El Ponent català és la Cuba catalana. Hi ha un microclima molt similar al que existeix a les millors zones tabaqueres de l’illa caribenya. Els pobles del clúster caliquenyo lleidatà es troben a 80 quilòmetres del mar. Al vespre, hi arriba la marinada, i la rosada, a la matinada. Tot queda moll. Una bossa salvavides d’humitat. I el tabac respira i creix perquè queda xop. Això hi dóna força. Ho explica Mateu Cortada, que es va dedicar a fer caliquenyos i puros a Torregrossa: “Aquí estem al 80-90% del microclima de Cuba, i per tot això vam arribar a la qualitat que vam arribar, gairebé al 97% dels cubans”.

Saber fer tabac
Cortada és nét de Josep Cortada, un lleidatà que va sobreviure a la guerra de Cuba i que va dur a Lleida el coneixement (com altres soldats catalans i valencians) de fer cigars de la pàtria del tabac: “Ell sabia fer les llavors, els vivers, mirar la Lluna per saber quan s’havia de plantar, trasplantar, l’adob… i nosaltres sempre fèiem grans produccions per les idees del padrí”, diu Cortada. El caliquenyo és el cigar de la gent pobra, batalladora. La paraula, presumiblement, ve de Cuba: “cala pequeña”. Purets petits, pipades minses. El tabac està lligat a la lluita dels cubans contra la metròpoli espanyola. Tabac de supervivència que després es va trasplantar a una Catalunya que també va lluitar per tirar endavant. De fet, per a moltes famílies de les terres de Ponent, el caliquenyo va convertir-se en un mitjà de supervivència. La confecció i l’estraperlo d’aquest cigar casolà, petit, sec i tort va oferir uns ingressos extra a les llars empobrides de la postguerra.