A l’extrem dret de Las Meninas un nan juga amb un gos. És Nicolasito de Pertusano, fill d’una família noble nord-italiana. Va ingressar a palau pels volts del 1650 a les ordres de la reina Marianna d’Àustria. La seva sort va canviar quinze anys després, quan va ser nomenat ajudant de cambra, és a dir secretari personal del rei Carles II i màxim home de confiança. A partir d’aquell moment, Nicolasito es va convertir en el respectable Don Nicolás, tenia criats a les seves ordres i una vida de luxe que li va permetre deixar en herència tres cases a Madrid i 15.000 ducats.
Els nans d’un imperi gegantí
De nans a les corts, n’hi havia hagut sempre: a Pèrsia, a l’Egipte faraònic, a l’antiga Grècia, a l’imperi Romà... Però en cap lloc van tenir tanta incidència i van assolir tant de poder com en el cas de la corona espanyola en temps dels Àustria. En el segle XVII, durant els regnats de Felip IV i el seu successor, Carles II, aquests monarques es van erigir en protectors d’unes persones que fora de la cort haurien patit una vida miserable.
La seva procedència era molt diversa. El manicomi de Saragossa era prolífic pel que fa a les sabandijas palaciegas, el terme despectiu amb què se’ls anomenava. Però no solament provenien de la península Ibèrica, sinó també d’altres punts d’Europa, com Polònia, considerada el bressol oficial de nans. De fet, eren tants els que venien d’aquest país que fins i tot es va arribar a dir que als nens polonesos se’ls administrava algun tipus de poció que n’impedia el creixement. Rumorologia a banda, el que era un fet és que qualsevol que es passegés pels passadissos de la cort del rei del planeta, com el comte duc d’Olivares volia que s’anomenés el rei Felip IV, tard o d’hora ensopegaria amb un nan, víctimes de malalties estranyes i altres persones físicament deformades.
Estimats i repudiats alhora, focus de burles però també d’enveges, tots ells devien patir sentiments ben contradictoris. Malgrat ser considerats exclosos socials, vivien millor que la immensa majoria de la població, i alguns d’ells, com Don Nicolás, obtenien els càrrecs de confiança als quals els nobles aspiraven.
Joguines de carn i ossos
La raó d’aquest fet cal buscar-la en la infantesa dels prínceps i el costum de regalar-los nans talment com si fossin ninos de carn i ossos per jugar-hi i amb els quals, lògicament, els infants establien un estret vincle afectiu. Aquest va ser el cas de Felip IV, que després d’haver passat tota la seva infància envoltat de nans, sentia tanta debilitat per ells que fins i tot n’encarregava retrats als pintors de cambra, un fet insòlit que no es va produir a la resta de corts europees.
La primera pintura on apareix un nan la signa Alonso Sánchez Coello i es titula el Retrato de doña Juana Mendoza, duquesa de Béjar. El quadre data del 1585 i el nan apareix al costat de la protagonista. A moltes aristòcrates els feia il·lusió retratar-se amb algun nan perquè es considerava que donaven bona sort, però també perquè era una manera de crear un efecte òptic en la composició del quadre, ja que la mida diminuta del nan ressaltava la figura de qualsevol aristòcrata.
La seva feina inicial era la de bufons, però també espiaven per al rei i alguns van obtenir càrrecs de confiança
En aquest cas, el que pensés el nan comptava ben poc. Tradicionalment, la seva funció essencial a les corts sempre havia estat la de fer de bufons. Es disfressaven de dones en espectacles picants, simulaven combats entre cavallers “de miniatura” i componien versos satírics en els quals se’ls permetia burlar-se de tot i de tothom, fins i tot dels personatges rellevants de la cort en un joc en el qual burladors i burlats s’anaven intercanviant els papers. Però si hi havia una activitat dels nans que irritava especialment la noblesa aquesta era la d’escolar-se en qualsevol racó, i amagats rere qualsevol sofà o cortina, espiar les converses. El rei cedia generoses recompenses al nan que li expliqués qualsevol xafarderia dels membres de la seva cort, una activitat que també els va fer guanyar la fama de mentiders.
Durant el regnat del darrer Àustria i successor de Felip IV, Carles II, va ser el moment en què es van concentrar més nans a la cort, se n’han comptabilitzat una quarantena. Es diu que el monarca hauria propiciat envoltar-se d’ells per mitigar els seus propis problemes físics i mentals, tot i que també es diu que amb la seva presència el rei volia aconseguir el cop de sort que li faltava per aconseguir descendència. Com se sap, els seus esforços van resultar en va, i quan morí, l’extinció d’aquesta dinastia i l’arribada de les idees absolutistes de Felip V de Borbó van promoure uns canvis de costums i els nans van desaparèixer dels passadissos de la cort.
- Bouza, F. Tinieblas vivientes. Enanos bufones, monstruos y otras criaturas del siglo de oro. Barcelona: Nuevas Ediciones de Bolsillo, 2004.
- DD.AA. Velázquez. Madrid: Galaxia Gutenberg, 1999.
- García Cárcel, R. Enanos, bufones, monstruos, brujos y hechiceras. Barcelona: Debolsillo, 2005.
Aquest article es va publicar en el número 114 del Sàpiens (març 2012)