L'escola catalana de tapís

En plena dictadura, l’empresari Miquel Samaranch va decidir impulsar un projecte cultural renovador i catalanista a través del tèxtil. El corrent que en va néixer, l’Escola Catalana de Tapís, va arribar a ser conegut a ambdues bandes de l’Atlàntic

Els dos grans impulsors del tapís a casa nostra al llarg del segle XX van ser Tomàs Aymat i Miquel Samaranch
Els dos grans impulsors del tapís a casa nostra al llarg del segle XX van ser Tomàs Aymat i Miquel Samaranch Carles Cabanas
1 d'octubre del 2014 a les 00:00
Assessor
Lluís Campins
Guardar a favorits

Li van encarregar que preparés un environament; és a dir, un muntatge artístic de grans dimensions, temporal i a l’aire lliure, i li van donar total llibertat fins que va arribar el moment d’executar-lo. Va ser als vuitanta, el client era la ciutat de Nova York i l’artista era Josep Grau Garriga. Però la seva idea, penjar quatre tires de tela vermella del canell de l’Estàtua de la Llibertat que caurien fins a terra, com si fossin quatre barres, no va arribar a materialitzar-se. Els nord-americans no volien que un símbol tan impactant com aquell s’identifiqués amb una reivindicació política.

El llegat
Un museu excepcional

El Museu del Tapís Contemporani és l’únic d’aquesta temàtica a Catalunya, i una raresa a Europa. Ubicat a Sant Cugat del Vallès, ocupa el lloc de l’antiga Manufactura Aymat, delaqualesconserval’edificinou entistade lesoficines.A ravésdesisàmbitstemàtics, el visitant del Museu pot descobrir l’evolució del tapís des de l’antiguitat, l’impacte internacional que van tenir els artistes catalans o els processos d’experimentació que van dur a parlar directament d’art tèxtil.

El 22-N el teixit surt al carrer

A més d’admirar els dissenys d’Aymat, la Natura morta sota el llum de Picasso, o l’Arbre Vell de Lliberata Mas, que fusiona el teixit i l’escultura, els amants i curiosos del món del tèxtil podran convertir-se en artistes el pròxim 22 de novembre amb la jornada Teixim la ciutat. Aquest conjunt d’activitats inclourà també tallers per a tota la família, com els de la caravana Xisqueta, un taller i obrador mòbil que ensenyarà als petits a tenyir llanes amb tints naturals.

El teixit era, precisament, la manera com Grau Garriga havia escollit expressar-se. Prin-cipal exponent internacional de l’anomenada Escola Catalana de Tapís i antic director artístic de la Manufactura Aymat, va ser en aquesta fàbrica de Sant Cugat del Vallès on ell mateix i altres artistes van desenvolupar inicialment la seva creativitat i la seva tècnica, i des d’allà la van exportar al món. Però tot havia començat molts anys abans.

Del no-res a la renovació

A diferència de la cort espanyola, que des del 1720 tenia una important fàbrica de tapissos que va arribar a treballar amb models d’artistes com Goya, la tradició catalana era pràcticament òrfena en llegat tapisser. A la primeria del segle XX, però, un home, Tomàs Aymat, es va bolcar a potenciar l’art tèxtil a Catalunya perquè assolís uns bons estàndards de qualitat. Després de formar-se, viatjar, fer de mestre i treballar en el seu petit taller de Gràcia, Aymat es va traslladar a Sant Cugat del Vallès. A la seva manufactura, que va sobreviure al daltabaix de la guerra civil, l’artista va formar joves talents fins que va morir el 1944. Onze anys després, l’empresari Miquel Samaranch la va comprar, començant així una nova història d’èxit. 

