"Per aconseguir la perfecció en la pintura és necessari conèixer els antics”, deia Rubens, l’artista de les passions desfermades de la mitologia clàssica. Moltes vegades va representar el mite en què Paris, príncep de Troia, havia de triar la més bella de les deesses. La història li brindava una ocasió formidable per delectar-se en l’ideal de bellesa femenina, personificat en la figura d’Hélène Fourment, amb qui feia poc s’havia casat —ella, amb 16 anys; ell, amb 53— i que va representar insaciablement en el paper de Venus (en el quadre, la figura de l’esquerra de l’escena).

Tot i ser un mestre en la temàtica, aquest quadre, que va ser adquirit pel duc d’Orleans, va ser molt polèmic en els cercles artístics francesos perquè consideraven poc creïble la figura de Paris. Partidaris de l’estil de Poussin, hàbil a representar homes ben fornits, es queixaven que Rubens havia pintat el fill d’un rei com un senzill rabadà, com un sapastre groller. I no es van poder estar d’aplicar al quadre alguns retocs per afegir un xic de massa muscular a aquest Paris desmanegat.

Carles III, a punt de cremar l'obra
La versió d’'El judici' que va passar a mans de la reialesa espanyola també va ser un escàndol, però per una altra raó. La nuesa contundent de les deesses ofenia el pudor de Carles III, que va ordenar cremar-lo. Afortunadament, el rei se’n va desdir amb la condició de mantenir-lo reclòs a les sales restringides de l’Academia de San Fernando, on ben poca gent, fora d’ell mateix, se’n podia delectar.