Els secrets dels ibers

Sabem molt poques coses sobre les societats ibèriques. I, encara, la majoria d'informacions ens han arribat per les fonts dels romans, els seus invasors. Però com vivien, com s'organitzaven, com escrivien o com enterraven els seus morts els ibers?

El jaciment d'Ullastret
El jaciment d'Ullastret Getty Images
3 de desembre del 2003 a les 00:00
Autor
Arnau Cònsul
Assessor
Carme Belarte i Clara Masriera
Guardar a favorits

Durant força temps la cultura ibèrica s'ha explicat amb paràmetres simplistes: hi havia una gent que vivia en cabanes de fang que, un bon dia, va veure desembarcar uns personatges que venien de lluny, en barques enormes, que parlaven una llengua estranya i volien canviar ceràmiques pintades per metalls, blat i ordi. A poc a poc, mentre construïen Empúries, els nouvinguts van familiaritzar els indígenes amb la moneda i l'escriptura, i van estimular l'agricultura local. Es van aconseguir excedents notables i va florir el comerç: vet aquí l'empenta clau de l'iberisme, la transformació de la població autòctona en una cultura amb urbanisme, organització territorial, art, etc.

El que al nord de la Península van revolucionar els grecs, de València en avall van fer-ho els fenicis, que encaixa grosso modo amb els dos grups en què es divideix el món ibèric: els pobles del nord-est i els del llevant i el sud peninsular. Però, és clar: tot plegat equival a convertir els ibers en actors secundaris de la seva història. I la realitat va ser més complexa, amb variables arreu del territori i, sobretot, un rol més destacat dels autòctons.

Tenien consciència de ser ibers o, si més no, de pertànyer a una mateixa civilització, els indígenes? La resposta és que no: el nom i el concepte els devem als grecs i als romans. A les acaballes del segle IX aC, des de l'Andalusia atlàntica fins al Llenguadoc, el territori estava ocupat per pobles que començaven a conèixer el ferro i habitaven en llogarets dispersos. Vivien del conreu de cereals, n'obtenien uns excedents mínims i incineraven els morts dipositant les cendres en urnes.

Els primers colonitzadors de la Península van trobar unes societats ibèriques bastant ben organitzades

Tot i que els contactes amb pobles de més enllà dels Pirineus i de la Mediterrània endins van ser habituals durant el segon mil·lenni, i que les rutes intrapeninsulars s'usen des de temps prehistòrics, la consciència de pertànyer a un col·lectiu és reduïda i abraça, a tot estirar, els veïns distants de dues jornades o tres. Només en un indret s'havia erigit un poder fort, centralitzat, amb una aristocràcia dominadora, de gust i influències orientalitzants: Tartessos i el seu mític rei Argantoni, situat entre les províncies actuals de Cadis i Sevilla, i que podria ser la Tarsis citada a la Bíblia (Ezequiel 27:12). Però, d'aquest imperi, se'n perd el rastre quan els fenicis apareixen a la zona. Podria ser l'antecedent dels turdetans, nom que reben els ibers de la vall del Guadalquivir.

Des d'allí fins a Narbona, les fonts clàssiques van identificar un seguit de pobles, sense especificar-ne amb precisió els límits territorials, ni les diferències, les relacions o jerarquies que hi havia entre ells. De fet, els historiadors romans posen en un mateix sac pobles d'àmbit molt reduït, com airenosis o bergistans, adaptats al rigor muntanyenc, i gent com els ilergets o els indigets, amb una organització política complexa, o els contestans i els bastetans, que aixecaven conjunts escultòrics monumentals, pràctica pròpia del sud. Ara bé, alguna cosa tenien en comú aquests pobles perquè, tot i les diferències regionals, els romans els identifiquessin com una sola civilització, diferent de les societats celtes de la resta de la Península.

