Crònica de la primera escapada a Normandia

A les 11 del matí aterrava a l'aeroport d'Orly juntament amb una vintena de lectors de la revista per emprendre el primer viatge SÀPIENS a Normandia, resseguint els escenaris de la Segona Guerra Mundial. La veritat és que arribar fins aquí no ha estat fàcil: el viatge estava previst per al maig i el vam haver de cancel·lar per motius obvis. I aquest setembre, tant nosaltres com els nostres companys de l'agència Tarannà amb qui coorganitzem els viatges, hem estat pendents fins al darrer moment per saber si seria possible dur-lo a terme i per complir stricto sensu les canviants normatives sanitàries.

El grup: lectors de tot Catalunya i d'Escaldes-Engordany
Entre els lectors, vinguts de tots els indrets de Catalunya (Barcelona, Sant Cugat, Mataró, Dosrius, l'Hospitalet de Llobregat, Miralcamp, les Borges Blanques, Manresa, Roses) i fins i tot d'Escaldes-Engordany, hi havia "ganes de viatge" i de compartir noves experiències. Amb alguns havíem coincidit en els viatges anteriors a Viena o Atapuerca i recordàvem "batalletes"; d'altres debutaven en aquesta ocasió. Tots agraïen enormement l'esforç d'haver decidit tirar-ho endavant. 

El presagi no era el millor. Havia estat plovent tota la nit i ens havia despertat un vent huracanat. A les set del matí, mentre esmorzàvem al Grand Barrière, encara vèiem com les banderes s’anaven movent amb frenesí. Una hora més tard, però, i com per art d’encanteri, els núvols s’havien escampat i començaven a obrir-se clarianes.

Molt diferent del que va passar el dia en què estava prevista l’Operació Overlord (‘Senyor Suprem’). Però no avancem esdeveniments. O sí. De fet, en Martí Carbonell, el nostre guia, per aprofitar cada minut del trajecte en autobús, encara no havíem girat la cantonada que ja ens posava en antecedents de com s’havia gestat l’operació amfíbia més important de la història i per què els presidents Churchill i Roosevelt havien cregut que la millor manera d’acabar amb el domini nazi era obrir un segon front a Europa. De fet, encara no havíem arribat ni a la meitat del camí, que ja havien aparegut en la nostra història el general Montgomery i el prestigi que havia adquirit a Àfrica; l’arribada a Dover del general Patton ‒molt temut pels nazis‒ per donar versemblança al desembarcament per Calais i, és clar, el “nostre” Garbo i la campanya d’intoxicació informativa que va desbordar els serveis secrets alemanys: que si el desembarcament seria a Noruega, a la Provença, a Espanya o a Calais.

“L’Operació Overlord ‒ens explica Carbonell‒ s’havia de fer en un moment que reunís tres requisits: que hi hagués marea alta; 40 minuts després de la sortida del sol, i en un dia que la lluna plena estigués al seu zenit. I aquests condicionants només es donaven els dies 5, 6 i 7 de juny. La data inicial era el dia 5, però els forts vents i la intensa pluja ho van impedir. El general Eisenhower ‒un altre dels noms propis d’aquell dia‒ sabia que no podia posposar-ho més si no volia que els alemanys ho acabessin descobrint i es va fixar per al 6-J. Mentrestant havia anat concentrant 4.500 naus a la zona del mig del canal de la Mànega, i centenars de paracaigudistes americans i britànics havien anat saltant i col·locant-se a la rereguarda nazi”.

Amb tots aquests antececents, quan baixem de l’autobús per passejar per Juno Beach ‒originàriament anomenada Courseulles-sur-Mer‒ ja sabem que havia estat el lloc on havien desembarcat 21.000 soldats canadencs amb l’objectiu d’apoderar-se de les bateries alemanyes, prendre els ponts i les principals vies de comunicació i arribar a les portes de Caen i prendre l’aeroport. I quan caminem per la següent, Gold Beach, ja sabem que havia estat el lloc on havien desembarcat 25.000 soldats britànics, amb els mateixos objectius que els canadencs, però amb la missió d’arribar fins a Bayeux.

Omaha, la sagnant
Però una cosa és saber la teoria ‒en aquest cas, la història‒ i l’altra veure-ho sobre el terreny. Tot el litoral de Calvados és un gran museu a l’aire lliure ple de testimonis d’El dia més llarg: trossos de formigó de les fortificacions, nius de metralladores, cràters oberts per les bombes aliades, barreres d’espines o bateries alemanyes, com les que es conserven a Longues-sur-mer. En una d’aquestes, encara s’hi conserven els canons, que tenien un abast d’uns 20 quilòmetres.

