Per què Còrsega és francesa?

La República de Còrsega va ser un estat independent entre el 1755 i el 1769. Els genovesos, però, mai no van voler renunciar a l'illa, i tampoc els britànics i els francesos. Al final del segle XVIII, amb Napoleó, es va annexionar definitivament a França

L'illa de Còrsega va ser cobejada al llarg de la història per genovesos, britànics i francesos
L'illa de Còrsega va ser cobejada al llarg de la història per genovesos, britànics i francesos Getty Images
1 de març del 2011 a les 01:05
Autor
Jordi Ollé
Guardar a favorits

El 19 de juliol del 1755, Pasquale Paoli, nou general de la nació corsa, desembarcava a l’illa convençut que en canviaria el destí per sempre. Instal·lat a la nova capital, la ciutat de Corté, el líder de la insurgència només va trigar quatre mesos a presentar una nova Constitució per a un nou país. El text va cridar l’atenció de tot Europa per la seva modernitat. A més d’incloure el sufragi universal masculí, la Constitució assenyalava la Mare de Déu com a sobirana de l’illa i, per tant, a efectes pràctics, el nou “regne” es podia considerar una república.

El dret a decidir

La Constitució també va modificar la bandera. En lloc de mostrar aquell moro amb una cinta blanca tapant-li els ulls, el nou disseny mostrava el mateix moro i la mateixa cinta blanca, però ara tapant-li el front. El canvi era subtil però estava carregat de simbolisme: el poble cors era lliure i, amb els ulls destapats, ja podia veure més enllà de l’esclavitud. Per fi Còrsega era mestressa del seu destí i el seu poble prenia consciència del seu dret a decidir. La insurrecció havia triomfat i la Constitució de Pasquale Paoli, amb la inclusió del sufragi universal masculí, va consolidar l’illa com un estat pioner a Europa.

Tot havia començat dos-cents anys abans, quan l’illa ja es trobava sota control genovès. A mitjan segle XVI, el poble de Còrsega patia les conseqüències de les guerres contra els otomans. La pirateria accentuava les pèrdues de vaixells i els saquejos. A més, dues grans epidèmies de pesta havien interromput el creixement econòmic i el descens en la recaptació fiscal havia començat a fer trontollar l’illa. Per acabar-ho d’adobar, l’aliança recent de la República de Venècia amb França haviacomportat la pèrdua de les colònies genoveses a la Mediterrània oriental i el decreixement de l’activitat comercial. Molts corsos es van veure forçats a emigrar davant la manca de feina, mentre que aquells que es quedaven mostraven la seva indignació a través de furibundes revoltes. Gènova castigava els exaltats amb la imposició de severes contribucions, amb l’enrolament forçós de molts joves insurrectes a l’exèrcit i, fins i tot, amb algunes execucions públiques.

Així va ser com van anar passant els anys i les dècades. La República genovesa, relegada de la carrera militar davant les altres potències europees, va encetar el seu lent i gradual declivi, mentre en el si del poble cors creixia en paral·lel l’anhel per alliberar-se del ferri control de Gènova. L’any 1729, l’aparició dels recaptadors d’impostos va fer saltar la guspira. La insurrecció va començar amb la captura d’un destacament de soldats genovesos. Ràpidament les campanes de les esglésies i els corns marins dels pastors van començar a sonar tot encoratjant la revolta ciutadana. L’estructura social illenca va afavorir l’organització de la insurrecció. A més del governador genovès, el vicari i el consell de dotze nobles, a la cúspide social corsa hi havia els Principales. Aquests havien estat escollits per cada comunitat rural com a representants locals davant les autoritats genoveses i amb el temps havien aconseguit el control dels mercats de cereals, de la pesca, dels préstecs i de la manufactura local.

Insurreció camperola, noble i clerical

Es tractava, doncs, d’una “classe dirigent” elegida inicialment pel poble, fet que va ser clau a l’hora de poder organitzar una assemblea en la qual camperols i dirigents fossin capaços de posar-se d’acord i anar tots a la una. La rebel·lió encara va disposar d’un tercer suport on recolzar-se, el del clergat. Així, allò que havia començat com una revolta contra l’explotació econòmica va acabar esdevenint la insurrecció d’un poble que defensava la causa nacional corsa.

L’any 1768, les finances dels genovesos eren tan insostenibles que, per poder pagar el deute, es van veure obligats a vendre l’illa de Còrsega als francesos

El pas següent d’ambdós bàndols va ser cercar el suport exterior. Mentre el canonge cors Orticoni s’afanyava a recórrer les corts del continent europeu intentant fer entendre als seus dirigents els drets del seu poble, la República de Gènova aconseguia el suport de l’emperador Carles VI. El suport del Sacre Imperi Romanogermànic va ser crucial i el 1732 Gènova no va trobar gaires dificultats per aconseguir vèncer els insurrectes. Els cabdills rebels van ser desterrats i l’illa va recuperar la normalitat. Però en realitat, la pau va durar ben poc. L’any següent, va esclatar una nova revolta a Castagniccia, liderada per Giacinto Paoli, el pare de Pasquale i membre del poderós consell dels dotze nobles.