Mites de la pintura com Miró, Tàpies i Picasso es van deixar seduir per la plasticitat del tapís i van col·laborar a Sant Cugat

Si Aymat mai no havia perdut de vista la necessitat d’innovar, la nova etapa d’Alfombras y Tapices Aymat representaria un trencament revolucionari. Per a Samaranch, el seu havia de ser un projecte cultural renovador i netament catalanista, una manera de fer país a través del tèxtil creant una fornada de talents genuïnament autòctons. El negoci era una qüestió secundària. El nou propietari va mantenir la marca Aymat, però la nova manera de crear i entendre el tapís passaria a la història com a corrent artístic amb la denominació d’Escola Catalana de Tapís.

Mentre que els tapissos d’Aymat encara es basaven en una plantilla de cartó, un dibuix previ que després seria traslladat al teixit, eren bidimensionals i respectaven els materials tradicionals, com el cotó o la llana, els anys seixanta van ser testimonis d’un autèntic esperit pioner entre els artistes. En aquesta època s’arriba a eliminar el cartó, es consolida la figura de l’artista teixidor, que unifica en una sola persona el treball creatiu i artesanal, i es duu a terme una recerca de noves textures impensables fins aleshores, com l’arpillera, el jute, la corda o fins i tot el metall i el plàstic. Posteriorment, els artistes de l’Escola introduiran també el volum en els seus treballs.

L’Escola Catalana de Tapís de Sant Cugat va donar noms com el de Josep Grau Garriga, Josep Royo o Carles Delclaux, però també va ser un reclam per a mites de la pintura. Miró, Tàpies i Picasso van ser algunes de les figures que es van deixar seduir per la plasticitat del tapís. Així es va teixir a la manufactura Aymat, per exemple, Natura morta sota el llum (1965) basat en un cartó de Picasso. A més, altres artistes independents, sobretot dones com Aurèlia Muñoz, Maria Assumpció Raventós o Maria Teresa Codina, ampliaven el corrent artístic originat a Sant Cugat.

Art tèxtil català arreu del món

Durant tres dècades, dels seixanta fins als vuitanta, una revifalla en l’interès per aquest mitjà va permetre exportar l’art tèxtil català al món. El 1965 va arribar el gran salt internacional amb la presència de Grau Garriga i Aurèlia Muñoz a la Segona Biennal Internacional de la Tapisseria a Lausana. A partir d’aquest moment, aquests i altres artistes catalans deixarien la seva empremta a Europa i Amèrica.

El Museu del Tapís Contemporani, a Sant Cugat és l’únic d’aquesta temàtica a Catalunya, i una raresa a Europa

La Manufactura Aymat va tancar el juliol del 1980 i a partir dels noranta el tapís va ser progressivament arraconat de nou, però els seus antics aprenents van continuar treballant fins ben entrat el segle XXI i noms com el de Grau Garriga van fer-se un lloc en l’escena internacional. I és que, encara que no li van permetre penjar quatre barres de l’Estàtua de la Llibertat, ell ja havia deixat ben clar el seu missatge amb obres com el Retaule dels penjats —exposat el 1976 a l’Abadia de Montmajour, a França—, uns màrtirs de tela cruelment ajusticiats que no es van veure a Catalunya fins al 1987, o l’espectacular Els Segadors. Aquest environament, bastit a la plaça de Sant Jaume la Diada del 1979, era una estructura de gairebé quinze metres d’alt amb 600 falçs penjants i elements tèxtils. Una obra que bevia dels valors que el tapís, aquella forma d’artesania reconvertida en puntal de l’avantguarda, va saber absorbir: renovació i reivindicació

Per saber-ne més
  • Dengra, Andreu. Tomàs Aymat. L’artista. La manufactura. Museu de Sant Cugat, 2007 (catàleg de l’exposició).
  • Miralles, Francesc. Escola Catalana de Tapís. El tapís contemporani català. Museu de Sant Cugat/Centre Cultural Caixa Terrassa, 2009 (catàleg de l’exposició).

Aquest article es va publicar en el número 148 del Sàpiens (octubre 2014)