Jai Singh II: el rei que mirava el cel

En un dels moments més convulsos de la història de la Índia, aquest monarca vassall dels emperadors mogols va posar en marxa un ambiciós pla per aconseguir que els mesuraments astronòmics fossin acurats

Sawai Jai Singh II va fundar la ciutat de Jaipur
Sawai Jai Singh II va fundar la ciutat de Jaipur Getty Images
1 de setembre del 2014 a les 00:00
Assessor
Anna Busquets
Guardar a favorits

Corria l’any 1719 quan, a la cort de Delhi, els consellers de l’emperador mogol Muhammad Shah es barallaven a crits. La disputa tenia l’origen en els astres: el sobirà havia d’emprendre un llarg viatge i els astrònoms de la cort no es posaven d’acord a l’hora de determinar la data més propícia, ja que els seus càlculs no coincidien. Enmig del xivarri, un home poderós i cultivat va decidir que calia posar remei a aquella situació. Era Jai Singh II, rei d’Amber, i el seu seria un projecte monumental per aconseguir resultats precisos en els mesuraments astronòmics.

La nissaga de Jai Singh venia de lluny. Pertanyia al clan rajput dels Kachwaha, que havien arribat al Rajasthan des del centre del subcontinent al segle X, i un segle després ja havien aconseguit arrabassar el control d’Amber a les tribus locals. Allà van bastir la seva capital, i des d’allà van continuar ampliant els seus dominis. La seva resposta inicial a l’arribada d’invasors musulmans a l’Índia va ser hostil, i van provar de mantenir la seva independència guerrejant. Però el 20 de gener del 1562, l’encara jove emperador mogol Akbar va persuadir el rei rajput Bhar Mal perquè entrés al seu servei, a canvi d’un estatus privilegiat i del retorn d’uns territoris que acabaven de perdre. L’aliança es va segellar amb el casament d’una princesa Kachwaha amb l’emperador musulmà, i des de llavors, la dinastia va quedar estretament relacionada amb l’imperi Mogol.

Els primers de la classe

Els monarques d’Amber van esdevenir els rajputs més influents de l’imperi. Segons com sigui la visió que es tingui d’aquest període, hi ha qui els descriu com uns peons servils d’un règim forà, mentre que d’altres els consideren uns prínceps visionaris que van ajudar a bastir un nou ordre al subcontinent indi. Se’ls contraposa sovint a una altra dinastia rajput, els Sisodia de Mewar que al seu torn són considerats uns monarques orgullosament independents, d’una banda, o ruïnosament tossuts, de l’altra.

Jai Singh II va pujar al tron d’Amber en un moment crític, quan es desfeia el fastuós i sever imperi Mogol que havia sobreviscut durant més de dos segles

Sigui com vulgui, la tria no va ser del tot dolenta, ja que l’imperi Mogol va tenir un llarg domini sobre aquella part del món, des de Bengala fins a Kabul, i des del Caixmir fins al riu Cauvery, al sud de l’Índia. Era una autoritat severa basada en una gegantina màquina de coerció militar, amb una voracitat insaciable per alimentar la seva gran magnifi ència. El tron del paó amb seu a Delhi exhibia or, plata, sedes, brocats, joies, catifes i marbres com cap altra cort del seu temps. Una burocràcia centralitzada controlava les províncies, i un sistema jeràrquic dins l’exèrcit, amb incentius per als bons comandants, aconseguia integrar nobles de molt diverses procedències: turcs, perses, afgans, rajputs hindús i indis musulmans. Tan gran era la despesa però, que el que l’imperi recaptava amb una mà, ho gastava amb l’altra. Les grans conquestes proporcionaven uns dominis immensos, però alhora encenien revoltes i rivalitats inextingibles en el seu si.

Sovintejaven a més les crisis internes dins de la mateixa dinastia governant, entre pares i fills, i entre germans amb aspiracions al tron. És el cas del mogol Aurangzeb, que abans d’arribar a ser rei va haver de combatre i derrotar els seus tres germans en una despietada guerra fratricida. Després es va decidir a instaurar la preeminència de l’islam a l’imperi, posant fi a la tolerància religiosa que havien mostrat els seus predecessors. Durant el seu llarg regnat (1656-1707) va prohibir l’alcohol i l’opi, el joc i la blasfèmia, va ordenar aturar les cròniques escrites i fins i tot va acomiadar tots els músics i dansaires de la cort. Va excloure els no musulmans de l’Administració, va imposar taxes sobre els hindús i va ordenar la destrucció dels santuaris recentment construïts o remodelats, que substituïa amb mesquites. No va poder imposar una conversió massiva perquè els seus súbdits hindús eren massa nombrosos, però volia que els no musulmans fossin ben conscients del seu estatus subordinat.

