Iustitia. Així es deia la divinitat que personificava la justícia en l’època romana. Era dona, portava els ulls tapats per evitar prejudicis i sostenia unes balances, amb l’objectiu de trobar l’equilibri entre les parts. A vegades, però, també empunyava una espasa com a símbol de venjança, i el seu poder conciliador esdevenia més aviat repressor. La divinitat encara es mostra avui com a al·legoria en diversos edificis judicials d’arreu del món, transmetent els seus valors entre jutges i magistrats. Al Tribunal Suprem la va voler encarnar Manuel Marchena, president de la sala segona de l’alt tribunal espanyol i magistrat ponent de la sentència de l’1-O.
Durant els quatre mesos que va durar l’històric judici, Marchena va despertar interès d’anàlisi per desplegar un estil propi i característic a l’hora de dirigir les sessions, i malgrat mostrar-se prudent en totes les seves intervencions (sobretot durant l’inici del judici), també es va deixar veure, en certes ocasions, més intransigent amb les parts, denotant un biaix ideològic molt marcat. Això va provocar moments de tensió, sobretot amb els advocats de les defenses dels presos polítics, tot i que també tocs d’atenció a les acusacions, que en innombrables ocasions van aprofitar per dirigir els interrogatoris o realitzar afirmacions concloents en comptes de preguntes.
Marchena, però, va viure durant el judici de l’1-O el seu gran moment. Milers de persones van veure’l televisat i, de magistrat ben valorat dins de la judicatura, va passar a ser també un dels protagonistes de l’històric serial televisiu que s’estava retransmetent aquells dies. En poques setmanes, i fins i tot prèviament a l’inici de les vistes, el jutge va acaparar portades es va viralitzar a les xarxes, tot i que no sempre en sentit positiu. Ja en ple judici, la doble vara de mesurar el va delatar i, en aquests casos, la balança de la divinitat es va decantar cap a allò més polític. Marchena, que s’havia presentat en nom de Iustitia en els rangs més alts de la magistratura, apareixia espasa en mà al judici contra l’independentisme.
Però, qui és Manuel Marchena? El magistrat del Suprem va néixer a Las Palmas de Gran Canaria el 1959. Pertanyent a l’ala més conservadora de la judicatura, es va guanyar una de les cadires més ben valorades de l’alt tribunal espanyol, i va aspirar a ocupar també la de Carlos Lesmes com a president del Consell General del Poder Judicial. De vida personal discreta i interessos poc cridaners fora dels jutjats, el magistrat es definia com a amant de l’òpera i aficionat a l’exercici físic i la natació.
Criat a Al-Aaiun, la capital no oficial del Sàhara Occidental, va tenir una infància particular. Fill de mestra i de legionari, i amb grans capacitats per a l’estudi, va créixer amb l’ànsia de desenvolupar els seus coneixements en territori espanyol. Per això, quan es va produir el replegament militar d’Espanya al Marroc, els seus pares el van enviar a estudiar a la Universitat de Deusto de Bilbao, des d’on es va catapultar al capdavant de la Fiscalia de les Canàries i, anys després, ja dins de la judicatura, per accedir — no sense polèmica— a la sala penal del Tribunal Suprem el setembre del 2014.
Víctima del WhatsApp
Marchena, però, era ambiciós de mena, tot i que el seu últim objectiu, la presidència del Poder Judicial, se li va escórrer dels dits el març del 2019. Quan semblava que ja tenia a les mans el càrrec que el portaria a comandar el Suprem —arran d’un pacte entre el PSOE i el PP—, diversos missatges a través de WhatsApp del portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, van estroncar l’estratègia. Les paraules del popular indicaven que, amb el pacte, controlarien el Poder Judicial “des del darrere”, un fet que posava en entredit la independència del magistrat i del conjunt de la judicatura, i evidenciava la mà negra de la política dins de la justícia, poques setmanes abans que s’iniciés el judici de l’1-O. L’episodi va acabar passant factura al magistrat, que va veure fiscalitzat el seu paper i mesurades les seves paraules durant tot el judici, tant per les defenses com també pels nombrosos observadors internacionals. Van ser precisament aquests, organitzats en la plataforma International Trial Watch, els qui van denunciar un abús d’autoritat de Marchena i la seva parcialitat.
“La sobreactuació del president quan no permet desplegar l’activitat de descàrrec, recalcant, subratllant i a vegades ridiculitzant la improcedència de les pretensions podria constituir un motiu, no només d’excés d’autoritat, sinó també una dada objectiva que posés en perill el dret a un jutge imparcial”, sostenia l’entitat d’observació internacional a través d’un comunicat després de dos mesos de judici. Si bé Marchena havia arrencat les sessions extremadament prudent, la deriva del seu comportament era cada vegada més subjectiva, amb un to àcid i agut. Fins on estava disposada a arribar la paciència del magistrat?
