El senyor de Sipan

El 1987, al nord del Perú, uns saquejadors de tombes van treure a la llum algunes joies precolombines extraordinàries. Pertanyien a l’aixovar funerari d’un personatge que, fa ja disset segles, havia governat aquella zona

Reconstrucció facial forense del senyor de Sipan que va fer la Universitat Inca Garcilaso de la Vega i el Museu Tumbas Reales de Sipán
Reconstrucció facial forense del senyor de Sipan que va fer la Universitat Inca Garcilaso de la Vega i el Museu Tumbas Reales de Sipán Cicero Moraes / Wikimedia Commons
1 de juliol del 2011 a les 00:00
Assessor
Meritxell Tous
Guardar a favorits

Era una nit de lluna plena, el febrer del 1987. Ernil Bernal, un camioner en atur, portava dies excavant furtivament als afores de Sipan. Un poble petit i pobre, on la majoria de la gent treballava de sol a sol als camps de canya de sucre de l’Empresa Azucarera Pomalca. Ernil compartia el pic i la pala amb tres dels seus germans i sis còmplices més en una estructura anomenada Huaca Rajada, tots ells buscant d’amagat els tresors que els traurien de la misèria. Huaca és una paraula quítxua que significa ‘indret sagrat’.

La Huaca Rajada és una piràmide que va ser construïda per la civilització mochica amb més de 88 milions de totxanes de tova. L’efecte de les pluges i el desgast del pas del temps l’havien convertida en una muntanya de terra, però el seu interior guardava un secret majúscul. Aquella nit, finalment, van encertar-ho. Treballaven en un pou poc profund quan van desenterrar uns ossos de llama, alguns objectes de coure i un esquelet humà. Van continuar traient terra durant tres dies, i llavors va venir la gran sorpresa: van entrar en una cambra mortuòria de grans dimensions, que contenia diversos enterraments. El principal estava cobert d’ornaments d’or i plata. El cop de sort semblava massa bo per ser veritat.

Un secret difícil de guardar

Les nits següents van començar a extreure el tresor amb sigil, però va arribar el dia en què els altres pobladors de Sipan se’n van assabentar i van reclamar la seva part del botí. Les discussions van ser intenses, però en acabat el poble sencer es va posar a excavar per totes bandes. Tot i que Bernal i els seus companys ja n’havien tret les millors peces, tothom va poder arreplegar alguna cosa de valor. Però el secret no va durar gaire. Al poble hi havia dos agents d’una unitat secreta antiterrorista que seguien les activitats dels guerrillers de Sendero Luminoso a la zona, i es van sorprendre de l’alegria sobtada que regnava entre aquells camperols. Les sospites es van confirmar quan, a la tasca, un jove que no tenia diners va pagar una ronda amb una petita peça arqueològica d’or.

Diversos integrants de l’equip de saquejadors liderat per Bernal van morir de manera violenta, i hi va haver qui va parlar de la maledicció del Senyor de Sipan

Aquella mateixa nit, la policia es va presentar a casa dels Bernal. Només hi havia la mare, que aparentment no en sabia res, però en una prestatgeria de la cuina hi van trobar dos caps felins d’or de valor incalculable, embolicats amb paper de diari. El comandant va trucar llavors a Walter Alva, director del Museu Bruning i inspector arqueològic de la zona, que es va adonar de seguida que una tomba extraordinària havia estat saquejada. Mai no s’havien trobat peces com aquelles: era clar que el personatge enterrat havia estat importantíssim. Els arqueòlegs van decidir intervenir-hi immediatament, i en arribar-hi, a l’albada, van trobar seixanta persones del poble excavant a la tomba. Només amb trets a l’aire els van poder dispersar. Es van trobar davant d’un forat immens, de més de dotze metres de fondària. Totes les riqueses havien desaparegut.

A trets amb els saquejadors

Alva i el seu equip, format pel seu col·laborador Luís Chero, dos estudiants i dos policies, es van fer càrrec del jaciment. Cada nit s’havien d’enfrontar a trets als saquejadors, que eren encoratjats pels traficants d’antiguitats i la seva promesa de diner fàcil. Poc després, la policia va tornar a casa dels Bernal. Ernil arribava en aquell moment: segons els seus còmplices, venia d’enterrar vuit sacs d’or, gairebé la totalitat de les riqueses espoliades. Quan va intentar fugir, els agents el van tirotejar i va caure mort. Això encara va tensar més l’ambient, i els arqueòlegs es van trobar sotmesos a un setge constant. Dos mesos després van trobar una nova tomba, intacta, i la policia va assignar dos homes més a la protecció de la Huaca Rajada. De mica en mica, els incidents nocturns i els tirotejos van fer-se més escadussers.

Lentament, amb pinzell i espàtula, amb els nervis a flor de pell, Alva i el seu equip van excavar la nova tomba. L’emoció els desbordava quan van arribar fins al sarcòfag del personatge principal, fet de fusta de garrofer i relligat amb tirants de bronze. Van enretirar la tapa i a poc a poc van anar apareixent els ornaments d’or, plata, coure i turquesa. Orelleres, corones, diademes, collars, pectorals, ceptres... fins a sis-centes peces integraven l’aixovar funerari d’aquest membre de l’elit mochica, un tresor que va entusiasmar els arqueòlegs. El primer governant d’aquesta civilització recuperat per a la història va ser batejat com a Senyor de Sipan.

