La singularitat del costum de posar un ou damunt un brollador d'aigua (el famosíssim ou com balla) ha alimentat l'afició especulativa de diverses generacions d'entesos en costums i tradicions, que n'han suggerit múltiples orígens i significats, com més estranys, millor. L'ou com balla, recordem-ho, consisteix a col·locar un ou buit dins la pica d'un sortidor, surant a l'aigua. Quan l'ou va a parar damunt del raig d'aigua del brollador, s'enlaira i giravolta, donant nom a aquest senzill però fascinant espectacle. Al voltant del raig del sortidor, s'hi col·loca una panera guarnida amb plantes i fruites que, a més de ser decorativa, evita que l'ou pugui caure a terra. Si l'ou cau a l'aigua i no es trenca, poc a poc torna a rodolar fins al raig i s'enlaira de nou; si no es trenca durant tota la jornada, es considera senyal de bon auguri. Aquesta activitat, documentada amb certesa des de l‘any 1440, té lloc tradicionalment la vesprada i la diada del Corpus a diverses poblacions catalanes, com Barcelona, Tarragona, Manresa, Solsona, Martorell, Igualada, Cardona i Arenys de Munt, principalment.

Origen desconegut
El seu significat —si és que en té algun més enllà del pur espectacle— es desconeix. La semblança plàstica del conjunt que hem descrit (l'ou i el brollador ornamentat) amb l'hòstia eucarística en el moment de l'elevació fa pensar a molts que es tracta d'una representació simbòlica d'aquest acte. (No hem d'oblidar que la festa del Corpus Christi celebra el dogma de l'encarnació de Jesús en pa i vi.) També hi ha qui hi veu una metàfora de la plenitud de la primavera, el moment de l'esclat de la fertilitat i la vida. Sovint s'ha dit que el costum prové d'Itàlia, d'un frare dominic que el va importar d'un petit poble, o d'un costum de Nàpols, on en temps d'Alfons el Magnànim l'uovo che danzava hauria estat un entreteniment de cortesans. Semblant a aquesta, una altra versió diu que era una diversió dels nobles del carrer de Montcada de Barcelona mentre esperaven el pas de la processó. La més mundana —i la meva preferida, ho confesso—, és la que diu que els cuidadors dels jardins del claustre de la catedral haurien descobert per casualitat aquesta propietat dels ous de les oques en un moment d'avorriment.