Decisions que aixequen polseguera
Mentre que en els interrogatoris dels acusats el jutge va ser més o menys flexible —també amb les parts— i va optar per una postura transigent, la seva actitud va virar ràpidament. Quan les defenses van demanar projectar els vídeos de les càrregues policials de l’1-O la tensió es va incrementar, i el magistrat va optar per impedir-ho, i ho va deixar per a més endavant. Durant la fase de testimonis, el to del president va continuar canviant, fins al punt de limitar-los, amb retrets a l’estratègia dels advocats dels independentistes.
Una de les situacions més criticades, per exemple, va ser durant l’interrogatori de la filòsofa, acadèmica i membre de la plataforma En Peu de Pau Marina Garcés. Quan aquesta va intentar relatar com va viure els fets del 20-S i l’1- O, Marchena li ho va impedir. “Si és professora de filosofia ho ha de saber, no ve aquí per comunicar el seu grau d’al·lucinació o el seu estat febril, ve exclusivament a explicar què va passar” li va etzibar el magistrat, que també li va demanar que no els fes “perdre el temps”.
L’estil Marchena va acabar aflorant sobretot durant les compareixences com a testimonis dels centenars d’agents de la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil, i els votants de l’1-O. Tal com van voler fer evidents algunes defenses, el tribunal acceptava el relat de violència ambiental descrit per la “por”, les “mirades d’odi” o el “clima insurreccional”, mentre que limitava els testimonis de les defenses per fer “valoracions personals”. Va ser en aquesta fase del judici que els advocats dels independentistes van denunciar obertament una “vulneració de drets fonamentals continuada”, queixes que utilitzaran davant del Tribunal Europeu de Drets Humans per denunciar un tribunal parcial, tal com preveu l’article 6 del Conveni Europeu dels Drets Humans.
Àrbitre i part
Marchena volia ser Iustitia però va acabar sent Estat. Personificant la col·legiació del tribunal de set magistrats, va marcar els límits d’un partit del qual volia ser àrbitre imparcial, tot i ser-ne part. De la mateixa manera que la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, el tribunal va marcar els paràmetres del joc circumscrits a la Constitució espanyola i al codi penal. I en aquests, la unitat d’Espanya es defineix de forma molt clara. Si bé el ministeri públic i l’Advocacia van amplificar sense tabús els valors de l’enrocament estatal, amb una actitud —sobretot en el cas del ministeri fiscal— que fins i tot va arribar a comprometre la credibilitat del judici, el tribunal es va preocupar per guardar les formes.
La Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat
La Fiscalia, més enllà de tenir redactades les conclusions definitives abans que hagués acabat la fase de prova, va mostrar un tarannà obertament hostil amb els testimonis cridats per les defenses, així com amb els acusats. Durant tot el judici va mantenir la rebel·lió en els mateixos termes que havia defensat en la instrucció, tenint poc en compte el volum probatori aportat al llarg de les sessions, i amb una actitud lligada, fins i tot en la intimitat, a la defensa inamovible de la unitat, fent ús d’un llenguatge bèl·lic que incitava a represàlies.
En un to més baix es va situar l’Advocacia de l’Estat, que va actuar de cotxe escombra fins a l’últim dia, quan es va desmarcar de la Fiscalia, afirmant que no hi havia violència. De perfil menys agosarat i amb menys pràctica en els interrogatoris (Rosa María Seoane havia estat secretària general de l’Administració d’Infraestructures Ferroviàries —Adif— durant els últims deu anys), l’advocada de l’Estat també va rebre flagells del tribunal, ja que va ser tallada i acusada de no explicar-se amb claredat. En qualsevol cas, i més que actuar en defensa de l’Estat, l’Advocacia va ser figura personalíssima del Govern espanyol. Seoane va arribar, de fet, de la mà del nou executiu del PSOE, en substitució d’Edmundo Bal, qui va ser rellevat del càrrec per voler defensar aferrissadament la rebel·lió i negar-se a acusar per sedició —i poc després va ser triat diputat de Cs.
I entre aquests, sumant-hi també les peticions d’absolució, la particular Iustitia que encarnava Marchena va sostenir la balança i va buscar l’equilibri, sabent que la sentència aniria molt més enllà de la immediata repercussió sobre els acusats. Iustitia, que s’havia convertit en home i empunyava una espasa, ja feia mesos que s’havia tret la bena dels ulls i mirava de cara els prejudicis.
Aquest article es va publicar en el número 212 del Sàpiens (novembre 2019)
