La Caputxinada: el març català que va precedir el maig francès

Els universitaris francesos ocupant els carrers de París el maig del 1968 són sens dubte el gran episodi de la història del moviment estudiantil. Dos anys abans, però, a Barcelona es va trenar un moviment popular que va erosionar la dictadura franquista

Delegats i estudiants omplen el saló d’actes del convent, poc abans de començar l’assemblea constituent
Delegats i estudiants omplen el saló d’actes del convent, poc abans de començar l’assemblea constituent Guillem Martínez / ANC

A les quatre de la tarda del dimecres 9 de març del 1966, en una sala dels frares caputxins de Sarrià arrencava l’acte de constitució de l’SDEUB. Els seus organitzadors, estudiants i professors, en litúrgica sintonia amb l’espai que els acollia, van planificar l’acte tenint cura d’uns factors simbòlics que havien d’acompanyar l’element clau de la mobilització en dos eixos: millores del sistema universitari i lluita contra el feixisme. El doctor Rubió, Joan Oliver i Salvador Espriu, a la presidència, connectaven amb la universitat republicana i palesaven la reivindicació catalanista.

Rubió, de vuitanta anys, primer director de la Biblioteca de Catalunya de la Mancomunitat. Oliver, el “Pere Quart” poeta de sàtira mordaç, que havia estat cap de Publicacions de la Generalitat de Companys i tot just tornava de l’exili. Espriu, acreditat ja com el poeta nacional que maldava per salvar la llengua perseguida i havia gosat de dirigir-se amb un tu a tu retòric amb Espanya, amb la publicació de La pell de brau (1960), un dels llibres més fitxats per la policia franquista. Completaven la llista de patums Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo, Antoni de Moragas, Josep Maria Martorell, Francesc Vallverdú, Albert Ràfols Casamada i els professors Sacristán i García Calvo, aquest arribat de la Complutense de Madrid, depurats un any abans per prendre part en protestes antifranquistes; unes protestes que a la Universitat de Barcelona havien donat el balanç de 2.872 sancions, el 10% dels matriculats. El nom de més ressò internacional era Antoni Tàpies, que ja havia exposat al MOMA de Nova York i acabava de signar amb el marxant Maeght, un dels de més predicament internacional. El pintor donava a la protesta una dimensió exterior que per a la dictadura era insuportable en aquell annus horribilis de 150 vagues obreres i 25.000 treballadors demanant llibertat sindical.

La destacada presència d’Antoni Tàpies

De fet, el mateix 9 de març havia despertat amb una foto grotesca a les portades dels diaris: el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, banyant-se a Palomares per desmentir que el parell de bombes atòmiques que havien caigut d’un avió nord-americà desprenien radioactivitat. Però Tàpies va fer força més que d’antena mediàtica i va tenir un paper en el complex operatiu de la Caputxinada. Aconseguir una assemblea de molta gent, i de gent polide gom a gom Dues imatges del dimecres 9 de març. A l’esquerra, delegats i estudiants omplen el saló d’actes del convent, poc abans de començar l’assemblea constituent. A baix, el Dr. Jordi Rubió i el delegat de la Facultat de Medicina Robert Rodríguez, comentant el contingut del dossier lliurat als assistents. cialment estigmatitzada, no era fàcil en un sistema que prohibia els drets de reunió i d’associació, i els penava amb presó. El recinte eclesiàstic, inviolable pel concordat vigent entre Franco i la Santa Seu, era una primera garantia. Les mesures estrictes de seguretat, la segona. El Mercedes de Tàpies, la tercera. La policia no hauria de sospitar d’un cotxe d’importació luxós i matriculat a Madrid. L’estudiant Joaquim Viaplana i el professor Xavier Folch van ser els encarregats del contacte amb Tàpies, i a bord del seu cotxe van carregar Espriu i Rubió. Folch era un dels trenta-tres professors que van assistir a l’acte, entre els quals també Oriol Bohigas, Lluís Carreño, Lluís Daufí, Koldo Gorostiaga, Miquel Izard, Antoni Jutglar, Enric Lluch, Joaquim Molas, Raimon Obiols, Gabriel Olivé, Jordi Solé Tura i Josep Maria Vidal Villa.

