Subscriu-t'hi
OFERTA ESPECIAL -16%
Subscriu-te ara i gaudeix de tot un any amb un descompte únic!
Subscriu-te ara i gaudeix de tot un any amb un descompte únic!
Racó Sàpiens

El tercer viatge a Sardenya, dia a dia

Sònia Casas, redactora en cap de la nostra revista, ens fa la crònica de la tercera escapada SÀPIENS a l'illa Mediterrània

Sònia Casas
11 d'octubre de 2021
1 Dia 1: Càller
Duomo de Santa Maria Assumpta i Santa Cecília
Duomo de Santa Maria Assumpta i Santa Cecília

Després d’un petit ensurt perquè el nostre avió tenia una avaria, Vueling ho ha solucionat diligentment i hem pogut enlairar-nos de l’aeroport del Prat. Això sí, una hora més tard del previst. Per sort, gràcies a la ràpida gestió de Tarannà, el retard no ha implicat cap modificació en el nostre programa. Fins i tot hem pogut gaudir de la suculenta frègola, una mena de pasta de sèmola torrada amb safrà, i d’una panacota deliciosa al restaurant de l’Hotel Regina Margherita de Càller, on estem allotjats.

A la tarda, l’historiador Martí Carbonell ha esbossat les primeres pinzellades de la història de Sardenya. Equipats amb les nostres audioguies, que ens permeten anar caminant cadascú al seu aire però sense deixar d’escoltar les explicacions d’en Martí, hem començat a resseguir els escenaris de la capital sarda vinculats als catalans. Una presència que va començar al segle XIV amb la conquesta de Jaume II el Just i que acabaria després de la guerra de Successió al segle XVIII.

Ruta pel Càller medieval
El nostre itinerari ha començat pujant la llarga escalinata del bastió de Saint Remy. L’esforç ha tingut la seva recompensa, ja que, des de dalt, la vista de Càller és magnífica i uns quants hem comentat que l’illa tenia una lluminositat especial.

Entre carrerons, sempre atents als cotxes que passaven a no poca velocitat, hem arribat a la catedral de Santa Maria Assumpta i Santa Cecília. Hem comentat que ens recordava Pisa, i no estàvem desencaminats: va ser erigida precisament per pisans. Un cop dins, hem descobert l’empremta catalana en la seva capella gòtica, aquí denominada “dels aragonesos”, i hem baixat a la cripta dels màrtirs, excavada a la roca i que conté 179 nínxols de presumptes relíquies de nombrosos sants trobats als cementiris paleocristians de Càller. En Carles, un dels viatgers, ens ha explicat la curiosa història dels ossos que van ser “espoliats” de Càller i que encara avui dia romanen a Vilassar de Dalt. 

En sortir de la cripta, s’ha produït un dels moments més especials de la tarda, quan en Martí ens ha assegut als bancs de davant d’un mausoleu i ens ha dit que era el lloc on estava enterrat Martí el Jove. Un “ooooh” generalitzat ha ressonat a l’església i el vigilant ens ha cridat l’atenció per fer massa xivarri…, però és que era un moment tan especial! I és que qui sap com hagués estat la història de Catalunya si l’únic hereu al tron de Martí l’Humà, Martí el Jove, no hagués mort “de febres” a Sardenya als trenta-tres anys. Alguns lectors es preguntaven per què en l’escut del sepulcre hi havia cinc barres vermelles en lloc de quatre; Carbonell ens ha explicat que, a l’època medieval, la bandera catalana es representava indistintament de les dues maneres.

El nostre recorregut ha prosseguit pel Palau Reial, seu de la Prefectura i del Consell Provincial de Càller –administrativament seria l’equivalent a una de les nostres diputacions. El Palau Reial va ser construït en època pisana i és d’una sumptuositat imponent: escales de marbre, làmpades en forma d’aranya amb vidres de Murano, retrats de tots els virreis i una majestuosa sala d’audiències. 

