La primera vegada que Frederic Tudor va dir que volia exportar gel des dels llacs de Massachusetts fins a les illes del Carib tothom se’n va fúmer. Però sabia de què parlava. Les famílies benestants de Boston, com la seva, tenien el costum de guardar-ne a casa per al consum propi, i l’hàbit semblava exportable. Bostonià de naixement, Tudor coneixia com ningú els rigorosos hiverns de Nova Anglaterra i com els llacs quedaven glaçats durant mesos. “Simplement” calia tallar el gel, transportar-lo i vendre’l.
La primera aventura: Martinica
Imprudent per naturalesa, el jove Tudor va deixar ben aviat els estudis per entrar al món dels negocis. I el primer que va fer va ser mirar de convèncer els armadors que exportar enormes blocs de gel al Carib era un bona inversió. Tudor acabaria amassant una fortuna, però de primer tothom el tenia per boig: temien que el gel, en la travessia tropical, es desfés completament, fes malbé la resta de la càrrega i fins enfonsés el vaixell.
Però Tudor era caparrut i va comprar el seu propi bergantí. I el dia 13 de febrer del 1806 el Favorite va salpar de Boston posant proa cap a l’illa de Martinica. Era el seu primer intent i ningú no apostava per ell. La Boston Gazette va publicar aquell dia: “No és broma. Un vaixell amb una càrrega de 80 tones de gel ha sortit d’aquest port cap a Martinica. Esperem que no sigui un negoci relliscós”.
Tanmateix, la primera aventura va acabar força bé i, després de 2.400 quilòmetres rumb al sud, una part de la càrrega va arribar en estat sòlid. Semblava un miracle, havia aguantat tres setmanes de viatge. El germà gran del pioner, William Tudor, i el seu cosí, James Savage, s’havien avançat per preparar el terreny comercialment a la ciutat de Saint-Pierre (Martinica), encara que amb poc èxit. Així, finalment van haver de vendre el gel des del mateix vaixell i els martiniquesos no van sentir cap necessitat especial de comprar fredor per porcions. Els pocs que van adquirir el glaç no van saber exactament què fer-ne... abans que se’ls fongués. I, davant la desesperació de Frederic Tudor, el gènere es va anar desfent al mateix port de Saint-Pierre, a ritme caribeny, sota els raigs impietosos del sol. Tudor encara no era, ni de bon tros, el rei del gel: en la seva primera temptativa havia perdut entre tres i quatre mil dòlars.
Lluny de desistir, Tudor es va persuadir que el primer que calia era construir un magatzem ben dissenyat on desar el gel al port d’arribada. Així, va començar a preparar nous viatges amb una nova destinació: l’Havana. Va fer diversos enviaments durant els tres anys següents i va aconseguir obrir mercat, especialment entre els propietaris dels cafès i establiments d’alimentació. Finalment, l’any 1810 Tudor va fer una tramesa a l’Havana on va provar, ara amb èxit, el seu quart prototip de magatzem. Això va permetre conservar el gel a l’illa durant mig any. I així van arribar els primer beneficis. Aquesta vegada va fer una bona caixa amb la venda, alhora que obtenia del Govern privilegis exclusius de negoci durant sis anys. L’excèntric Tudor havia començat a triomfar.
Com que tot no podia sortir bé, van arribar nous inconvenients. D’una banda, la família Tudor de Boston s’havia arruïnat i els seus contactes en el món dels negocis se’n van ressentir. D’altra banda, va confiar al seu germà Harry la introducció del negoci a Jamaica i la va espifiar. Harry va donar el primer clar senyal de negligència el dia que havia de salpar el seu vaixell: es va quedar adormit. El segon senyal va ser definitiu: la goleta Active havia naufragat i tot el carregament s’havia perdut. A més d’això, el context de la guerra angloamericana (1812-1815) bloquejava periòdicament el comerç marítim internacional.
Serradures per conservar el gel
Amb el temps, però, cada enviament al Carib funcionava millor i els avenços tècnics permetien cada vegada aprofitar més completament les càrregues de gel. Es van provar nous sistemes d’emmagatzemament i d’isolament i, al final, el material que va donar millor rendiment com a aïllant van ser les serradures. Així era com s’aïllaven els blocs mentre esperaven ser embarcats a Boston, durant els trajectes en vaixell i en els magatzems de destinació.
Tudor va democratitzar el consum del gel, que fins aleshores era considerat un bé de luxe, i en va arribar a exportar fins a l’Índia
El magatzem de l’Havana va ser, justament, una de les claus de l’èxit en la indústria del gel inaugurada per Frederic Tudor. No n’ha quedat cap fotografia, planell ni il·lustració, però en sabem alguns detalls. A diferència dels pous de glaç tradicionals, no era subterrani, sinó exterior. Estava fet de fusta i, entre les parets de fora i les interiors, hi havia una capa aïllant de serradures i torba. Dues característiques tècniques importants del magatzem eren el desguàs, perquè l’aigua desfeta no accelerés la fusió, i el sistema de ventilació, que deixava escapar la calor latent que provoca la reacció del gel mateix en desfer-se. Amb aquestes innovacions, el magatzem de l’Havana es convertiria en el model que es va imposar a tot Amèrica durant el segle XIX.
