No sabem qui va ser el primer individu que es va tatuar. Podem imaginar, però, que en algun moment de la prehistòria, una ferida oberta va estar en contacte amb el sutge d’una foguera, i quan es va curar, la marca va perdurar sota la pell, pintada per sempre més. Tenim troballes arqueològiques del paleolític superior que alguns experts consideren estris de tatuador: petits receptacles contenidors de pigments, amb uns fora dets per allotjar la punxa de les fines agulles d’os que els acompanyen. Però, per raons òbvies, es fa difícil dibuixar un inventari complet de la història del tatuatge. Les obres que neixen d’aquesta pràctica són tan efímeres com el mateix cos humà que les acull.
Mòmies pintades i congelades
Per això són extraordinàries les restes d’Ötzi, l’home neo lític que es va trobar congelat en una glacera dels Alps. Aquest personatge, que va morir pels volts del 3300 aC, portava roba sofisticada i un complet equipament d’armes, eines i provisions que fan pensar en un estatus social elevat. Sorprenentment, fins a 58 marques apareixen dibuixades sota la seva pell. La majoria són petits punts i conjunts de ratlles paral·leles situades a la columna vertebral, la part posterior dels genolls i els turmells. Com que els estudis han determinat que Ötzi patia artritis, s’especula que els seus tatuatges tinguessin una funció terapèutica més que ornamental. Aquesta és una pràctica omnipresent en formes mèdiques no lletra des, antigues o recents, que sovint tatuen punts, línies o creus al lloc on es localitza el dolor, per facilitar o bloquejar la circulació dels fluids considerats, respectivament, benèfics o perjudicials.
Un altre exemple excepcional de mòmies tatuades i congelades va aparèixer a l’altiplà siberià de l’Altai. A la vall de Pazyryk es van trobar les tombes de tres homes i tres dones d’alt llinatge, amb rics aixovars funeraris. Pertanyien a una tribu nòmada de guerrers d’entre els segles IV i III aC. Entre el grup destaquen la figura d’un cabdill i d’una dona, batejada com la princesa del gel. Ella duia el braç esquerre ple de delicats motius animals, tot i que un trasllat poc curós va provocar que en desapareguessin uns quants. L’home duia els dos braços i la cama dreta il·lustrats en tota la seva longitud amb un repertori zoomorf i vegetal executat amb gran virtuosisme. Cérvols, muflons, ocells i peixos conviuen amb animals mítics, en un cos que evidencia una intensa competició social per veure qui era el més guarnit de la tribu.
L’individu tatuat més antic que ha arribat fins a nosaltres és Ötzi, l’home neolític que va quedar glaçat als Alps: el seu cos mostra fins a 58 marques
Antigament, a l’àrea del Pròxim Orient, el tatuatge femení era freqüent en les societats poc estratificades, seminòmades o sedentàries, que habitaven zones limítrofes als grans regnes i les ciutats estat, com les estepes sirianes, els confins de l’Alt Egipte, el nord d’Àfrica i Aràbia. Aquestes pràctiques van arribar també a l’Egipte faraònic, com ho demostren diverses mòmies femenines marcades amb formes de rombe fetes de petits punts alineats, de tres en tres o de quatre en quatre. Aquest motiu és recurrent al llarg de dos mil·lennis, ja que s’han localitzat dones tatuades des del 2000 aC fins al 250 aC.
Es tractava probablement d’un costum importat de les comunitats agrícoles de Núbia, on es troben figuretes femenines de terracota amb aquests senyals, que es feien a la cintura, els pits i les cuixes durant el ritual de pas a l’adolescència. En algunes pintures egípcies també es poden observar dones que semblen dur tatuada a la cuixa la figura de Bes, el déu nan que protegia les mares en el moment de donar a llum.
