Les escenes de taverna eren un gènere habitual entre els pintors de l’edat d’or holandesa i flamenca, i Judith Leyster, filla d’un cerveser, les podia pintar de primera mà. L’artista, que s’autoretrata al centre d’aquest quadre —amb el seu marit com a violinista i un amic tocant el llaüt—, vivia immersa en l’ambient alegre dels banquets, les borratxeres, la prostitució i els balls esbojarrats que es produïen a les tavernes. Va ser la primera dona pintora professional de Haarlem, i la primera també que, amb tan sols 24 anys, va aconseguir ser admesa al gremi de Saint Luke, fet que li va permetre obrir el seu propi estudi —un fet insòlit en aquell temps— en un lloc privilegiat de la ciutat, al costat del mercat.

Leyster gaudia del reconeixement dels clients i entomava hàbilment la competència ferotge d’altres artistes. El negoci rutllava molt bé, i aviat va donar feina a dos aprenents. Més tard, la pintora, àvida d’aprendre i millorar, va ingressar en el taller del pintor més important del seu temps, Frans Hals.

L'oblit més absolut
A pesar de l’èxit que va tenir durant la seva vida, després de morir, l’any 1660, la pintora va caure en l’oblit més absolut. Literalment, Leyster va desaparèixer de la història de l’art. Ara bé, el seu nom va quedar ignorat, però no la seva obra: durant segles, les seves pintures van continuar sent admirades en col·leccions i museus, però atribuïdes al gran Frans Hals. La confusió (o potser l’engany) es va destapar el 1893, quan els tècnics del Louvre van descobrir el monograma de Leyster amagat sota la signatura de Hals. Des d’aleshores, la pintora ha recuperat el reconeixement que sempre ha merescut.