Després, hem anat fins a la torre de l’Elefant, que deu el seu nom a un elefant de pedra que es pot contemplar en una de les seves parets i que fou un símbol dels pisans. Però per a la Maria Núria, una altra de les nostres viatgeres, aquell elefant li ha semblat un porquet, cosa que ha fet esclatar de riure la Manuela, la nostra guia local, que ens ha acompanyat tota la tarda i que ha anat afegint curiositats a les explicacions d’en Martí. 

Ell per la seva banda ens ha explicat que a les portes de la torre es mostraven els caps tallats dels presoners que havien estat executats a la propera plaça de Carlo Alberto. Des d’aquí, hem tornat a l’hotel resseguint alguns dels principals carrers comercials de la ciutat, on hi havia moltes botigues obertes tot i ser diumenge i s’hi respirava un ambient molt animat. 

La conquesta catalana de Sardenya
I com en tots els viatges SÀPIENS, hem reservat una estona abans de sopar per poder fer una xerrada relacionada amb el viatge, en aquest cas, la conquesta catalana de Sardenya per part de Jaume II el Just (1324) fins a la mort de Martí el Jove (1409). Vuitanta-cinc anys de guerres entre els catalans, els genovesos i els pisans pel control d’una illa estratègica, tant des del punt de vista comercial com militar. 

Després, tot xino-xano, hem fet via cap al restaurant Su Cumbido, especialitzat en cuina sarda. La ració ha estat de veritable pel·lícula: taula d’embotits i formatges, cargols, fetge i escalivada d’entrant (i no parlo de tapes, sinó de plats grans), ‘malloreddus alla campi danese’ (un tipus de pasta deliciós a cavall del macarró i el fideu), porc i salsitxes rostides amb patates i, per acabar-ho de rematar, dolços sards regats amb vi moscatell. Res, que hem tornat a l’hotel amb la panxa plena i ben contents. Demà, més!

2 Dia 2: Sant Joan de Sinis
Oristany
Oristany

Després d’un esmorzar ben variat en el qual hem pogut tastar la melmelada de murtó, un fruit del bosc típic de tota la Mediterrània i que a Sardenya –a diferència nostra– saben aprofitar, el segon dia d’aquest viatge SÀPIENS ha començat al monestir de Bonaria, el primer edifici de l’illa que es va erigir en estil gòtic català i principal temple religiós sard. Va ser en aquest punt, situat dalt d’un turó estratègic, proper al mar però prou lluny dels insalubres aiguamolls, on Alfons el Benigne va situar les seves tropes per iniciar l’assalt a Càller i arrabassar la ciutat als pisans. 

Als peus del monestir, el nostre guia, Martí Carbonell, ens ha revelat alguns dels misteris que amaga l’edifici, com el perquè de les diverses representacions de la marededeu amb el fill en braços. I encara abans d’entrar hem pogut fer-nos una fotografia de grup, cosa que ahir va ser impossible perquè cada vegada que érem en algun lloc fotogènic teníem el sol situat en un magnífic contrallum.

Ja en ruta, en Martí ha aprofitat el trajecte fins a Sant Joan de Sinis per fer-nos una classe magistral de la història sarda. Entre les curiositats que ens ha explicat, hi ha l’origen del nom de Sardenya. Sembla que el seu primer nom en grec va ser Ichnusa, un mot que significa ‘empremta del peu humà’ i que faria referència a la forma geogràfica de l’illa. Avui, aquest nom encara està en ús, però per anomenar la cervesa típica d’aquí, i que pot ser filtrata o no filtrata, a més de ser molt reconeguda a tot Itàlia. 

Sense moure’ns de l’autocar, en Martí ens ha fet viatjar a través del temps, des de l’època paleolítica fins a l’actualitat, tot repassant els diferents episodis clau en la història de l’illa: fenicis, romans, l’Imperi bizantí, les ràtzies musulmanes, la conquesta pisana, la catalana… I així fins arribar al segle XX. Justament, quan hem entrat en aquest darrer període, no estàvem lluny de la població d’Arborea i en Martí ha especificat que hi va haver un temps –ja us podeu imaginar quin– en què aquesta localitat es va dir Mussolina, un nom que ens ha fet recordar els bateigs grotescos que hi va haver a casa nostra durant l’època franquista. En Carles, per exemple, ha rememorat que el Poblenou del Delta el van anomenar Villafranco. I, és clar, tots hem rigut.