Aconseguir una assemblea amb tanta gent estigmatitzada per la policia no era fàcil, però el recinte eclesiàstic i el Mercedes d’en Tàpies van despistar els agents

El Sindicat Democràtic va sorgir com a alternativa al Sindicato Español Universitario (SEU), d’infausta memòria des dels seus inicis, en prendre part alguns dels seus membres en batudes contra els demòcrates que accedien a la universitat als anys quaranta. Colant-se per les escletxes de la legalitat, seguint l’estratègia que acabava de definir el PSUC, els estudiants progressistes de la Universitat de Barcelona van aconseguir majoria en les eleccions de delegats i van formar una junta: Paco Fernández Buey, el líder principal, de Filosofia; Josep Maria Maymó, de Ciències; Robert Rodríguez, de Medicina; Joaquim Boix, d’Enginyeria; Evarist Manzano, d’Arquitectura; Ramon Torrent, de Dret; Albert Ortega, d’Econòmiques; Manuel Rodríguez, de Pèrits Industrials; Tomàs Salamí, de Pèrits de Terrassa; i Joaquim Benet, de l’Institut Químic de Sarrià. Després d’un procés llarg de reunions, la xarxa va aconseguir d’aplegar, segons l’atestat policial, 577 persones: 412 estudiants homes, 100 estudiants dones, 33 intel·lectuals, 3 “estrangers” (sic) i 7 periodistes: Josep Maria Cadena (EFE i Diari de Barcelona), Antonio Figueruelo i Agustí Pons (El Noticiero Universal), Roger Jiménez (Europa Press), Pere Pascual i Lluís Permanyer (El Correo Catalán), i Joan Pedret (La Vanguardia).

Comença la sessió

Paco Fernández Buey va llegir el text fundacional, titulat “Manifest per una universitat democràtica”, d’elaboració coral, sobre les idees de participació dels estudiants en la gestió acadèmica, des d’organismes representatius, creació de comissions mixtes entre professors i alumnes, i compromís de programar dos congressos generals de l’Estat, un d’estudiants i un altre de totes les universitats. El redactat definitiu va ser de luxe: Espriu, Sacristán i Vallverdú; el poeta, el filòsof marxista més prestigiós i el sociolingüista i també poeta. Joaquim Boix va llegir els estatuts, que devien molt al professor Joan Ramon Capella, i van ser ratificats per aclamació; Josep Maria Maymó va llegir una declaració de principis, Ignasi Pons va fer-ho amb el programa sindical, Evarist Manzano va fer una crida als altres districtes i Robert Rodríguez va enumerar les adhesions, entre les quals hi havia les dels catedràtics Fabià Estapé, Àngel Latorre, Joan Antoni González Casanova, Manuel Jiménez de Parga i Ramon Trias Fargas, entre d’altres.

Tot aquest enrenou va ser d’entrada un gol per l’escaire de la porteria de la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana, però també un cop important al franquisme. El règim començava a acostumar-se a contracor a les vagues obreres i temia els sibil·lins moviments de la intel· lectualitat, que feien d’altaveu dels primers símptomes de desafecció entre les noves generacions. La notícia va arribar a les agències internacionals i a la policia sincrònicament. Vicente Juan Creix, segon cap de la Brigada Social que manava el seu germà Antonio, va arribar als caputxins a les sis de la tarda, amb tots els agents disponibles i un batalló de la Policia Armada, els tristament cèlebres grisos.

Vicente Creix tenia ordres de prudència, perquè en la transició d’Antonio Ibáñez Freire a Tomás Garicano Goñi al Govern Civil de Barcelona, aquest era dels que tenien fills universitaris i havia començat a defensar als òrgans del Movimiento que calia anar-se preparant per evolucionar. A més s’adonava perfectament que calia molta mà esquerra per solucionar, amb el menor soroll possible, un problema en el qual hi estava implicada l’Església i una universitat on tenia bons amics. Vicente Creix no era un home de tacte, i va respondre a crits a prohoms com Rubió i Moragas, que no devia saber que eren el president de l’Institut d’Estudis Catalans i el degà del Col·legi d’Arquitectes, mentre que com a resposta proporcional els estudiants van decidir tancar-se al convent i no sortir si no es garantia que no hi hauria represàlies. El governador el va rellevar pel seu germà Antonio, al qual la llegenda de dur el precedia i per tant intimidava, però que tenia preocupacions culturals, era molt llegit i podia negociar si calia.

La ironia de Pere Quart i el sarcasme d’Espriu

Antonio Creix va assetjar el convent, mentre els tancats organitzaven la intendència per poder menjar i passar com a mínim una o dues nits, que és finalment el temps que van estar-hi. El veí Liceu Francès, territori no nacional com si fos una ambaixada, va fer de suport logístic, llançant entrepans per sobre del mur de separació i amagant els estudiants i professors fitxats, que haurien anat a petar directament a la Model. La imaginació i la gosadia de l’estudiant Joan Busquet el van portar a cenyir-se un hàbit i sortir quan va veure una camioneta de Danone que feia repartiments a la plaça, i així avituallar-se de làctics. Albert Batiste i Pere Riera, d’Arquitectura, amb el temps fundadors de l’Orquestra Plateria, i Jaume Josa, de Biològiques, va engiponar un conjunt musical en plena eufòria del pop a quatre veus dels Beatles i les seves traduccions, van requisar els instruments d’un grup del barri que assajava allà i li van posar el nom de “Los Constituyentes”. Un canvi generacional anava paral·lel a la lluita, començava una rebel·lió també contra una moral fonamentalista des del ludisme, els costums, la moda i l’alliberament sexual. Dani Freixas, estudiant d’Arquitectura que després va ser dissenyador del bar musical Zeleste, s’aixoplugaria també allà dintre. Però a fora feia molt de fred polític i tensió.