Sabem també que a la ciutat siriana de Hieràpolis, prop del temple de la deessa de la fecunditat Atargatis, els homes es tatuaven un senyal al canell i les dones, al coll. Aquesta tradició continua viva entre les dones beduïnes, que es fan motius geomètrics decoratius a la barbeta, el coll, el pit, el ventre, la part baixa de l’esquena i les extremitats. També existia una tradició similar entre els tracis, que vivien als Balcans, tal com testimonien els vasos pintats de la cultura grega. Però sembla que el costum es limitava a tribus rurals poc estratificades, ja que les elits guerreres estaven estretament lligades al món grecomacedoni primer, i romà després, i per tant no es feien tatuar.
La marca dels esclaus i els criminals
Això era així perquè, en les dues grans cultures clàssiques, el tatuatge era una pràctica punitiva reservada per marcar els esclaus i els criminals, com ho havia estat en l’imperi Persa i en altres regnes del Pròxim Orient. I aquí trobem la gran línia divisòria en el reconeixement social dels tatuatges en l’antiguitat: en societats de jerarquia feble, eren un element identitari i identificador, mentre que en societats organitzades en regnes o estats, aquesta funció era innecessària per l’existència d’estructures administratives fortes. De la mateixa manera, per a societats d’elits guerreres, l’accés al poder es disputava amb tota mena de competicions entre els individus, que incloïen guarniments personals i tatuatges; en societats sòlidament estratificades, en canvi, el poder es consolidà en una aristocràcia hereditària o en un aparell d’estat centralitzat. En aquest segon cas, per evitar el sorgiment de contrapoders, els dirigents controlaven les formes d’ostentació personal. I això implicava la condemna del tatuatge, considerat un costum bàrbar i no civilitzat —que els cronistes romans van trobar present, també, en algunes tribus celtes, germàniques i saxones.
En el segle VIII, el cristianisme va proscriure el tatuatge com un senyal pagà i supersticiós, i gairebé el va fer desaparèixer
A Grècia, als esclaus capturats després de provar d’escaparse els escrivien al front la frase: "Atureume, sóc un fugitiu". Aquesta pràctica d’humiliació pública la va adoptar també el món romà, que marcava els esclaus i al tres individus indispensables per a l’Estat que podien estar temptats de desertar, com els condemnats a treballar a les mines, els reclutes forçosos, els fabricants d’armes o els gladiadors. L’emperador Constantí va promulgar el 313, amb l’edicte de Milà que tolerava el cristianisme, una norma que prohibia tatuar a la cara "per no deformar aquesta part del cos feta a imatge de la bellesa celestial", d’acord amb l’admonició que apareix a la Bíblia (Levític, 19:28). Per aquesta mateixa raó, la pràctica del tatuatge va ser condemnada per un bon nombre de pares de l’Església, i es va proscriure totalment l’any 787 com a rèmora de les supersticions paganes.
Tanmateix, hi ha via una excepció: les marques fetes en honor de Déu, com en el cas dels conversos a l’Església oriental, que sovint es tatuaven creus o peixos en referèn cia a Jesucrist. Amb les primeres croades medievals, aquest tatuatge religiós va conèixer un nou vigor. Per motivar els guerrers que podien morir lluny de casa, els sacerdots as seguraven que una creu al braç equivalia a rebre una se pultura cristiana. També hi havia un reconeixement per als tatuatges que commemoraven un pelegrinatge i esde venien una prova de fe, ja fos a Terra Santa (pràctica dels pelegrins coptes, abissinis, sirians i armenis que visitaven Jerusalem o Betlem) o a altres indrets, com molt notable ment el santuari italià de Loreto.
