Acasa no ens sobrava ni un ral, però preferia estar-me de coses abans que haver de rentar llençols, que era duríssim. Per això de seguida que vam poder ens vam comprar una rentadora elèctrica. Quin gran invent!” És clar que aquella primera rentadora que la Núria i el seu marit van comprar a terminis l’any 1957 amb tanta il·lusió s’assemblava poc a les màquines automàtiques que hi ha ara a les cases. Calia posar-hi l’aigua a mà, i després de l’ensabonada, treure-la i posar-ne de neta perquè la
roba s’esbandís. En resum: la màquina feia dues coses: escalfar l’aigua i fer giravoltar la roba. Només era un primer pas, però va estalviar moltes hores de feina pesada a les cases.
Del primer fanal a l’iPad
La Núria, que avui té 86 anys, forma part de la generació que ha viscut en primera persona la revolució de l’electricitat, des del primer interruptor fins al correu electrònic. És clar que quan ella va néixer ja feia més de quaranta anys que s’havia encès el primer fanal elèctric a la plaça de Sarrià. Però l’electrificació ha passat per un procés lent i ple d’entrebancs fins a arribar al moment actual, en què a tots ens sembla impossible llevar-nos a la nit i no sentir el zum-zum de la nevera treballant o veure el pilot de la televisió que vetlla.
El 1935, els pares de la Núria van obrir una botiga de queviures a Badalona. Van ser els primers del carrer d’instal·lar electricitat: fins llavors no solament els fanals funcionaven amb gas, sinó també les cases. A totes hi havia un comptador on calia posar monedes si algú volia encendre un llum. L’electricitat va donar un aire modern a la botiga. El que no sabien és que, després de la guerra, aquell invent tan còmode (fer un “clic” i tenir llum regular) seria la font d’un canvi radical en la manera de treballar, de divertir-se i de relacionar-se. Vaja: que aquell element invisible els canviaria la vida de dalt a baix.
Els electrodomèstics en l’organització de les famílies va ser el germen de profunds canvis econòmics
El primer electrodomèstic que va tenir la Núria un cop casada el 1950 va ser una ràdio. Un cop acabada la feina del dia, amb la primera filla per fi adormida, s’asseia amb el marit a escoltar el teatre que emetien. Després van arribar dos fills més i la rentadora, que amb tants bolquers de roba s’agraïa, i poc més tard la primera nevera elèctrica. Aquell 1961 es va acabar per a ella allò de sortir cada dia amb una galleda a comprar dues barres de gel per conservar els aliments, i després recollir l’aigua fosa d’aquella primera nevera que era poc més que un armari… Ja no calia que anés a comprar menjar fresc cada dia, ja en podia esperar dos o tres si calia. Aquest petit canvi en l’organització de les famílies no va ser innocu: va ser el germen de profunds canvis econòmics. Un petit exemple: poder mantenir el peix fresc dos o tres dies a la nevera feia que les botigues de salaons, on venien productes bàsics en la dieta perquè es conservaven bé, anessin quedant desfasades i desapareguessin a poc a poc.
A Badalona, com en molts altres pobles, l’electricitat va penetrar-hi de manera lenta, i gairebé no es van adonar de la revolució que estaven vivint en primera persona. A Barcelona, però, va ser tota una altra cosa: allà una part de la ciutat s’hi va endinsar a l’engròs.
Tenir llum fa modern
Josep Puig i Cadafalch ho tenia clar: volia fer de Barcelona “una ciutat gran, donant-li el caient d’un París i traient-li per sempre més aquest aire d’Amèrica cursi de la quadrícula que s’estén a l’infinit”. Per aconseguir la transformació i fugir de la uniformització del seu odiat pla Cerdà, va optar per una solució que avui ja és tradicional: promoure un gran esdeveniment. I què hi posaria, a l’aparador, a més d’una ciutat bonica? L’element més cridaner de la modernitat: l’electricitat. Puig i Cadafalch s’imaginava una versió millorada, i més catalanitzada, de l’Exposició Universal que s’havia celebrat a Barcelona el 1888. I per poder-ho aconseguir, va demanar el vot per al seu partit al diari La Veu de Catalunya amb un article titulat “A votar per l’Exposició Universal!”, on exposava aquesta dicotomia de models entre París i Amèrica.
Històricament, a Barcelona les famílies riques ocupaven els pisos més baixos dels edificis, i les més humils, els pisos superiors, molt més incòmodes pel fet que havien de pujar i baixar escales. Encara avui es poden observar cases antigues amb entrades i principal senyorial, i unes escales que passen de l’elegància del marbre a les estructures de fusta i ferro més senzilles a mesura que s’enlairen. Aquesta divisió social vertical va canviar radicalment amb la implantació dels ascensors elèctrics, que van democratitzar els habitatges: quan va ser igual de pràctic viure al primer pis que al tercer, la separació entre rics i pobres es va manifestar de manera diferent: van deixar de viure en els mateixos edificis i es va accentuar la concentració en barris diferents. Paradoxalment, ara són els pisos més alts els més valorats entre la gent més adinerada.
La Lliga, tal com volia l’arquitecte, va guanyar les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. Però per culpa dels temps convulsos que van venir —Setmana Tràgica, Primera Guerra Mundial, inici de la dictadura de Primo de Rivera— el projecte es va haver d’esperar més de vint anys. Quan l’Exposició es va inaugurar el 19 de maig del 1929, no era “Universal” (sinó Internacional) ni tenia el caràcter català que havia somniat Puig i Cadafalch, perquè el dictador Primo de Rivera i el rei Alfons XIII se la van voler fer seva i ben espanyola. Però sí que va servir perquè la ciutat cresqués i fes un gran salt endavant.