Quan ja estàvem arribant a la basílica de Sant Joan de Sinis, en Martí –que, com a bon menorquí, de l’esmorzar en diu berenar i del berenar, berenareta, amb el desconcert inicial que això comporta– ha aprofitat per parlar-nos de gastronomia sarda. El més sorprenent ha estat la seva explicació sobre el casu marsu, un formatge que conté cucs vius (blancs amb el cap negre, segons que ens ha especificat amb tot luxe de detalls) i que està prohibit de comercialitzar però que ell va poder tastar a casa d’uns amics. Per fer-nos una idea del gust que té, ens ha assegurat que, en fortor, “el roquefort no li arriba ni a la sola de les sabates”.

Sant Joan de Sinis
La segona parada del dia ha estat a la basílica de Sant Joan de Sinis, un edifici paleocristià construït amb pedra calcària seguint l’estil protoromànic o, per dir-ho de forma més senzilla, una església primitiva amb unes línies arquitectòniques sòbries de gran bellesa. 

Un gat ha decidit jeure just al dintell de la porta i allà s’ha quedat, impertèrrit, mentre tot el grup li passava pel costat (i algú fins i tot per sobre). I ell tan tranquil, immòbil, entestat a convertir-se en el guarda d’aquesta basílica màgica, on es té la sensació d’entrar en una altra dimensió. “Si aquestes pedres poguessin parlar... Quantes persones diferents deuen haver vist, quantes converses...” –m’ha comentat la Montse. I totes dues hem acabat filosofant sobre la condició efímera de la vida, sobretot, davant d’uns murs tan antics.

En sortir, hem fet una agradable caminada fins a la torre de Sant Joan, exemple dels centenars de torres catalanoaragoneses que es van construir a les costes de Sardenya –i de Catalunya– per protegir-se dels corsaris. Bufava una brisa suau, no feia ni fred ni calor i el color blau turquesa de la primera platja que hem tingut a tocar convidava a banyar-nos-hi. “Res de platja, als viatges SÀPIENS es ve a fer cultura!”, hem fet broma. 

Dalt de la torre, hem gaudit d’una imatge ben nítida de la península i la badia de Sinis. La panoràmica de 360 graus ens ha permès entendre com d’estratègic resulta aquest punt de l’illa. “Penseu que aquí estem només a 350 km del port de Maó en línia recta”, ens ha detallat en Martí.

L’origen de la bandera sarda
De nou al bus i de camí al restaurant Cocco i Dessi, d’Oristany, el nostre guia ha aprofitat per explicar-nos alguns detalls de la bandera sarda. Per si algú no la tenia present, el guia de Tarannà, Jordi Pla, n’ha desplegada una, amb la creu de sant Jordi i els quatre caps, i que segons sembla podrien representar els quatre governants dels quatre estats independents de l’illa. El cas és que no totes les versions són iguals: alguns caps miren a la dreta, d’altres a l’esquerra, hi ha caps amb barba, amb corona… I si en veieu un amb els ulls embenats, no ho dubteu! És la bandera independentista. 

En sortir del restaurant, on no hem degustat casu marsu però sí un filet de llobarro marinat boníssim, hem fet un passeig per Oristany. Els elements més emblemàtics de la ciutat són la torre de Marià II i la plaça d’Eleonor d’Arborea. Eleonor, nascuda a Molins de Rei, va ser tota una senyora jutgessa d’Arborea des de l’any 1383 fins a la seva mort el 1404. I per si això no fos prou insòlit per l’època de què parlem, va promulgar la Carta de Logu, considerada un dels primers exemples de Constitució al món.

Agermanada amb Ciutadella
Després de veure la catedral de Santa Maria, en Martí ens ha plantat en un carrer amb el terra decorat amb una estrella i ens ha explicat que, just allà, s’hi celebra una festa ben peculiar: la Sartiglia. Es tracta d’un torneig eqüestre que se celebra des de l’època medieval i que té moltes similituds amb l’Ensortilla de Ciutadella de Menorca. Vet aquí la raó per la qual totes dues ciutats estan agermanades. Si no n’heu sentit a parlar mai, feu com nosaltres i mireu-vos algun vídeo de YouTube per veure com els genets col·loquen l’ensortilla dins del petit forat de l’estrella amb el cavall anant al trot. És impressionant.