Modes sorgides dels llibres
Mentre que a Europa la pràctica sobrevisqué molt tímidament, en altres indrets del món va continuar vigent. A la Xina, el tatuatge de motius totèmics que es remunta a les tribus neolítiques de fa 4.600 anys va sobreviure en algunes minories ètniques com els dai, els li o els dulong, i durant la dinastia Han (206 aC–220 dC) es va adoptar a l’Exèrcit per identificar el regiment dels soldats, com a marca d’heroisme i també per senyalar la cara dels enemics capturats. Va ser aquest ús de marques penals com a mètode de control el que va afectar negativament la visió social dels tatuatges, i també el deure fili al propi del confucianisme, que considera va intolerable marcar el cos que s’havia rebut dels progenitors. Però durant la dinastia Song (segles XXIII) hi va haver una revaluació i va esde venir forma d’expressió artística, com testimonien els textos de Duan Chengshi i Li Feng, que parlen de tatuadors que decoren el cos de la seva clientela amb tota mena de motius. En cara hi va haver un boom més pronunciat en el segle XII gràcies a la popularització de la història tràgica del gene ral Yue Fei. Entre la història i el mite, aquest gran militar que duia tatuada la frase "serveix ton país amb devoció suprema" va ser injustament executat per les intrigues d’un cortesà envejós, i va esdevenir un model heroic. Això encara es va reforçar en el segle XIV, amb l’obra literària clàssica Shui hu zhuan (‘Marge d’aigua’), que explica les aventu res de 108 bandits —abundant ment tatuats— que defensaven el poble dels soldats corruptes de l’Exèrcit imperial. Aquesta mateixa novel·la va tenir un fort impacte en el segle XIX sobre el Japó, un altre país amb una llarga història d’amor i odi amb el tatuatge.
Tanmateix, probablement és a les illes del Sudest asiàtic i de l’oceà Pacífic on la tradició mil·lenària del tatuatge ha tingut un impacte cultural més potent i variat. Entre les diverses ètnies que poblen les illes del Pacífic, el tatuatge tenia un origen diví i la cerimònia era un ritual de gran importància, reservat a les classes altes. L’encarregat d’imposar les marques a la pell era un sacerdot especialitzat, molt respectat en el si de la comunitat, i molt ben recompensat per la seva feina. A Tahití, per exemple, en el cas de les nenes era preferible que arribessin tatuades a l’adolescència, i per això se les acostumava a tatuar entre els vuit i els deu anys. Els nois, en canvi, començaven a rebre les primeres marques entre els onze i els dotze, i el procés decoratiu no acabava fins que rondaven els trenta.
Hi havia un amplíssim ventall de motius, cadascun amb el seu nom i el seu simbolisme, indicats per guarnir parts concretes del cos. Les eines del tatuador eren una mena de pinta amb mànec de fusta i un nombre variable de fins a trentasis punxes molt esmolades (que podien ser de nacre, d’os o de dent de tauró o balena), i un bastonet també de fusta per colpejar les punxes sobre la pell. El tint l’obtenien amb la pols de nous torrades de l’espècie Aleurites triloba, barrejada amb aigua o amb oli de coco. Per cicatritzar millor les ferides, empraven una planta aromàtica que coneixien amb el nom d’ahi tutu. I, sens dubte, podem datar el ressorgiment de l’interès pel tatuatge a Europa i l’Amèrica del Nord en l’encontre dels exploradors occidentals amb aquestes ètnies. A la darreria del segle XVIII, va ser James Cook qui va introduir la paraula tattoo a la llengua anglesa, adaptació del mot samoà tatau, que significa ‘correcte’ amb relació als dissenys (ja que la paraula indígena per als tatuatges és pe’a). Alguns dels membres de la tripulació van tornar dels seus viatges amb records de tinta al cos, cosa que també va passar durant la volta al món que l’almirall rus Krusenstern va fer entre el 1803 i el 1806. Tots els seus homes es volien tatuar, fins al punt que un ta tuador professional instal·lat a bord no donava l’abast. Així va néixer la tradició del tatuatge entre els mariners, en què de mica en mica els motius indígenes van donar pas a dissenys figuratius plenament occidentals.