Temps de revoltes

Això va provocar malestar i rebel·lions arreu, i va encetar el principi de la fi de l’imperi Mogol. És en aquest context d’hostilitat imperial que el nostre protagonista, Jai Singh II, va pujar al tron d’Amber. Era l’any 1700 i ell tenia només onze anys. Havia rebut l’acurada educació dels prínceps Kachwaha, basada en les arts marcials, que havien de preparar-lo per a la carrera militar, però també en les subtileses de la cultura del seu temps. Havia après hindi, sànscrit, persa i una mica d’àrab. Però si va destacar per alguna cosa, va ser pel seu interès precoç en les matemàtiques i l’astronomia, que tanta importància tindrien en la seva política cultural i en el seu llegat.

Els grans clans guerrers del Rajasthan

Segons el seu propi mite d'origen, els rajputs (del sànscrit rajaputra, ‘fill de rei’) eren descendents dels autèntics senyors ksatriya del Rajasthan; és a dir, la casta guerrera i senyorial de l’hinduisme.

Lligams de sang

Eren grans guerrers i ocupaven unaregiófrontererarelativament aïllada i d’importància agrícola marginal, però alhora travessada per importants rutes comercials. S’agrupaven en clans units per un ancestre comú, amb un fort sentiment de territorialitat. La riquesa i els fets d'armes donaven accés a posicions d’autoritat, i els diversos regnes locals els formaven els lligams del conjunt de germandats d’un territori a un sobirà. La successió era generalment de pares a fill de la mateixa nissaga, però no necessàriament el primogènit sinó més aviat el fill de l’esposa favorita o ‘reina principal’ (patrani), que tenia el privilegi tradicional de fornir el successor al tron. Fora de la família principal, el clientelisme era la regla per accedir a terres o posicions d'autoritat, en un sistema de feudalisme militar d’obligacions mútues: protecció a canvi de servei, poder a canvi de lleialtat.

Orgull i força

De moral guerrera i aristocràtica, en la qual els principals valors individuals i col·lectius eren la valentia, l’honor i la protecció dels més febles, conservaven gelosament la seva independència. Tanmateix, eren capaços de reconèixer la sobirania de l'emperador mongol com a senyot de gran autoritat. Com que la política imperial es basava en els líders locals per exercir el seu control, els rajputs podien buscar el propi interès sotmetent-se sense deshonor a un poder més gran que els reconeixia com a legítims governants de les seves terres. Només hi havia problemes quan això es posava en qüestió, com, per exemple, en temps de l’emperador Aurangzeb.

La vida de Jai Singh va transcórrer en un dels períodes més turbulents de la història del subcontinent indi, i ell va participar directament o indirectament en la majoria de conflictes. Va rebre un regne d’uns cinc mil quilòmetres quadrats que conformaven tres districtes de l’imperi mogol, i progressivament va anar augmentant la seva autoritat i els seus dominis. Però l’inici no va ser fàcil. Quan el 1707 va morir Aurangzeb, es va desfermar una guerra de successió entre els dos fills de l’emperador, Shah Alam i Shah. El rei rajput es va equivocar de bàndol i va triar el primer, que va sortir perdedor: Amber va ser ocupada i Jai Singh deposat. Aleshores va buscar l’ajuda dels sobirans veïns, i un any després va recuperar el seu regne. Per sort per a ell, l’emperador mogol va morir abans de poder girar la truita de nou, i Jai Singh II no va dubtar a restablir les bones relacions amb els seus successors, tant amb Jahandar Shah com amb Farrukh Siyar, i molt especialment amb Muhammad Shah, que va regnar entre el 1719 i el 1748, i que el va nomenar governador de les províncies d’Agra i Malwa.

El mosquetó desbanca l'espasa

Jai Singh no tenia un exèrcit gaire gran (sembla que no superava els 40.000 homes), però va ser dels primers a adonar-se del gran canvi que les armes de foc representaven en els camps de batalla, i no va dubtar a augmentar la importància de l’artilleria, i a dotar de mosquetons la seva infanteria, en detriment de l’espasa i l’escut, les armes rajputs per excel·lència. De fet, una de les seves armes experimentals és encara el canó sobre rodes més gran de la història: el Jaivana. De sis metres de llargada i cinquanta tones de pes, calien quatre elefants per moure’l. Aquesta potència militar i la seva habilitat diplomàtica el van convertir en el mandatari més formidable del nord de l’Índia en el seu temps, a qui tothom acudia per aconseguir protecció i promocionar-se dins la cort mogola.

