Voltaire, el màxim exponent de l’intel·lectual il·lustrat i home connectat amb tot Europa, no va posar mai els peus a Catalunya. Però s’hi referí amb admiració, per les notícies que li arribaren, quan va escriure, el 1751, el llibre ‘El segle de Lluís XIV’. Entre altres coses, hi escriu, de manera exagerada: "Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra i dels més afortunadament situats". Tal és l’abundor natural i l’avantatjosa situació que, segons Voltaire, "Catalunya, en fi, pot prescindir de l’univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d’ella".

Valerosos però subjugats
En contra del que es podria pensar, aquesta fortuna quasi paradisíaca no ha tornat als catalans éssers indolents. El filòsof recupera els clàssics llatins per explicar la resposta catalana davant la pau d’Utrecht, que els va dur a continuar en solitari la guerra contra Felip V: "Van desplegar aleshores aquell caràcter que Tàcit els atribuïa tant de temps ha: nació intrèpida que no compta la vida per res quan no l’esmerça a combatre". 

Poques línies més avall, continua reflexionant: "L’abundor i les delícies són ben lluny d’haver estovat els habitants: ells han estat sempre guerrers, i els muntanyencs, sobretot, han estat ferotges". I malgrat aquesta ferocitat, no es pot estar de concloure: "Però malgrat llur valor i llur amor extrem a la llibertat, han estat subjugats en tots els temps". Com en el cas de la terra, Voltaire, ara, també exagerava. No ho feia, però, en parlar del furor dels catalans davant les tropes de Felip V.