Sant Antine
Al capvespre, a mig camí entre Oristany i l’Alguer, ens hem aturat al jaciment arqueològic de Sant Antine, construït pels nuràgics –la primera gran civilització que s’establí a l’illa de Sardenya– entre l’edat del bronze i la del ferro, és a dir, a partir del 1700 aC i fins l’any 1000 aC. L’alçària de les torres, la perfecció dels murs erigits amb el sistema de la pedra seca, les escales helicoidals i els llargs passadissos ens han deixat perplexos. A mi també m’ha deixat de pedra la capacitat de l’Elisenda per pujar i baixar aquelles escales tan rudimentàries als seus 83 anys! 

La posta de sol rere l’imponent complex arqueològic convidava a quedar-nos-hi una estona més. Els xais pasturant, les muntanyes de formes suaus al fons, el cel violaci… Tot era tan bucòlic! Cap allà les set hem continuat la ruta fins a l’Hotel Catalunya, al cor de l’Alguer, aquesta ciutat que a tots ens fa tanta il·lusió conèixer. Però això ja serà demà. O avui, segons qui ho llegeixi.

3 Dia 3: l'Alguer
Monument per la Unitat de la Llengua Catalana
Monument per la Unitat de la Llengua Catalana

Just tocat un quart de nou ens hem posat en marxa en direcció al Mural de la Unitat de la Llengua, on en Martí ens ha donat algunes dades molt interessants sobre l’estat de salut del català a l’Alguer. Com ja imaginàvem, no ens ha donat bones notícies: l’alguerès agonitza. Si només unes quantes dècades enrere era l’idioma majoritari a la ciutat, des del final de la Segona Guerra Mundial fins avui la transmissió de pares a fills ha anat a la baixa, un clar símptoma que es troba en via d’extinció, com de fet també admet l’ONU en els seus informes.

Les raons d’aquesta situació són diverses. “La fortalesa de l’italià, l’arribada massiva del turisme, la forta emigració provinent de la península Itàlica... Per no parlar que l’alguerès no s’ensenya a les escoles i que no hi ha mitjans de comunicació en aquesta llengua”, ens ha explicat en Martí. 

Al seu costat, el nostre guia local a l’Alguer, l’Antonio, que parla català perquè l’ha après a la universitat, assentia. I per corroborar tot això, tenim les dades dels darrers informes: el 14% de la població utilitza l’alguerès com a llengua habitual, enfront d’un 83% que s’expressa en italià i un 3% que parla sard.

Amb tot, nosaltres hem estat de sort i hem pogut escoltar de viva veu la sonoritat de la llengua algueresa gràcies a la Lina, la nostra guia al Museu Diocesà, i també l’hem escoltat al carrer gràcies a un senyor gran que tenia ganes de practicar-lo amb nosaltres i que és un vell conegut, ja que en Martí ens ha dit que ja se’l van trobar en els dos viatges SÀPIENS anteriors. 

Abans de tot això, però, hem vist la catedral de Santa Maria Immaculada, on no hem escoltat ningú parlar alguerès però sí que hem pogut veure la capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat i que està presidida, com no podia ser de cap altra manera, per una rèplica de la Moreneta, gentilesa de l’abat Escarré si no anem errats.

Les coves de Neptú
Mentrestant, Jordi Pla, el nostre guia de Tarannà, feia gestions per resoldre la visita a les coves de Neptú, que era impossible de fer a la tarda per les condicions de la mar. Just quan estàvem al Museu Diocesà ens ha comunicat  que la podríem fer al matí. Així que, en un tres i no res, ens hem plantat al port i hem pujat a bord del Dorotea

Bufava vent però el mar era plàcid i en Martí, que té ànima de mariner, ens ha fet notar que quan les onades fan una mica d’escuma blanca vol dir que al cap d’unes hores hi haurà onatge, tal com indicava la previsió. 