Tanmateix, amb un imperi que s’esquerdava sacsejat per les conspiracions internes i per les embranzides externes —del regne dels marathes des del sud i dels sikhs des del nord-oest—, tenir la confiança de l’emperador ja no era tan determinant com abans. Se’l veia més com un titella del poder que com el veritable director de l’imperi. En aquest context, Jai Singh II va mirar de convertir el seu regne en una seu de poder alternativa. Tot i que el ràpid ascens dels monarques marathes i jats el van eclipsar i van fer inviable la prominència d’un regne d’abast limitat, els esforços que va fer per reestructurar Amber emmirallant-se en les estructures administratives de l’imperi Mogol van ser significatius. Va subdividir el regne en províncies per crear un estat modern a partir de les jerarquies feudals, va estructurar la casa reial amb departaments especialitzats per optimitzar el govern i, com a cirereta del pastís, va fundar una nova capital que duria el seu nom.

La ciutat de Jaipur es va bastir de zero al bell mig d’una cruïlla comercial estratègica, i es va protegir amb muralles poderoses de sis metres d’alt

Fundada el 1727, la ubicació de Jaipur és una mostra clara de valentia: no la va plantar en un turó fàcil de defensar, com la majoria de les ciutats dels rajputs, sinó en una plana oberta. La intenció no era tant militar com comercial: es tractava de crear una cruïlla al bell mig de la carretera imperial que unia les localitats mogoles d’Ajmer, a l’oest, i Agra, a l’est; i entre les ciutats rajputs d’Amber, al nord, i de Sanganer, al sud.

La importància del comerç de luxe

Així Jaipur es va convertir, a més d’un centre polític i sagrat, en un nucli comercial de primer ordre. El sobirà va enviar invitacions personals a grans mercaders del seu temps, oferint-los exempcions fiscals i donacions de terres per construir-hi les seves residències. Estava especialment interessat en els mercaders jainistes, per convertir la seva capital en un centre bancari important i per atreure el comerç d’articles de gran valor afegit, com el de pedres precioses. També va forçar els caps administratius de les diverses subdivisions del regne a instal·lar-se a la ciutat, construint-los un palau a cadascun i descomptant-los-en el cost del seu salari. Així matava dos ocells d’un tret: els  impedia la temptació de bastir poders autònoms als seus dominis, i alhora creava un públic adient per als articles de luxe. L’agitació política d’aquells anys va fer la resta: els atacs constants dels sikhs al Panjab van convertir Jaipur, envoltada de muralles poderoses de sis metres d’altura i tres d’ample, en un oasi de seguretat per als mercaders.

Entre les seves reformes socials, el rei va limitar el dispendi que era típic en els casaments del Rajasthan, i va abolir la pràctica hindú del sati, segons la qual la vídua s’havia d’immolar en la pira funerària del seu marit. També va aconseguir que l’emperador eliminés la taxa sobre els hindús per raó de la seva religió i alguns impostos que es cobrava als pelegrins que viatjaven als llocs sants. En l’àmbit religiós, Jai Singh II va destacar celebrant dos antiquíssims rituals vèdics d’especial rellevància, que no se solien dur a terme: el vajapeya yajna, associat a la figura còsmica d’un mandatari universal per propiciar l’harmonia dins de l’estat, i l’asvamedha yajna, que va encarregar en dues ocasions com a mostra de la legitimitat del seu regnat. Simbòlicament, els rajputs concebien el regne com el matrimoni entre el rei, que era una figura divina, i la terra sobre la qual regia, que havia de protegir i nodrir per garantir que continués donant fruit: per això se li donava la consideració de ‘gran proveïdor’ (vado datar), i també de pare de la seva gent (mait, literalment ‘pare i mare’), que havia de cuidar.

Jai Singh II va ordenar construir cinc grans observatoris per esmenar els errors detectats en les taules astronòmiques que marcaven el calendari religiós

El poder de regnar li venia de la seva devoció i servei als déus, que en retorn li oferien el favor de la sobirania. És en aquest paper de garant de l’ordre còsmic que hem d’entendre l’ambiciós projecte de construcció d’observatoris astronòmics, finançat amb la seva gran riquesa. Perquè Jai Singh II és recordat sobretot com el rei astrònom.

