintada i, per aquest motiu, sol ser habitual que desfermi odis o passions, o les dues coses alhora. El quadre 'Impressió, sol naixent' (1873) de Monet n’és un cas paradigmàtic.

La burla de Louis Leroy
En comptes de delinear els perfils del paisatge com dictaven les acadèmies oficials d’art, Monet va pintar el port de Le Havre amb pinzellades molt breus, amb la intenció de suggerir, de causar una impressió, com indica el seu títol. En veure l’obra exposada a París, el crític d’art Louis Leroy no es va estar de burlar-se d’aquesta intencionalitat expressada per Monet: “És una impressió, no en tinc cap dubte”, va dir, carregat de sarcasme, sense ser conscient que amb aquestes paraules batejava tot un corrent artístic. “L’empaperat de les parets està més ben acabat que aquest paisatge marí. [...] Aquesta pintura, vaga i brutal a primera vista, ens sembla que és alhora l’afirmació de la ignorància i la negació de la bellesa i de la veritat.” Leroy no es podia imaginar que, un segle més tard, les làmines vaporoses, pràcticament evanescents, dels impressionistes serien reproduïdes fins a la sacietat, considerades el súmmum del bon gust i en el 'top ten' de la decoració d’interiors.