   

Companys de viatge

La tomba contenia els cossos de set persones més, que van acompanyar el seu senyor en el viatge al més enllà. El cos d’un nen, símbol de regeneració, descansava en una cantonada. Al cap del sarcòfag es va trobar el taüt de canyes d’una dona jove, amb el peu esquerre amputat i un pectoral de petxines. Als dos costats, un cap militar cobert d’armes i emblemes de coure, i un portaestendard amb els símbols reials i un gos. Als peus del Senyor, una altra dona amb una corona de coure. En una de les parets descansava un guardià, i un altre encastat dins d’un mur, amb els peus amputats per assegurar-ne la fidelitat. També s’hi van trobar nombrosos atuells ceràmics que contenien ofrenes de menjar i beure. El recinte estava folrat de bigues de garrofer, cobert i segellat.

Des d’aquell extraordinari descobriment, la Huaca Rajada s’ha revelat com una autèntica plataforma funerària que va ser utilitzada profusament pels dignataris mochica durant dos-cents anys. S’hi han trobat fins a catorze enterraments en sis capes, que van des del segle I dC a baix de tot fins a l’any 300 dC a la part superior. Les tombes estan disposades en estructures que podrien ser temples, i en tots els casos pertanyen a individus de l’elit, ja siguin governants, sacerdots o militars. Amb la troballa, la civilització mochica va aparèixer sota una nova llum, en tota la seva magnificència i amb molta informació per desentrellar els seus secrets.

Pel que fa a les peces saquejades en els primer moment, els estudis d’ADN han certificat que es tractava del contingut de la tomba del pare del Senyor de Sipán. La investigació va identificar una important xarxa de traficants amb noms i cognoms: David Swetnam, Enrico Poli, Miguel de Osma, Enrique Gabaldoni i Fred Drew. Havien pagat xifres ridícules, però que per als saquejadors eren tota una fortuna, pels tresors de Sipan. Les peces s’havien exportat als Estats Units cobrint-les amb una capa d’argila de color crema, perquè semblessin artesanies fabricades pels indis shipibos de l’Amazònia. Els compradors eren els californians més rics, des de productors de Hollywood fins a promotors immobiliaris de Los Angeles: el tràfic va generar uns guanys de més d’un milió i mig de dòlars.

El març del 1988, una batuda d’agents de duanes va recuperar 1.369 objectes, en la confiscació més gran d’antiguitats precolombines espoliades. Però al judici, els advocats de la defensa van aconseguir portar el procés en un punt mort, i només 123 obres d’art van ser retornades al Perú. Tot i això, les riqueses recuperades en les noves excavacions són moltíssimes i de valor incalculable: més de dues mil s’exhibeixen al Museo Tumbas Reales de Sipán, a Lambayeque, en un edifici d’arquitectura inspirada en les piràmides mochica. I els descobriments continuen....

No és or (pur) tot allò que lluu

Els artesans mochica treballaven els metalls de pedra, i fabricaven làmines de gruix regular que decoraven amb tècniques de repussat. Utilitzaven aliatges d’or, plata i coure en diverses proporcions, i coneixien la tècnica de la cera perduda per a fabricar peces i escultures tridimensionals a partir d’un motlle.

Tècniques molt sofisticades

Per a ells era molt important fer veure que els objectes eren d’or pur, i per això recobrien amb or les peces de coure, un metall molt més abundant. Quinze segles abans que a europa s’aconseguís daurar metalls amb el procés d’electròlisi, els mochica van inventar un mètode de galvanoplàstia per cobrir les peces de coure amb una finíssima capa d'or. Investigadors de l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) han aconseguit reproduir aquest mètode. Primer els mochica dissolien l’or en una barreja d’aigua i minerals corrosius, bàsicament sal comuna i nitrat de potassi. aleshores hi afegien bicarbonat sòdic per reduir l’acidesa de la mescla que en resultava.

aleshores, quan introduïen un objecte de coure en la solució i la bullien a foc lent, es produïa un corrent elèctric que dipositava una fina capa d’or a la superfície. Finalment, la peça era fornejada a uns cinc-cents graus centígrads per soldar definitivament l’or al coure. l’enigma és fascinant: quin procés d’experimentació (o quina intuïció genial) va portar al descobriment de tècniques tan sofisticades?

Per saber-ne més
  • Chero, Luis; Alva, Walter. Sipán. Ataúdes y tumbas. Lima: Universidad Alas Peruanas, 2009.
  • Davies, Nigel. Los antiguos reinos del Perú. Barcelona: Crítica, 1999.
  • Bourget, Steve; Jones, Kimberly. The art and archaeology of the Moche. Austin: University of Texas Press, 2008.

Aquest article es va publicar en el número 105 del Sàpiens (juliol 2011)