Els fenicis i els grecs

Les diferents varietats lingüístiques que parlaven, amb els aspectes culturals que això comporta eren d'origen antiquíssim, preindoeuropeu, encara les usen quan comença la segona guerra Púnica (218 aC) i aquest detall els unirà en la ment dels conqueridors llatins. Tot i així, el factor que més va unir aquests pobles van ser els contactes amb els mercaders fenicis i grecs, que s'instal·len a les costes de la Península a partir del segle VII aC, en descobrir la fertilitat i la riquesa mineral d'aquestes regions.

Cal suposar, però, que els contactes s'havien establert feia temps: el 800 aC els fenicis ja havien fundat un assentament vora Cadis, una plaça colonial com d'altres que implantaran a Andalusia. És des d'allí que, més endavant, ompliran les costes murciana i valenciana, fins a l'Ebre (a més d'Eivissa), de petites places per a negociar amb els indígenes. Els grecs, en canvi, arriben 150 anys després i construeixen Empúries i Roses amb finalitat comercial.

Les diferents varietats lingüístiques que parlaven, amb els aspectes culturals que això comporta, eren d'origen antiquíssim, preindoeuropeu

Però, mentre els estrangers prenen posicions, els nadius no es queden enrere: a partir del 600 aC hi ha els primers indicis d'una planificació territorial i part de la població es concreta en poblats nous, més grans i fortificats: els oppida, ciutadelles enlairades en un turó que controlen un territori extens, usat sobretot per al cultiu de cereals. La coincidència de dates i la grandària d'emplaçaments com el d'Ullastret (el Baix Empordà) o el de Burriac (el Maresme) pot fer pensar que només són una resposta a la presència colonial, cada vegada més notòria a la costa.

I això és injust, perquè la reorganització territorial de certes zones ja estava en dansa i responia a d'altres factors. Som en un moment de transició històrica: els primers temps de l'edat del ferro van comportar un creixement demogràfic –l'ús del nou metall fa millorar la producció agrícola–, la necessitat d'una estructura territorial i l'aparició de noves jerarquies, que aixequen musalles com a símbol del seu prestigi. I el fenomen també es produeix a l'interior, on rauen els ilergets, un segle abans de la construcció d'Empúries.

Societats organitzades

Efectivament, les darreres datacions de la fortalesa dels Vilars (al terme d'Arbeca, a les Garrigues) indiquen que precedeix en cent anys els assentaments grecs al nostre país. Per tant, el fenomen dels oppida pot llegir-se en clau interna: la ciutadella d'Arbeca, monumental en excés, només pot ser la residència d'un príncep o d'una família poderosa; i és dubtós que, al segle VIII aC, la influència fenícia hagués arribat a les terres de Ponent, via Ebre i Segre amunt. De la mateixa manera, els comerciants orientals revolucionen el litoral i l'omplen d'assentaments a primera línia de mar i, a conseqüència d'això, Ullastret, en situació privilegiada respecte d'Empúries, creix fins a convertir-se en una de les ciutats ibèriques més grans del nord.

Arraconats fenicis i grecs, amb els romans va arribar una nova forma de tractar els indígenes: la conquesta

No és cap qüestió banal afirmar que els primers colonitzadors de la península Ibèrica van trobar unes societats organitzades que s'adaptaven als seus interessos comercials. Significa que l'origen de la cultura ibèrica respon a necessitats pròpies i que el contacte amb fenicis i grecs n'amplificarà el procés, proporcionant-los tecnologia, trets culturals i, sobretot, una porta al puixant món mediterrani. Tot i que l'escriptura ja està documentada al segle IV aC, el sistema monetari no s'usarà fins al segle II aC, mentre que l'ús del torn per a fabricar ceràmica ja es documenta en època primerenca.

Les diferències regionals en la ceràmica són notables, pel que fa a la decoració: austeritat al nord, tot i copiar els models grecs, i escenes humanes o amb animals, al sud. La mateixa divisió que trobem amb l'escultura: les famílies nobles meridionals basteixen tombes amb estàtues impressionants, cosa que contrasta amb l'absència de monumentalitat més amunt del riu Xúquer. L'experiència d'un estat arcaic com Tartessos hi devia influir: a les elits locals del sud-est peninsular els va quedar l'aire de grandesa. O el gust pel detall.