El trajecte fins a l’entrada de la cova ha durat uns 45 minuts. “Ara deixem enrere el poble de Fertillia, fundat pels feixistes”; “a mà dreta veureu el llatzeret, una mena de fortalesa sanitària on havien de fer quarantenes persones o mercaderies procedents d’un país amb epidèmia”; “allà hi ha un búnquer”; “aquí davant comença el Parc Natural de Porto Conte”..., i, enmig de tanta explicació, una gran onada ens ha agafat a tots de sorpresa, especialment a la Maria Núria i a en Martí, que han quedat ben xops. 

Un cop a la porta d’entrada de la cova, tots hem entès la dificultat extrema d’accedir-hi en barca, ja que es tracta d’una maniobra molt complexa que pot acabar fàcilment amb la barca encastada a les roques, sobretot en el moment en què col·loquen, amb una traça impressionant, la passarel·la metàl·lica perquè els passatgers puguem sortir del vaixell. La visita a les grutes, no cal dir-ho, ha valgut molt la pena, ja que es tracta d’unes coves plenes d’estalactites i estalagmites enormes que es van començar a formar fa 70 milions d’anys, és a dir, quatre milions d’anys abans de l’extinció dels dinosaures. El retorn a l’Alguer ha estat igual de plàcid que a l’anada i hem arribat puntuals a l’hotel per dinar uns raviolis tan exquisits com el tiramisú de les postres. 

L'Alguer
A la tarda, ja amb energies renovades, hem començat la ruta per les esplèndides muralles de la ciutat, construïdes arran de mar. En arribar a l’alçada d’un gran polvorí, força insòlit pel fet de trobar-se tant a tir dels canons, hem entrat al nucli antic, ple de palaus (com el dels Ferrara, dels Serra, dels Cívic…), de placetes bucòliques i de carrerons engalanats amb llumetes, per veure des de tots els angles possibles el campanar de la catedral. 

Mentre avançàvem pels carrers més comercials, plens de botigues que venen joies fetes de corall vermell i que a alguns ens feien entretenir (com a mi mateixa), ens hem topat amb una altra persona que parlava alguerès. També era un senyor gran i ha estat ell qui ens ha aturat en sentir-nos parlar. En una rotllana improvisada al mig del carrer, ens ha explicat que va aprendre català ja de gran en unes classes d’adults finançades i, després d’estar-nos uns minuts xerrant amb ell, ens n’hem acomiadat afectuosament.

Al vespre hem gaudit de nou d’un copiós àpat (i ja en van uns quants) al restaurant Romaní, regentat per una parella que també parla català i que ens han ofert una nova i exquisida selecció de plats típics sards, a més de la pasta de rigor; en aquets cas, un risotto deliciós, tot regat amb vi rosat i coronat per unes postres de menjar blanc, similar i alhora diferent del que es menja a casa nostra (una mica com el català i l’alguerès). Continuarà…

4 Dia 4: dia lliure a l'Alguer
Carlo Secchi
Carlo Secchi

El nostre dia lliure a l’Alguer (“gentilesa” de Vueling i els seus canvis d’horaris de darrera hora) ha estat tot un regal. Al matí, hem acudit a la nostra cita a l’Obra Cultural de l’Alguer, activitat que ahir no vam poder fer. La seu d’aquesta associació que des de 1985 promou la cultura algueresa, es troba en un carreró del nucli antic i disposa de la biblioteca més gran d’Itàlia en llengua catalana. 

Precisament aquí, en aquesta biblioteca, ens esperava Carlo Secchi, exalcalde de l’Alguer i fundador de l’Obra, per explicar-nos, en una conferència magistral, la història, les victòries i també les vicissituds que viuen la seva entitat i la comunitat algueresa en general. 

