Podríem considerar els estafadors com guerrillers de la vida quotidiana. I dintre d'aquesta guerra de guerrilles hi ha soldats, capitans i generals, estrategs matussers i genis de la condició humana.

El fals comte d'origen txec Victor Lustig és considerat pel seu gremi com el rei dels estafadors. El seu camp d'operacions fou l'Europa de principi del segle XX i els Estats Units de la primera postguerra mundial. Estafà cinc mil dòlars al mafiós Al Capone i en sortí indemne, inventà una falsa màquina per falsificar bitllets i fou detingut per posseir-ne una d'autèntica. Acabà els seus dies a l'illa d'Alcatraz, protegit pel mateix Al Capone. Però la seva fita més gloriosa la portà a terme quan vengué dues vegades la torre Eiffel.

Lustig, que tenia més de vint àlies diferents, es presentava als millors hotels d'Europa amb limusina i xofer japonès. Sempre vestia la roba més elegant i cara. Es feia enviar constantment telegrames en blanc, i els trencava sense cap preocupació. S'asseia sol a la sala de recepció a llegir un llibre antic enorme, mentre somreia a la gent tot mantenint les distàncies. Al cap de pocs dies, tot l'hotel murmurava qui devia ser aquell home tan fascinant i estrany. Aquella atenció li permetia atreure les preses amb facilitat.

La normalitat del suborn
Un dia de 1925, llegí a la premsa una notícia: la torre Eiffel, construïda l'any 1889, necessitava unes reparacions costosíssimes. Aleshores se li encengué la llumeta i, tot seguit, contractà un falsificador que li imprimí segells i paper de l'Estat. Aconseguí una llista dels ferrovellers més importants de París i els convocà a una reunió al luxós hotel Crillon. Allí, els explicà la decisió del Govern de vendre la torre perquè era massa cara de mantenir, però la transacció s'havia de fer amb gran secretisme, per l'escàndol que podia suposar tot plegat.

Lustig, que s'havia atorgat el títol de director general de Correus i Telègrafs, rebé les ofertes, però no trià la més alta, sinó la del ferroveller més vulnerable, M. Poison. El convocà i li insinuà que la seva oferta era la millor... tot i que rebia fortes pressions. L'home entengué que el funcionari li demanava un suborn, per la qual cosa afegí més diners a la quantitat acordada. D'aquesta manera, donava un aire de normalitat a la transacció.

Lustig fugí a Viena, on esperà amagat uns sis mesos. En veure que no hi havia cap notícia a la premsa francesa, perquè Poisson havia preferit no denunciar-ho per no ser la riota general, tornà a París i repetí l'operació. Aquesta segona vegada, però, l'estafat sí que el denuncià i hagué de sortir cames ajudeu-me cap als Estats Units, on prosseguí la seva carrera estel·lar.