Els grups escultòrics de l'Alcúdia d'Elx (el Baix Vinalopó), i també Porcuna (Jaén, Andalusia) i Los Villares (Albacete, Castella - la Manxa), pertanyen a la fase més brillant de la cultura ibèrica. La majoria d'aquestes icones són dels segles VI-V aC i l'esplendor d'alguns conjunts, el grau de verisme i cruesa en els guerrers esculpits i el domini tècnic que demostren, parlen a favor d'una societat complexa en què hi ha aristocràcies dominants i treballadors especialitzats, dit altrament: una part de la població no és camperola i algú l'ha d'alimentar. A la zona nord del món ibèric aquesta divisió social es fa patent en la concepció d'estat que assoleixen pobles com els ilergets o els indigets.

      

Les fonts romanes

Els historiadors romans no s'interessen gaire per aquesta qüestió, tot i que és clau per a entendre la ràpida romanització del territori. De l'organització interna dels pobles ibers, només fan referència dels consells d'ancians i de caps militars com Indíbil, Mandoni, Culxas o Edecó, protagonistes de la guerra contra els cartaginesos. Però no s'aturen a analitzar la divisió territorial que hi ha al voltant d'Ullastret (Kesse-Tarakon o Atanagrum-Iltirta), centres de poder que rebien i redistribuïen els productes procedents de la constel·lació de llogarrets que els devien obediència.

La majoria eren instal·lacions agrícoles, però també hi havia pobles especialitzats: per exemple, el jaciment de les Guàrdies, al terme del Vendrell (el Baix Penedès), es dedicava a l'explotació metal·lúrgica. Al territori de la Indigècia, podríem establir una jerarquia en què Ullastret és dalt de tot, com ho demostra la seva grandària i la presència de temples. Establiments com el de Sant Julià de Ramis, Peralada o el Mas Castellar de Pontós ocupen un segon rang i controlen, a la vegada, poblets menors i establiments rurals de poques cases (masies avant la lettre) de què Catalunya i el País Valencià estan plens.

Als romans els costarà dos segles i algunes repressions sanguinàries acabar amb la resistència dels ilergets

El cas de Pontós és paradigmàtic de la planificació regional: s'aixeca de nova planta el segle VI, just al límit de la chora emporitana (zona de control grec), i a la mateixa distància de Roses que d'Empúries. Al seu voltant s'han trobat 56 sitges d'emmagatzematge: devia tractar-se d'un centre redistribuïdor dels excedents d'una àmplia comarca. Si hi sumem que, paral·lelament, s'abandonen centres no tan ben situats respecte dels grecs, la conclusió és que els indigets formaven una unitat política amb dinàmiques pròpies, capaços de reorganitzar-se en funció dels estrangers que hi arriben disposats a comprar-los grans quantitats de blat, ordi i minerals. I això els fa créixer en nombre d'efectius i obre una etapa d'esplendor que durarà fins a l'aparició dels cartaginesos en escena: els cereals hispànics es distribueixen arreu de la Mediterrània i s'encunya moneda pròpia, a imitació de les dracmes hel·lèniques. Així, Ibèria es converteix en peça cobejada per les noves potències mediterrànies, d'esperit imperialista.

Les fronteres imprecises

Si fa o no fa, laietans, cessetans, ilercavons i ilergets (i lacetans, ausetans, sordons, etc.) seguien uns paràmetres politicoeconòmics similars. En el cas dels primers, la gran capital podria ser Burriac, davant l'interrogant que suposa Barkénos i la possibilitat d'un nucli ibèric (o púnic?) al pla de Barcelona, del qual només s'han trobat grans sitges a Montjuïc. Els cessetans sembla clar que s'organitzen al voltant de Kesse o Tarakon, sobre de la qual es construirà la capital romana. I a Tivissa hi podria haver la capital ilercavona. Les zones d'influència que els arqueòlegs dedueixen per a aquestes capitals litorals coincideixen força amb els límits ètnics descrits per Polibi, Cató i companyia.