Un calendari sagrat amb errors

El seu tutor en aquests afers era un braman del sud de l’Índia anomenat Jagannath. Junts van descobrir que a les taules astronòmiques que hi havia en textos hindús antics hi havia errors. Com que aquests eren la referència per determinar el calendari de les festes religioses, això era inacceptable i calia esmenar-ho. Per això no van dubtar a incorporar les tècniques d’observació de la tradició musulmana, i es van convèncer que la precisió dels mesuraments augmentaria substituint els petits instruments manuals de fusta i metall per grans instruments de pedra i obra. Dit i fet, entre els anys 1724 i 1735 el rei va ordenar construir cinc magnífics observatoris a les ciutats de Jaipur, Delhi, Mathura, Varanasi i Ujjain. Les construccions dels observatoris es divideixen en tres categories, segons els mesuraments que feien els seus instruments: relacionats amb l’horitzó i el zenit; relacionats amb l’equador i l’eix de la Terra, o relacionats amb el sistema eclíptic.

     

La fascinació del jesuïta viatger

De l’observatori al palau de Jaipur, el més gran, en tenim una descripció coetània del missioner jesuïta Joseph Tieffenthaler: “És una edificació com no se n’ha vist mai cap en aquest país, i que per la seva novetat i pel seu gran nombre d’instruments, mereix tota la nostra admiració. [...] És gran i espaiosa, envoltada de muralles i equipada per observar el firmament. [...] Hi ha tota mena de seccions d’esferes astronòmiques, amb diversos diàmetres, construïdes d’acord amb l’altitud polar local; després, rellotges de sol equinoccials grans i petits i astrolabis, també de pedra calcària, i finalment, la línia del meridià i un rellotge de sol horitzontal esculpit en una pedra molt gran. També és excepcional la representació d’un altíssim eix de l’esfera celestial [...]. Dalt de tot es pot contemplar la ciutat als nostres peus, però no sense patir un cert vertigen. L’ombra d’aquest eix immens es projecta sobre uns enormes quadrants astronòmics en semicercle, que permeten saber l’altura del sol en qualsevol moment”. Acaba criticant, però, que el fet que estiguin fets d’obra i recoberts de guix “impedeix que se n’obtinguin lectures gaire precises”.

Els observatoris eren molt més que simples estris per mesurar: eren eines per mantenir l’ordre còsmic

Perquè de fet sembla que la mida gegantina dels instruments tenia més a veure amb la cosmovisió hindú que amb l’obtenció de dades més precises: no es tractava només de fer mesuraments astronòmics. El coneixement sobre el cosmos i el món celestial de les divinitats era una font de poder de primer ordre. L’encàrrec del rei als sacerdots-arquitectes era construir una eina per mantenir l’ordre còsmic i, per tant, un element més per legitimar el seu dret a governar a la Terra com a servidor dels déus. La separació entre astronomia i astrologia era inexistent. Per tant, la intenció de Jai Singh era, en part, millorar la precisió dels càlculs astronòmics, però no amb vocació empírica o científica en el sentit occidental del terme, sinó per poder aplicar el coneixement obtingut en el compliment de les seves funcions com a sobirà, tant en les religioses com en les polítiques (si és que aquesta distinció té sentit al seu context). De fet, comprendre l’univers era una clau per entendre el món, i no un fi en si mateix.

Un astrònom, vuit-centes cabres

Sigui com vulgui, el rei hi devia donar una importància molt gran, perquè les obres li van costar un ull de la cara. Es calcula que el cost total de l’observatori de Jaipur va ser de 150.000 rupies, una inversió molt gran per a un regne tan modest si el comparem amb les 200.000 rupies que va costar als mogols la seva sala d’audiències al fort de Delhi. El salari anual d’un astrònom de la cort era de 5.000 rupies; el d’un arquitecte, 1.600, i el d’un artesà, 940. Unes xifres també considerables si tenim en compte que els millors artesans que van treballar a la construcció del Taj Mahal cobraven entre 2.500 i 4.500 rupies. De fet, sabem que una cabra costava sis rupies, i un ànec, una.

A partir de les observacions als seus centres astronòmics, Jai Singh va confegir dues obres, el Samrat Siddhanta i el Zij Muhammad Shahi. Però la veritat és que no aporten cap novetat, i al rei no se’l sol esmentar en els llibres d’història de l’astronomia.Tanmateix,elmonarcavaserfi el al seu amor d’infantesa pel coneixement que amaguen els astres, i encara avui els seus observatoris a Delhi i a Jaipur segueixen meravellant tots aquells que els visiten.