Dotze de març del 1938. “A les cinc, em llevo per desertar de l’exèrcit de la República, ja que en lloc d’incorporar-m’hi en ésser cridada a files la meva lleva, la del 1940, em dirigeixo en direcció contrària, en bicicleta, cap a Vallmanya de Pinós.” Així comença el dietari que Josep Ballester va escriure entre el març del 1938 i el febrer del 1939, l’any que va passar amagat als voltants d’una masia del Solsonès. Era un “emboscat”, un fugitiu de les tropes republicanes que a l’aixopluc de pins i roures l’únic que esperava era la fi de la guerra.
Solsonès, niu d’emboscats
Va ser un amic de la família, en Pepito Bonsfills qui va oferir a en Josep l’oportunitat d’emboscar-se el Nadal del 1937. El seu mas, com moltes altres masies del Solsonès, era ple de nois refugiats. La frondosa massa forestal i d’aquelles contrades, la relativa proximitat amb la frontera de França i les masies aïllades i disperses havien convertir el Solsonès en una zona excel·lent per passar desapercebut.
Només tres mesos després de l’oferiment dels Bonsfills, en Joan, 18 anys acabats de complir, emprenia la fugida en bicicleta. Com que calia evitar les carreteres principals per estalviar-se els controls militars, el trajecte fins al mas va durar 12 hores, que en alguns moments es van fer eternes. “Viro a la dreta cap a Avinyó i Balsareny, on, jugant-me-la, entro en un bar de la FAI per refer-me […] Allí se m’acosten un parell d’homes i em diuen: “Què, company, voltant-la?”.“Sí, nois”, els responc, “miro de trobar alguna cosa per halar [...]”. “Doncs que tinguis sort”, em responen.” La veritable sort va ser que no descobrissin que en el seu escadusser equipatge en Josep duia un revòlver del calibre 7,65 que un conegut li havia donat abans de marxar, per si de cas.
A la primeria del 1938, el desbaratament en les forces republicanes era evident. Després de la desfeta a la batalla de Terol, l’exèrcit feixista havia aprofitat la feblesa republicana per penetrar a Catalunya per la franja de Ponent. A més, només quatre dies després que en Josep fugís de Sabadell en bicicleta, l’aviació legionària italiana va fer caure una pluja de bombes al centre de Barcelona.
Mentre a Barcelona tothom mirava d’adaptar-se a viure en una ciutat en guerra, en Josep procurava adaptar-se a la seva nova vida rural. Després d’esmorzar una llesca de pa torrat amb oli i sal, tocava ajudar en les feines de la casa, que com a tota masia no s’acabaven mai. Ell no era de pagès, per això se li reservaven tasques com anar a buscar llenya, pujar els coves de roba per estendre, planxar, triar mongetes, cuidar els nens, pelar patates... “Ajudo les dones a planxar roba ja rentada. Sembla que pretenen fer-me “planxador oficial”; en fi, és qüestió d’ajudar en tot el que puguem […] A la tarda passo altra volta a la fusteria per treballar amb el maleït boix, tot i que no acabo de sortir-me’n.”
Només a unes quantes desenes de quilòmetres, les preocupacions eren ben diferents. L’inici de la batalla de l’Ebre era imminent i a l’exèrcit de la República li calia més armament i també molts més soldats. Al mas Bonsfills era essencial que ningú no sospités que allà no hi vivia una família sinó tot un regiment. A banda dels propietaris i en Josep Ballester, a la casa, també hi vivien el germà gran d’en Josep, el germà petit de l’amo, un mossèn, tres monges, un mosso, un pastor i el seu germà i un nombre fluctuant d’emboscats.
Era cabdal que cap veí notés les grans quantitats de menjar que cuinava la Carmeta, la monja cuinera. Amb tot, els ensurts eren inevitables. “Sento grans corredisses per la casa. Miro per una finestra i veig homes armats. Tot passant pel cobert recullo la pistola que hi guardo. Però a penes he sortit amb la pistola (amagada) i estirada avall, un individu mig uniformat em crida que m’aturi. (...) Total, que girar cua ell i posar-me a córrer jo, va ser tot u. Entre els primers pins vaig oir els tres o quatre trets que dispararen.”
Aquell home formava part d’una patrulla que recorria les cases de pagès per recollir aliments. Era el 28 de juliol, feia tres dies que l’exèrcit republicà havia atacat per sorpresa les línies defensives franquistes entre Amposta i Mequinensa. La batalla més sagnant i decisiva de la guerra civil acabava d’esclatar. Al mas Bonsfills la colla d’entre vuit i catorze nois emboscats van decidir fer-se un amagatall.
El primer refugi el van fer a l’hort i van trigar uns quatre dies a construir-lo. El segon, un cau al bosc molt més elaborat, els va costar tot un mes de feina. Quan el van enllestir tots van començar a dormir més tranquils. Aviat, però, aquests viurien l’episodi més incert i perillós de la seva estada al bosc.