A l'interior, les fronteres són més imprecises, especialment per a delimitar el territori ilerget, que la historiografia ha convertit en el poble més poderós del món ibèric del nord. La capital era Iltirta, que cal situar sota la Seu Vella de Lleida? O Atanagrum, que alguns iberòlegs situen vora Tornabous? No ho sabem amb certesa. És clar que, si ens hi posem, els interrogants surten a doll: quines relacions tenien aquestes ètnies entre elles? Quin tipus d'obediència devien els llogarrets ibèrics a les capitals? Hem d'entendre que a tants estats corresponen tants reis, un per ètnia? Per què els ibers es van guanyar la fama de poble bel·licós? Què els impedia unir-se entre ells? Vet aquí els secrets dels ibers...

El declivi del món ibèric

Alguns dels interrogants es resoldran el dia que els paleolingüistes desxifrin la llengua ibèrica i n'estudiïn les mostres trobades. De moment, l'arqueologia porta la batuta i omple els grans buits deixats per Estrabó, Titi Livi o Plini, que descriuen la península Ibèrica tres-cents anys després que els romans desembarquessin a Empúries perseguint Anníbal, quan es lluitava pel control de la Mediterrània amb els cartaginesos i els fenicis i grecs ja estaven arraconats.

Amb ells arriba una nova manera de fer tractes amb els indígenes: la conquesta. I els ibers, acostumats al comerç i a les bones maneres, no ho accepten de bon grat: als romans els costarà dos segles i algunes repressions sanguinàries acabar amb la resistència de pobles com els ilergets. Vet aquí el que els convertirà en protagonistes dels annals: els cronistes magnificaran la ferotgia dels guerrers, la intel·ligència dels seus caps i la resistència d'uns pobles que van trobar-se enmig d'un conflicte que ni els anava, ni els venia, per convertir en gesta la victòria de les tropes de Publi Corneli Escipió.

Podeu comptar que el que menys interessava als historiadors era recordar que en aquelles terres hi havia hagut una civilització amb llengua pròpia que se'n sortia prou bé abans de ser sotmesa per Roma. Una població especialitzada a guardar i moure l'excedent agrícola per camins ben fressats que els enginyers itàlics convertiran en vies ràpides. El món ibèric desapareixerà lentament sota el domini del llatí, el glavi, els censos, el dret i els déus olímpics i, pel record, quedaran quatre topònims i la idea d'uns avantpassats molt més bregosos i primitius i menys refinats del que van ser.

Creences i rituals
Adoració d'animals

La religió dels ibers recollia elements procedents tant de la cultura cèltica (cranis foradats amb claus), com dels pobles mediterranis (adoració de deesses de l'agricultura, inspirades en Tanit i Demèter; o del déu Bes, protector de la llar i la dansa). A més, els ibers adoraven animals com el llop, l'àguila o el senglar i solien sacrificar cabrits en ritus fundacionals.

Enterraments classistes

Els ibers cremaven els morts en pires i col·locaven les cendres en urnes de ceràmica que enterraven juntament amb objectes del difunt: armes, joies, amulets... Els aristòcrates, que al sud aixecaven grans monuments, tenien un ritual d'incineració més luxós, que incloïa la celebració d'un banquet funerari, la presència de ploramorts, libacions... Els nadons s'inhumaven sota el sòl de casa.

Per saber-ne més
  • Diversos autors. Els ibers, prínceps d'Occident (catàleg de l'exposició). Barcelona: Fundació "La Caixa", 1998.
  • Garcia, F.; Munilla, G.; Riart, F., Garcia, O. El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica. Barcelona: Signament Edicions i El Mèdol, 2000.
  • El graner de l'Empordà. Mas Castellar de Pontós a l'edat del ferro. Barcelona: Museu d'Arqueologia de Catalunya, 1998.
  • Gutiérrez, Maria Lluïsa. Els ibers. Puig Castellar, poblat laietà (Biblioteca de la Classe). Barcelona: Graó Editorial i Diputació de Barcelona, 1987.

Aquest article es va publicar en el número 11 del Sàpiens (setembre 2003)