El que no es poden veure, tants anys després, són els tancs amfibis que van quedar encallats en la platja d’Omaha per la pujada de la marea. Una de les moltes vicissituds del desembarcament dels 34.500 soldats nord-americans. El retard en l’operació, les dificultats del terreny, la intensitat del foc alemany que rebien… van fer milers de víctimes i que sigui coneguda com Omaha, la sagnant. Justament sobre els penya-segats, hi ha l’impressionant cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer, on s’arrengleren al mil·límetre 9.837 difunts, si sumem les creus catòliques ‒la majoria‒ i les estrelles de David.

Gràcies a les radioguies que portem per mantenir les distàncies de seguretat, sentim perfectament la veu d'en Martí, tot i les 80 hectàrees que fa el cementiri. Quan escolto “9.238 cristians morts, 139 jueus, 307 desconeguts, 4 dones, 43 parelles de germans, 146 afroamericans, un pare i un fill, mitjana d’edat 23 anys”… no puc evitar corprendre’m. I això que no és la primera vegada que ho visito i que bona part de la història ja la conec. A alguns lectors, que no hi han estat mai abans, els crida l’atenció l’enorme silenci que hi impera, que pràcticament no hi hagi cap ram de flors enlloc i com de ben cuidat està el jardí. De fet, a banda de nosaltres, els únics que veiem deambular entre les creus són els jardiners.

Després de dinar i per digerir la “trilogia de xocolata” que hem menjat en un restaurant amb vistes a la platja d’Omaha, ens arribem caminant al Pointe du Hoc (que en normand significa ‘monticle’), la bateria més estratègica de totes, ja que unia les dues platges americanes: Omaha i Utah. Quan veus els impressionants penya-segats, no se’t fa difícil imaginar-te més de 200 rangers americans penjant cordes per escalar-los, mentre els alemanys, des de dalt, els tallaven les cordes i l’artilleria no donava treva.

El tresor de Bayeux
Després de tanta immersió bel·licista, hem passat la tarda a Bayeux, la primera ciutat francesa alliberada dels nazis i on De Gaulle va declarar la V República. La primera parada ha estat al Museu del Tapís de Bayeux, on hem pogut contemplar una de les imatges més reproduïdes en els llibres d’història medieval. I és que el Tapís de Bayeux, que us sorprendrà per les seves dimensions ‒70 metres de llarg per només mig metre d’alt‒, explica els fets que van precedir la conquesta d’Anglaterra pels normands. Un total de 58 escenes, d’un gran realisme bèl·lic, brodades en un gran llençol. Algunes lectores comentaven: “Només surten dues dones: a una la bufetegen i l’altra acaba de ser desnonada de casa seva”.

Sortint del museu, hem arribat caminant fins a la impressionant catedral gòtica de Bayeux. Si teniu l’oportunitat de visitar-la, dues recomanacions: baixeu a la cripta, que val molt la pena, i intenteu trobar entre les figures esculpides al llarg de la nau central un entrenador de micos, uns dracs lluitant, un senyor que s’estira la barba… i els enamorats de Bayeux.

Avui ens dirigim cap a la ciutat de Le Havre, on el 12 de setembre de 1944 va culminar-hi l’Operació Overlord, cabdal per a la victòria aliada. Després de creuar el pont de Normandia ‒el sisè pont amb tirants més gran del món‒, a mà esquerra ja albirem Le Havre. El nostre guia, en Martí Carbonell, ens explica que no és una ciutat gaire antiga. Va ser fundada el segle XVI i aviat va esdevenir un important port comercial amb Amèrica i el lloc d’on sortien els vaixells que anaven a pescar bacallà a Terranova. Esdevindria, al segle XVIII, el principal port d’esclaus de França i seria completament destruïda amb els bombardejos de la Segona Guerra Mundial.

En Martí ens ensenya fotos de què significa això de “completament destruïda”. Després de rebre l’impacte de milers de bombes, només va quedar dempeus el teatre. Hi ha haver més de 5.000 morts i més de 80.000 persones es van quedar sense casa. Però, tal com havia promès De Gaulle amb un dels seus discursos populistes, aviat recuperaria la seva esplendor.