Així, ha rememorat el punt de partida: aquell dia de l’any 1864 en què Ignasi Pillito, l’arxiver de Càller d'aleshores, va decidir enviar un poema en català als Jocs Florals. Allò va deixar els prohoms de la Renaixença fascinats, especialment Eduard Toda, que aprofitant que va venir a Càller en una missió diplomàtica es va decidir a atansar-se fins a l’Alguer per conèixer de primera mà aquella realitat que tant els havia sobtat. A la biblioteca de l’Obra Cultural una placa commemora el centenari de la visita de Toda, que va aplegar el lèxic, la cultura i la història algueresa en diversos llibres. El 1903, mossèn Alcover va incorporar paraules alguereses al seu cèlebre diccionari i només tres anys després tres algueresos van participar al Primer Congrés Internacional de la Llengua, cosa que va despertar la curiositat mútua i va fer florir diverses iniciatives conjuntes. I és que Secchi ha remarcat que el desconeixement de la realitat algueresa no és només una cosa dels catalans. Els mateixos algueresos havien parlat durant segles una llengua de la qual desconeixien que es deia català i que es parlava de forma majoritària en un altre territori.

A finals dels anys cinquanta, es produeix una represa de les relacions, aturada per les guerres de les dècades anteriors. D’aquest període, Secchi ha remarcat la figura d’Antoni Simon, un intel·lectual i activista alguerès que va tenir un paper molt rellevant en la cultura algueresa, amb fites com la celebració dels Jocs Florals de 1961 a l’Alguer o la nova organització política des del punt de vista identitari que van adquirir les reivindicacions alguereses a partir de 1975.

El nostre amfitrió ha destacat el respecte i admiració que sempre ha despertat la singularitat algueresa a la resta de l’illa i com això va permetre, durant els anys vuitanta i noranta, assolir grans avenços en la represa no només de relacions culturals o de caràcter festiu i folklòric sinó també des del punt de vista institucional. Secchi ha mencionat com a exemple la visita del conseller de Cultura Joan Rigol l’any 1985, que va arribar acompanyat d’un seguici d’intel·lectuals i acadèmics, entre els quals hi havia la filla de Pompeu Fabra. Després arribaria la primera visita d’un president de la Generalitat, en aquest cas, Jordi Pujol, i ens ha explicat com d’important va ser per a l’Alguer la seva inclusió dins la Volta Ciclista de Catalunya. Justament, durant la celebració de la Volta, al vaixell de tornada, la delegació algueresa va rebre la notícia que Barcelona havia estat declarada seu dels Jocs Olímpics de 1992. “I tota la nau va tremolar de l’emoció”, ha recordat. 

De la difícil situació que travessa l’alguerès actualment, que està perdent l’ús social, especialment entre els joves, Secchi no ha amagat les dificultats que travessen i els esforços que fan, però lluny de plantejar un discurs victimista s’ha mostrat esperançat de poder revertir la situació. En aquets context, és clar que la punta de llança és l’escola i per aquesta raó Secchi s’ha mostrat molt satisfet d’haver aconseguit que, aquest setembre, una trentena de mestres algueresos puguin emprar el català a les escoles públiques. El proper pas, confia, serà introduir-lo al calendari curricular.

“Què podem fer per l’Alguer?”, ha demanat en Jaume durant el torn de preguntes. “Venir a l’Alguer”, ha respost Secchi. “L’alguerès només el podem salvar nosaltres, els algueresos, no és feina vostra, però si els catalans ens visiteu sovint això ens dona molta força”, ha dit. 

No en va, el cantautor alguerès Claudi Sanna va dedicar una cançó a la “Santa, santa Ryanair”, com feia la tornada, quan es va establir un vol aeri regular (i econòmic) entre l’Alguer i Catalunya i que, segons Secchi, ja ha tingut un gran impacte en la ciutat italiana. 

Després, hem degustat plegats uns embotits i formatges típics sards i cadascú ha marxat a fer la seva. Uns han anat a la platja, els altres s’han desplaçat fins a Castellsardo, algú ha decidit tastar els peixos que cuinen al Mercat Municipal i tots ens hem retrobat al vespre per fer el nostre darrer àpat plegats a Sardenya i que no podia ser cap altre que una magnífica pizza.

Subscriu-t'hi

Portada del número 235 de SÀPIENS (octubre 2021)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Portada del número 235 de SÀPIENS (octubre 2021)

Els nens de Wad-Ras

Investigació SÀPIENS: recuperem la història d’un equip d’educadors que el 1970 va transformar la vida dels menors interns al reformatori

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Som *. Més informació Accepto