Els catedràtics Ribas Piera, Jiménez de Parga i Sureda es van desplaçar al convent, amb el vicerector Martí de Riquer al davant, i Creix va parlamentar fins que al ministre de la Governació, el general Camilo Alonso Vega, conegut per Don Camulo per les seves formes quadrúpedes, se li van acabar els quartos i va ordenar l’entrada als caputxins, tot i que l’arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, s’hi oposava. Garicano va anotar a mà, sobre el paper de l’ordre oficial d’entrar: “con el menor ruido posible, sólo en los espacios donde estuviera la reunión en aquel momento y sin entrar en la clausura”. El comissari va aplicar el que en clau policial defineixen com a “mínima força indispensable”, va requisar tots els carnets d’identitat i es va permetre alguna broma amb Tàpies i Barral. Quan els va citar a declarar, va ser Joan Oliver qui va fer a Creix una broma que no devia agradarli gens i que ha entrat curiosament a la història per la via de l’anècdota: “Creix però no et multipliquis”. Espriu, ple de sarcasme però sense perdre la circumspecció que el definia, va dir als policies que ell no podia signar una declaració tan mal redactada, especialment per l’excés de gerundis, i la va refer gramaticalment.

Es van retirar els passaports als activistes. Alguns mestres i alumnes van ser expulsats de les universitats i d’altres a fer llargs serveis militars al Sàhara

Una pacífica asseguda de pares als voltants del convent va encrespar els ànims de les forces policials, que van carregar a cavall sense miraments, amb tan mala fortuna que va ser filmada per un equip de la televisió francesa que era a Barcelona. Feien un reportatge sobre Raimon, un avant match de l’actuació que faria a l’Olympia de París tres mesos després. Als activistes dels caputxins, que van ser detinguts, multats amb un global de tres milions de pessetes, se’ls van retirar els passaports i molts van ser expulsats de la Universitat i castigats a fer llargs serveis militars al Sàhara.

El dia després

La constitució de l’SDEUB va encendre un moviment universitari que va assolir un notable protagonisme en la lluita contra la dictadura. Però arran dels fets dels caputxins, van sorgir dos importants focus de lluita obertament política. Un dels delegats detinguts, Joaquim Boix, va ser maltractat per la policia, i com a resposta, l’11 de maig un centenar de capellans es van manifestar de la catedral a la Prefectura, per lliurar al comissari Creix una carta denunciant la tortura. La manifestació va ser dissolta amb contundència, però els cops als sacerdots eren un cop intern al mateix règim que ostentava la confessionalitat catòlica. Des d’aquell moment, a les facultats i a les esglésies hi va haver policia, que cada dilluns deixava a la taula del seu cap una carpeta amb els resums dels sermons dominicals dels capellans sospitosos.

L’altra conseqüència política de la Caputxinada va ser la creació de la Taula Rodona, l’embrió de l’Assemblea de Catalunya. La Taula fou un organisme unitari de representació de forces democràtiques que en principi es va reunir per estructurar la resposta civil a la protesta dels estudiants i les defenses dels que van ser encausats, un equip d’advocats dirigit per Agustí de Semir i Josep Benet.

El testimoni gràfic
Carrets amagats a les mànigues

"En aquells temps la clandestinitat era invisible. Ningú no la retratava. Per això, al principi, quan treia la càmera, la gent es tapava la cara. Un cop vam ser encerclats per la policia va ser com si tothom n’assumís les conseqüències i es van deixar retratar amb tranquil·litat”, explica a Sàpiens Guillem Martínez. Aquell 1966 ell era delegat del primer curs de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials. “El meu pare m’havia portat dels Estats Units un equip professional: càmera reflex Contaflex II, dos objectius, flaix, cèl·lula fotoelèctrica… Encara ara em sorprèn que m’endugués l’equip complet a l’assemblea”, assegura Martínez.

Ara bé, de carrets, no en duia prou. “Només en duia un i de seguida se’m va acabar. L’únic que podia entrar i sortir del convent era el ministre caputxí. Li vaig demanar si podia dur-me carrets. Quan me’ls va dur, em va dir que els havia entrat dins les mànigues del seu hàbit de monjo”, recorda. Just abans del desallotjament, Martínez va tenir temps d’amagar l’equip dins d’un cistell dels Pastorets que hi havia al petit teatre de la sala d’actes. “Al cap d’uns dies vaig tornar-hi. Ningú no l’havia tocat! En recuperar la càmera vaig acabar el rodet prenent les imatges de les flassades assecant-se al terrat i la porta rebentada”. El reportatge de La Caputxinada estava complet.