L’encarregat de fer-li recuperar l’esplendor va ser l’arquitecte Auguste Perret, a qui se li va encarregar el projecte urbanístic de la ciutat. Una mena d’Ildefons Cerdà de Le Havre, perquè ens entenguem. A principis dels anys cinquanta, Perret ja era un arquitecte famós. Havia construït, entre d’altres obres, el primer aeroport d’Orly o el teatre dels Camps Elisis. Se’l coneixia com “el pare de l’arquitectura del formigó”. Per a ell, ens explica el guia, el formigó no era només un element constructiu, sinó també estructural, decoratiu, etc. El formigó es podia colorejar i decorar amb altres materials, com sorra, ciment o grava. En definitiva, va crear un nou ordre arquitectònic que, a l’època, va tenir molts entusiastes ‒Le Corbusier seria un dels seus deixebles‒ i detractors.

Mentre baixem de l’autobús per contemplar la seva obra més emblemàtica, l’església de Sant Josep, escolto les discussions entre els lectors que la troben una meravella i els que troben un horror aquest tipus d’arquitectura racional. Entre l’església i el campanar de 100 metres d’alçada, que fa pensar en una espelma, es van necessitar 50.000 tones de formigó! Un cop entrem dins, el primer que ens sorprèn és que, en lloc dels clàssics bancs d’església, ens trobem amb un tipus de cadires que ens recorden una sala de cinema. La intenció era que els fidels estiguessin còmodes. D’això, no n’hi ha dubte.

Quan deixem enrere la ciutat, penso en Impressió, sol naixent, el magnífic quadre de Claude Monet que retrata el port de Le Havre i que va donar el tret de sortida a l’impressionisme.

Étretat, un poble de fons de pantalla
Monet i els impressionistes també ens els trobarem en la parada següent: Étretat. Aquest poblet costaner amb una costa de còdols ha estat històricament condicionat per les marees, que l’han inundat moltes vegades. En Martí ens explica que ja al segle X s’hi van assentar els normands, però que va començar a ser més conegut a partir del segle XVIII, quan els seus pescadors van descobrir que les aigües dolces i salades eren òptimes per a la reproducció de les ostres. Tant èxit tenien les ostres d’Étretat que fins i tot Maria Antonieta se les feia portar al palau de Versalles.

La decisió de convertir-lo en un poble turístic i d’estiueig arrenca al segle XIX. Part de la jet set parisenca estiuejava a Étretat ‒l’altra part preferia les platges de Deauville que eren de sorra i no de còdols. També seria un destí habitual de la reina Maria Cristina i la seva filla Isabel II. I els pintors, primer romàntics i després impressionistes, començarien a instal·lar-hi els seus cavallets.

Però abans d’arribar-nos als icònics penya-segats que tantes vegades va pintar Monet, agafem un trenet turístic que ens portarà fins a la part alta del poble per visitar uns jardins amb més de 100 anys d’història, però recentment remodelats per Alexander Grivko, inspirant-se en la natura del litoral normand i combinant-la amb l’art avantguardista. Comentem que sembla que estiguem entrant en el conte d’Alícia en el país de les meravelles, però que, en lloc del conill blanc, el barreter o la reina de cors, ens trobem arbres que fan música, un jardí avatar ‒amb caps de l’escultor barceloní Samuel Salcedo enmig de la vegetació‒, un jardí zen o la figura del Monet feta amb troncs.

Després de dinar en un dels restaurant típics de la zona i degustar el kir, el típic còctel normand, fem una excursió a peu fins als penya-segats d’Étretat. Són realment tan fotogènics que no m’estranya que Monet els pintés en moltes de les seves sèries. Pel camí, el guia ens explica algunes llegendes dels penya-segats, com aquella que afirma que en la cova que es troba a la part inferior els reis de França hi amagaven els seus tresors. No cal dir que durant segles, buscadors de fortunes van intentar trobar-lo… sense èxit. Actualment, l’accés a la cova està prohibit perquè quan puja la marea pots quedar-te atrapat i els bombers es van cansar d’haver de fer rescats cada dos per tres. 

Una de les grans amenaces dels penya-segats són les marees que van erosionant la pedra, juntament amb els vents i les pluges. Bé, per no parlar de la massificació turística precovid i que quan estàs dalt del penya-segat et trobes, sorprenentment, amb un camp de golf. Tots plegats fem fotos a tort i a dret perquè estem davant d’un paisatge d’aquells que ens agrada posar en el fons de pantalla de l’ordinador. Relaxa.

El grup d’Honfleur
La darrera parada de la jornada és Honfleur, un poble pintoresc i gairebé tan fotogènic com Étretat. Caminem des del port antic fins arribar a l’església de Santa Caterina. La particularitat d’aquesta església és que va ser construïda pels mateixos habitants de la ciutat al segle XV. Com que no tenien recursos, van utilitzar la fusta i el coneixement de la construcció naval. L’altra particularitat, derivada de la primera, és que la torre del campanar i l’església estan separats: l’una davant de l’altra, contemplant-se. Temien que la nau no pogués suportar el pes del campanar, ni de les mateixes campanes.