Durant vuit mesos es van poder visitar els pavellons de països com el Japó i els EUA, l’Estadi Olímpic, el Palau Nacional… Però el que més va impactar va ser l’ús de la llum. En van utilitzar tanta com van poder, tot i la poca experiència en l’ús massiu de l’electricitat, i la manca de normatives en les instal·lacions.
Els aficionats a la tecnologia van quedar bocabadats: podien arribar a la monumental plaça d’Espanya en metro o arribar-hi en tramvies elèctrics i observar algun dels primers semàfors, i des d’allà podien visitar els pavellons (dotats de sistema de ventilació elèctrica i ben il·luminats per dins i per fora) o pujar al Palau Nacional amb un petit funicular... Però el que va causar una impressió més forta va ser sens dubte la Font Màgica.
El primer llum que es va encendre a Catalunya va ser el 1760 a la Junta de Comerç, però encara faltava un segle per normalitzar les proves
Ocupava el lloc on l’any passat s’havien enderrocat les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch. Tenien una gran cascada i, quan es feia fosc, s’hi feia un espectacle d’aigua i llums de colors mai vistos fins llavors.
No es va escatimar en res: 132 motors feien moure més de 2.000 litres d’aigua per segon, i ho il·luminaven tot 4.760 bombetes, unes xifres imponents en aquell moment. Els brolladors, les cascades i sobretot les insòlites exhibicions van tenir un gran impacte en els que ho van veure, i això es va reflectir en articles elogiosos als mitjans internacionals.
La Techniche Runds Chaut de Berna, citada per La Vanguardia, explicava amb admiració el que consideraven pràcticament una fita en la història de l’electricitat: “De l’alçària del Palau Nacional, que s’il·lumina tan aviat de color lila, com de violeta, cau en forma de cascada una cortina d’aigua d’una alçària d’uns trenta-cinc metres. Aquesta cortina està il·luminada interiorment. Els colors varien. A la cascada, la segueix un grandiós brollador lluminós notable pel seu cost i la seva variació de jocs d’aigua i il·luminació. […] Difícilment la tècnica de la il·luminació haurà vist mai triomfscom aquests.”
Montjuïc no és el Poblenou
I si un periodista avesat a grans esdeveniments es va sentir tan impressionat, com ho devia viure un barceloní? Amb orgull, probablement, més enllà del trasbals que les obres havien portat (a més de milers de treballadors forans). Però Barcelona no era una bassa d’oli. Hi havia una gran tensió social, i a la ciutat encara hi faltaven moltes coses. No gaire lluny d’aquella orgia de llum, molts veïns no tenien a casa ni una bombeta per veure-s’hi al vespre. I en barris com el Poblenou, el paludisme encara era un problema.
Tot i les enormes desigualtats socials, per arribar a les exhibicions de l’Exposició, s’havia fet un llarg camí. La primera prova amb electricitat a Catalunya es va fer el 1760 a la Reial Junta del Comerç, amb l’encesa d’un llum. Però va haver de passar un segle perquè els assajos comencessin a ser molt constants, fins a desembocar en la creació de la primera indústria elèctrica.
Una de les primeres fàbriques que es va apuntar a l’invent va ser la xocolatera Juncosa
El 1881 es va fundar la Societat Espanyola d’Electricitat (SEE) a Barcelona, però l’arrencada va ser extremadament lenta: al cap de tretze anys, la SEE només havia aconseguit 130 abonats. L’electricitat encara es veia més com a luxe que com a oportunitat: sí que hi havia tímids gestos d’electrificació en la il·luminació d’espais públics, però en aquests primers anys era significativa l’aposta d’entitats i empreses que buscaven distinció i prestigi, com el Gran Teatre del Liceu o el banc Hispano Colonial. L’Ajuntament de Barcelona, potser pel poder de les empreses gasístiques, no acabava de decidir-se pel nou sistema. Girona, en canvi, va ser la pionera a substituir l’enllumenat de gas per l’elèctric el 1886. Una de les primeres fàbriques que es va apuntar a l’invent va ser la xocolatera Juncosa.
Però si l’electricitat es massificava, era imprescindible millorar-ne la producció (i el preu), perquè les termoelèctriques locals tenien una capacitat massa limitada. Com es podien fabricar i transportar grans quantitats d’energia? Va caldre esperar el concurs de capital estranger per tirar endavant un dels projectes més monumentals i ambiciosos que s’han fet mai a Catalunya: la construcció de les grans centrals hidroelèctriques del Pirineu. Entre el 1914 i el 1940 se’n van fer dotze, i, llavors sí, l’electricitat es va estendre per la majoria de racons del país. Es van il·luminar els carrers, es van substituir el vapor i la tracció animals en transports i empreses, i també va entrar a les cases. Per bé que la llum que desprenien les primeres bombetes era realment tènue (poc més que la d’una espelma), el fet que fos regular i que se’n pogués disposar contínuament era un canvi enorme.
L’aturada de la canadenca
I si quedava algú que dubtés de la importància de l’electricitat, devia canviar d’opinió després de la vaga dels treballadors de la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited, coneguda com La Canadenca el 1919. La potència de la protesta va tenir conseqüències immediates: una gran apagada que va deixar, entre d’altres, cinquanta tramvies encallats als carrers de Barcelona. El Govern espanyol va decretar l’estat de guerra i va detenir més de 3.000 persones. Finalment van guanyar els vaguistes: gràcies a ells, es va decretar la jornada de vuit hores per a tots els treballadors. Vint-i-cinc anys després d’aquella vaga, la Núria i els seu pares van encendre un interruptor per primer cop a casa seva.
Aquest article és exclusiu per a subscriptors
Suma't a Sàpiens i llegeix tots els articles sense limitacions