Si Giacinto Paoli formava part del poderós consell dels dotze nobles no era una casualitat. Paoli pare pertanyia a les altes esferes intel· lectuals de l’illa i formava part de la cúpula dels juristes. Era, doncs, un home fill de la Il·lustració. Potser per això aquesta segona insurrecció es va dur a terme més amb el cap que amb el cor. Així, el 1735, Paoli va fer redactar una declaració constitucional que reivindicava la sobirania de l’Estat de Còrsega i que va aconseguir el suport de pensadors de la talla de Montesquieu. Davant les raons perfectament exposades a la Constitució redactada per Paoli i els seus homes, els estats europeus es van veure forçats a actuar amb prudència envers la qüestió. I, amb la mediació de l’Imperi, la República de Gènova no va tenir més remei que signar un tractat de pau amb els rebels, pel qual els insurrectes deposaven les armes a canvi d’una amnistia general. Malauradament el tractat va esdevenir paper mullat i el Senat genovès es va negar a ratificar l’acord i va fer empresonar els emissaris corsos.

Un noble alemany, Teodor de Neuhoff, va entrar aleshores al taulell de joc. L’any 1736, la seva arribada a l’illa a bord d’un vaixell carregat de canons, fusells i diners va encendre els ànims dels corsos. A mesura que Teodor sumava mercenaris i corsaris a les seves files, el noble assolia un seguit de victòries fins aconseguir el domini gairebé total de l’illa. Els rebels corsos van oferir-ne aleshores el control a la corona espanyola, però davant la negativa hispànica van nomenar l’alemany nou rei de Còrsega. De nou, els bons temps van durar poc. El repartiment de títols entre la noblesa corsa que havia donat suport a Teodor va provocar forts enfrontaments i en aquesta conjuntura, el monarca va abandonar l’illa. Davant la possibilitat d’una intervenció dels espanyols o dels anglesos, Lluís XV de França va oferir el seu suport militar als genovesos per aconseguir el control de l’illa de Còrsega. De nou, bona part de la noblesa rebel corsa, entre ells Giacinto Paoli i el seu fill Pasquale, es van haver d’exiliar a Nàpols.

Malgrat les dificultats que implicava aquest exili i l’evident manca d’aliats externs, a Còrsega la revolució continuava en la clandestinitat. L’any 1753, l’assassinat del líder Gian Pietro Gaffori va col·locar de nou els rebels corsos entre les cordes. Emmanuelle Matra i Pasquale Paoli, digne successor del seu pare, es van disputar la successió en un estira-i-arronsa que es va allargar durant dos llargs anys. A la fi, els dirigents es decantaren per Paoli. El seu retorn i la constitució del nou Estat cors van coincidir amb el moment en què l’interès francès per l’illa començava a prendre forma. La pèrdua de les colònies americanes a la guerra dels Set Anys havia obligat el rei Lluís XV a assegurar-se el control de la mar Mediterrània. Així doncs, França va establir una aliança amb Gènova i va finançar una expedició per reconquerir Còrsega.

La fi del somni cors

En lloc d’intentar resoldre la guerra tan ràpidament com fos possible, els francesos van optar per allargar el conflicte. D’aquesta manera, obligaven Gènova a pagar els serveis militars francesos indefinidament. A mitjan 1768, la situació financera genovesa era tan insostenible que van haver de vendre l’illa de Còrsega per pagar el deute. I, tan sols aleshores, les tropes franceses es van decidir a resoldre definitivament el conflicte.

Els independentistes liderats per Paoli van mobilitzar tots els seus recursos humans i, de fet, van vèncer en els primers enfrontaments. Però de nou Goliat va vèncer David i el 9 de maig del 1769, al Ponte Nuovo sul Golo, va tenir lloc la batalla decisiva que va marcar el final de la independència de l’Estat cors. Llavors Pasquale Paoli va fugir a Anglaterra. Durant l’estada a Londres, Paoli va rebre una renda directa del rei Jordi III. Es va introduir en la francmaçoneria i va tenir relacions sentimentals amb Maria Cosway, esposa del pintor Richard Cosway. El 1776 el suport francès als independentistes nord-americans va fer creure a Paoli que potser els britànics ajudarien la causa corsa contra els francesos. Però mentre esperaven un suport britànic que mai no arribà, la Revolució Francesa va representar un nou cop de timó per a l’illa, que va ser declarada part de França.

L'últim intent d’assolir la independència

Des de l’exili al Regne Unit, Pasquale Paoli va cercar un pacte amb els britànics per acordar les bases constitucionals d’un nou regne anglocors. El 1794 el flamant almirall Nelson alliberava la controvertida illa. El nou regne seria governat pel monarca anglès i Paoli esperava ser-ne nomenat virrei. Però en lloc d’això, Paoli va ser acusat de conspiració, va ser deportat a Anglaterra i se’l va apartar de qualsevol càrrec. Esgotat i sense forces, Paoli va malviure els darrers anys de la seva vida, tot veient com pel tractat de París els anglesos lliuraven l’illa a Napoleó. El somni d’una Còrsega lliure es va esfumar definitivament amb la seva mort, el 1807. Les seves despulles van romandre a Westminster fins que, el 1889, van ser repatriades a l’illa.

Per saber-ne més
  • Maroselli-Matteoli, Catalina. La identitat corsa, una realitat dins d’Europa. Lleida: Pagès Editors, 2000.
  • Avon-Soletti, M.T. La Corse de Pascal Paoli. Essai sur la Constitution de la Corse. París: La Marge Edition, 1999.

Aquest article es va publicar en el número 101 del Sàpiens (març 2011)