Finalment passegem pels molls de Santa Caterina. Encara que no hàgiu estat a Honfleur us han de sonar aquests molls. Tant Monet com el seu grup d’Honfleur ‒Boudin i Courbet‒ els van immortalitzar en nombroses pintures. Aquest grup, assedegat de natura i mar, van trobar a Honfleur l’indret ideal per fer allò que volien fer: pintar a l’aire lliure.

La darrera visita del viatge SÀPIENS a Normandia és un poblet encisador que no arriba als 400 habitants: Le Bec-Hellouin. Esquitxat amb unes quantes belles cases d’arquitectura tradicional normanda, el poble va créixer al costat de l’abadia. Gran amant de la toponímia, el nostre guia, en Martí Carbonell, no perd cap oportunitat per fer-hi referència: Bec significa ‘riu petit’ i Hellouin era el nom del cavaller normand que la va fundar, precisa mentre baixem de l’autobús.

Le Bec-Hellouin va ser al segle XI un important centre de cristiandat, sobretot gràcies a l’arribada de dos homes, el prior Lanfranc i, més endavant, del filòsof Anselm d’Aoste, que va crear una de les biblioteques més importants d’Europa. Carbonell ens explica, abans d’entrar a visitar-lo, que l’estada d’Anselm va coincidir amb el moment de més esplendor de Le Bec: “Quan ell se’n va anar en ser nomenat arquebisbe de Canterbury ‒al llarg de la història aquesta abadia ha donat fins a tres arquebisbes!‒ el cenobi va entrar en un període de decadència intel·lectual i econòmica”.

Però al llarg de gairebé mil anys d’història viuria moltes altres vicissituds. Les guerres de Religió dels segles XVI i XVII, primer, i la Revolució Francesa, després, deixarien en ruïnes la major part de l’estructura original.

Quan comencem a caminar per l’exterior de l’abadia, veiem clarament que l’únic que va quedar dempeus de l’època medieval va ser la torre de Sant Nicolau, erigida al segle XV ‒la resta d’edificis conventuals són del segle XVIII. “Si es va salvar el campanar ‒ens explica Carbonell‒ va ser perquè la seva gran alçada (60 m) era un excel·lent punt de vigilància”. A les seves parets, hi ha gravades algunes frases en llatí ‒que una de les lectores del SÀPIENS ens comença amablement a traduir‒ i algunes representacions de la flor de lis ‒el símbol de la reialesa francesa.

I és que des del Concordat de Bolonya del 1516, l’abadia havia anat perdent independència. Una pèrdua d’independència que es traduïa en el fet que era el rei, i no la comunitat eclesiàtica, qui elegia l’abat de Le Bec. L’altra conseqüència, gens menor, del Concordat era que les abadies havien de donar un terç de la riquesa que generaven al rei, la qual cosa va desembocar en una crisi econòmica molt considerable.

Fer missa en un refectori
Acutalment, a més de la majestuosa torre de Sant Nicolau, es poden recórrer el claustre, els edificis conventuals i l’església, que, sorprenentment, la trobem dins d’un refectori! El guia ens n’explica, a través de la radioguia i en veu fluixa, perquè és diumenge i hi estan fent missa, el motiu. Com que de l’església original de l’abadia només en queden els fonaments, es va optar per habilitar el refectori d’església.

Quan sortim de l’edifici encara tenim temps de fer un tomb pel parc. El guia ens comenta que els monjos benedictins de Le Bec no només conreaven les seves terres, sinó que també tenien piscifactories i criaven peixos de riu. Sobretot truites. Tot i que passejar pel parc és molt agradable, en un moment determinat, alguns comencem a córrer. No és perquè perdem l’autobús que ens ha de portar a Orly, no, sinó perquè ha començat a bufar el vent i han començat a caure castanyes dels arbres sobre els nostres caps.

Abans de dirigir-nos a l’autobús, entrem a la botiga d’artesania que elaboren els monjos. El guia ens explica que el 1948 es va recuperar la vida monàstica i que actualment n’hi viuen una quinzena. Alguns els hem vist a la botiga, amb les seves inconfusibles túniques blanques, venent xocalates i sabons, i d’altres fent visites guiades als pocs turistes que s’hi apleguen.

Deixem enrere l’abadia escoltant el repic musical de les seves campanes, que fan arribar el seu eco a les aigües del riu Le Bec i a la cafeteria on ens prenem un chocolat per acabar el viatge amb un bon sabor de boca.