El dissabte 13 d’agost, havent dinat, el fill gran d’en Pepito els va anar a buscar matolls endins, per dir-los que uns militars volien parlar amb ells. Desconcertats, els nois eren un mar de dubtes. I ara, què se suposava que calia fer? A la fi van decidir que el millor era enviar-hi una comissió de tres. El nostre protagonista va ser un d’ells: “En Pepito ens presenta els tres militars. Un d’ells diu que és el capità Alegria. Diu que compta amb nosaltres, que es prepara moviment general contra la República (...). Que la nostra missió serà entorpir els pocs efectius que pugui enviar l’exèrcit roig a la rereguarda. Total, molt bonic, però nosaltres no tenim armes. “Però de gent, quanta més o menys en podríeu reunir?” “Unes 500 persones” li diem nosaltres. “Conforme” diu el capità, us portarem armes demà mateix, que serà el dia del cop general.”
Després de detenir Ramon Bonsfills, van ocupar el mas durant 15 dies i els emboscats van haver de viure les 24 hores en ple bosc
De tornada al bosc ningú no tenia clar si es poden refiar d’aquells soldats o de si els paraven una trampa. Es deia que quan un dissident com ells era capturat, si no era executat se l’enviava a l’Ebre, a primera línia de foc i sense armes, per fer de carn de canó. L’endemà, Pepito Bonsfills va demanar a en Josep que fos ell qui anés a esperar el camió. Amb el capità Alegria, havien quedat que només un dels emboscats anés a esperar el camió i els guiés fins al lloc de la concentració, on es repartirien les armes. A en Josep ja li anava bé d’anar-hi, però es va endur dos companys, en Joan de Navàs i en Minguet, per tenir més possibilitats d’avisar la resta si tot resultava ser un parany.
Tots tres van marxar cap al pont on s’unien les rieres de Vallmanya i Matamargó. Van arribar-hi vint minuts abans de l’hora. “Hi havia una gran concurrència i animació, fins i tot un guàrdia civil uniformat amb fusell inclòs, cosa insòlita dins el territori roig.” Els rellotges van tocar les deu del vespre, les onze, les dotze, però els camions no apareixien. A les dues de la matinada, dos germans emboscats, coneguts com a Calaixos i Calaixons van arribar-se fins al pont per rellevar al Josep i als seus companys.
Vivint camp a través
Passades les tres de la matinada, tothom va decidir abandonar la concentració. L’endemà el fill petit d’un mas veí va arribar-se fins a l’amagatall per dir-los que dotze camions acabaven d’arribar a Salo i que, quan en Calaixos i en Calaixons havien sortit a rebre’ls, els havien detingut. Els emboscats van dispersar-se d’immediat, campi qui pugui. En Pepito Bonsfills, que els deia que confiessin amb els soldats, va reconèixer que l’operació havia estat un fracàs. Ser llavors al mas era més perillós que mai. En Josep va mirar d’advertir el germà petit d’en Pepito, en Ramon, que va decidir quedar-se al refugi de l’hort en lloc d’anar a dormir al cau del bosc amb la resta. “Jo li vaig dir: “Ramon, (...) no baixis a dormir a l’hort, val més que vinguis al nostre cau del bosc i allà estaràs més segur”. I fa ell: “Allà no, és massa lluny això!.” En Ramon no sabia que la seva decisió l’estava sentenciant a mort. La nit del 15 d’agost, la casa de Bonsfills va ser atacada per forces republicanes. En Pepito i mossèn Pere se’n van poden escapar, però en Ramon va ser capturat. Mai més no se’n va saber res.
A partir d’aquell dia, la vida dels emboscats es va convertir en una fugida constant. Dormien al ras i menjaven allò que trobaven pel bosc o que els facilitaven a les masies dels entorns: pa i oli, patata escalivada... Passar la major part del temps a la intempèrie va convertir la climatologia en un element cabdal del dietari d’en Josep. ”Avui ja no plou, però fa un dia bastant rúfol; avui plovisqueja, molt nebulós; ja no plou, podem dormir al jaç de fenàs...”
Més enllà de la pluja, el vent, la calor o el fred, la veritable preocupació d’en Josep i els seus companys eren els homes armats que deambulaven pel bosc, ningú no es refiava de ningú. El 18 d’octubre, en Pepito Bonsfills els va anar a anunciar que el capità Alegria volia tornar-los a veure. A mitja tarda, Bonsfills va marxar en un cotxe amb l’amo d’un mas veí. No en van tenir més notícies fins al febrer del 1939, quan en Josep va llegir el seu nom en una llista de presos que havien de ser repatriats.
A la primeria del 1939, encoratjat per l’entrada de les tropes franquistes a Sabadell, en Josep es va decidir a desfer les dotze hores de camí que havia fet feia un any i va pujar de nou a la seva bicicleta. Enrere quedaven els companys del bosc, les nits al ras, les misses amb els Bonsfills, les feines de la llar, les fugides entre matolls i la por enganxada al cos que els feia estar en un estat d’alerta constant.
- Solé i Sabaté. J.M. (dir.) La guerra civil a Catalunya (1936-1939). Barcelona: Edicions 62, 2004.
- Grau, F. Dues línies terriblement paral·leles. Club Editor, 2009. El dietari escrit pel biberó Francesc Grau, que va formar part de les tropes de xoc a l’Ebre.
Aquest article es va publicar en el número 105 del Sàpiens (juliol 2011)