Els nous sistemes d’aïllament també van permetre tenir gel durant tot l’any als magatzems de Boston i això va fer incrementar el nombre de viatges i el rendiment del negoci. Els entrebancs, però, també continuaven. La idea de transportar fruita tropical en els viatges de tornada va acabar, el 1916, calamitosament: amb la goleta Parago plena de fruita podrida i dos mil dòlars de pèrdues per a Tudor. Van persistir les demandes per deutes i fins les persecucions dels xèrifs. Res no va evitar, amb tot, que Tudor fes aviat un nou pas endavant: els enviaments al sud dels EUA. Els camps de cotó i les exportacions d’aquest producte havien deixat diners als estats del sud dels EUA, des de mitjan segle XVIII. En aquest context, els cercles empresarials del sud van oferir a Tudor la importació de gel a Charleston, i en aquella ciutat l’any 1817 va començar la història de la molt lucrativa indústria del gel als EUA.
Tudor, amb encert, va apostar aquesta vegada per la democratització total del gel i va deixar de considerar-lo un producte de luxe per fer-ne un de consum popular. El gènere es venia a partir de porcions mínimes: des d’una lliura (450 grams) fins a 500 lliures. Al final d’aquell mateix any Tudor ja posava a la venda la peça fonamental per tancar el cicle del consum: les primeres neveres domèstiques, capses de fusta amb aïllament i un folre interior de metall. Ell mateix les havia dissenyades i les transportava des de Boston. Així, la ciutat de Charleston es va acostumar als avantatges del gel i, d’allà, la demanda es va ampliar en poc temps a les ciutats de Savannah i Nova Orleans, també a la costa sud-est dels EUA. Ràpidament, els seus ciutadans van demostrar ser més bons clients que els antillans, encara que en territori dels EUA Tudor mai no en va aconseguir el monopoli. El comerç regular amb Savannah va començar el mes de febrer del 1819 amb un carregament de 160 tones i el 1820 Harry, ja madur i reincorporat al negoci familiar, buscava lloc per aixecar un magatzem a Nova Orleans. El juliol del 1821 una carta seva anuncia al seu germà Frederic que les vendes a Nova Orleans van molt millor del que es pensaven: a un ritme de 40 dòlars per dia.
Valorant l’evolució del negoci, Tudor va decidir centrar en aquell moment tots el seus esforços a augmentar-ne la producció. És a dir, a disposar de més i més gel per vendre. El producte era gratuït i abundant i només calia agafar a l’engròs allò que la naturalesa servia a l’engròs. L’enginy d’un dels seus treballadors, Nathaniel Wyeth, ho va permetre. Amb l’ajut de cavalls ferrats, es van començar a “llaurar” les enormes superfícies gelades de Massachusetts amb unes eines esmolades que marcaven el talls darrere els animals. Així, la “collita” de la Tudor Ice Company es va multiplicar a partir del 1826 gràcies a la nova tècnica. El 1828 les anotacions de l’empresari indiquen que embarcava unes 4.000 tones de gel anuals, una xifra formidable comparada amb les 1.200 del 1816.
Les tècniques de tallar, emmagatzemar i transportar el gel de Tudor van ser copiades i la competència es va fer més forta. La indústria internacional del gel ja era un fet, i cada any milers de tones desembarcaven als ports europeus i americans. Això va allunyar Frederic Tudor del negoci i, a poc a poc, es va anar inclinant pel sector del cafè. El maig del 1832, després de tancar un enviament a Nova Orleans, escrivia al seu diari: “Crec que aquesta és l’última tramesa de gel que faré”. I només una nova oportunitat va fer que hi tornés: vendre gel a l’Índia.
Boston ja tenia un flux de comerç regular amb l’Índia; ara es tractava d’incorporar el gel a aquesta ruta. Tudor, addicte al risc, esperava feia anys que algú li proposés de fer una societat comercial per tirar endavant aquest imperiós projecte, que ell no podia costejar. Samuel Austin va ser l’home i les ciutats de Bombai, Madràs i Calcuta, els objectius.
Calcuta va ser la primera destinació. Era una idea endimoniada, mai no s’havia portat un carregament de gel tan lluny: la travessia, llavors durava quatre mesos. Però el Tuscany va fer el primer trajecte i va ser un èxit: va sortir amb cent-vuitanta tones de gel i va arribar amb cent tones sense desfer. L’enormitat de la proesa va coronar Tudor i el seu prestigi va arribar definitivament a la cúspide. Durant els vint anys que van seguir, Calcuta va ser la línia més rendible del seu negoci, que li va reportar milions de dòlars. A la dècada del 1840 el gel ja viatjava per tot el món. L’any 1846 Tudor va vendre l’extraordinària quantitat de 65.000 tones de gel. Els seus beneficis li van permetre, per fi, pagar tots els seus deutes i viure tranquil la resta de la seva existència. Ara sí, ja tothom el coneixia com a The Ice King.
- Eightman, Gavin. The Frozen Water Trade. Nova York: Hyperion, 2003.
- Seaburg, C.; Paterson, S. The Ice King: Frederic Tudor and His Circle. Connecticut: Mystic Seaport, 2003.
Aquest article es va publicar en el número 103 del Sàpiens (maig 2011)