Dels vaixells a les casernes
Les condicions higièniques eren escasses i les complicacions de salut possibles, moltes, però la dura vida a bord dels navilis —i l’avorriment mortal durant les moltes hores vagaroses— convertia el tatuatge en un passatemps ideal. La recepta era simple: cinc agulles juntes a l’extrem d’un bastonet de fusta, una mica de tinta xinesa o pigment vermellós (cinabri polvoritzat) i un got d’orina per netejar la ferida. Això i una mica de valentia per suportar el dolorós procés era suficient per marcar la pell amb la malenconia per l’estimada o per la llar llunyana, si no per convertir el cos en un passaport visual on deixar constància dels indrets visitats i les batalles sobreviscudes.
Mentre Europa maldava per ‘civilitzar’ els pobles del Pacífic, els seus mariners anaven bojos per fer-se tatuar
De la marina, la pràctica va passar a l’exèrcit, on era usual marcarse amb l’emblema del regiment o dissenys d’un repertori que incloïa cors traspassats per espases, coloms, flors, canons o caps de cavall. I el tatuatge també es va estendre als baixos fons, entre gent de mala vida que no buscava una marca bella, si nó audaç, bruta, fora de la norma. El tatuatge era, abans que res, un gest social, un llenguatge de carrer desafiant amb l’autoritat. Així ho va entendre la policia, com de mostra, per exemple, el comunicat del Ministeri d’Interior francès del 1849 que adverteix de la utilitat dels tatuatges per identificar els delinqüents, i exigeix que les fitxes policials especifiquin què porten dibuixat els detinguts sobre la pell. Paradoxalment, doncs, la pressió colonialista per ‘civilitzar els salvatges’ i les missions evangelitzadores del cristianisme havien tingut un efecte secundari curiós: mentre provaven d’eradicar el tatuatge religiós i identitari dels pobles que envaïen, la multiplicació dels contactes comercials amb aquelles contrades va provocar que la pràctica ressorgís amb força a Occident.
El naixement d'una nova indústria
Cap a la darreria del segle XIX, van aparèixer els primers tatuadors que es reivindicaven com a artistes. Amb ells hi va haver una evident millora en les pràctiques, tant pel que fa al disseny, la composició i la tècnica, com pel vessant higiènic i de recerca de respectabilitat social, tot i que el públic era principalment de classe treballadora. L’aparició de la màquina de tatuar va ampliar tant la superfície del cos que es podia treballar d’una tirada com la clientela que es podia atendre. S’assentaven les bases d’una indústria, amb establiments a les zones amb més demanda (ports, bases militars, parcs d’atraccions i barris vermells) i empreses que venien material i fins i tot cursos per correspondència.
Després de moments especialment actius durant la Primera i sobretot la Segona Guerra Mundial, quan els soldats es marcaven senyals de valor i camaraderia, el tatuatge es va capbussar de nou en el submón de la marginalitat, perseguit per les autoritats sanitàries i socialment estigmatitzat per la seva associació amb el crim. A la dècada del 1960, va ser precisament aquest simbolisme el que va atraure la contracultura dels Estats Units —en la qual s’emmirallaven tots els joves rebels del món desenvolupat— de nou cap als salons de tatuatge.
L’aparició de tatuadors amb formació universitària i interès per la pràctica com a mitjà d’expressió artística va provocar un renaixement, que va consolidar el tatuatge com un fenòmen cada vegada més estès arreu del món. Avui, la pervivència de moviments com el dels primitius moderns —occidentals que des dels anys vuitanta del segle XX reivindiquen les pràctiques ancestrals de modificació corporal lligades als rituals de pas de les cultures tradicionals, com el tatuatge, el pírcing, el branding o l’escarificació— tanquen el cercle i demostren que aquesta història té encara molts capítols per escriure.
- Diversos autors. Tatoueurs, tatoués. París: Actes Sud, 2014. Catàleg de l’exposició del mateix nom que es pot visitar al Musée du Quai Branly de París fins al 18 d’octubre del 2015.
- Gilbert, Steve. Tattoo history: a source book. Nova York: Juno, 2000.
- Caplan, Jane (editora). Written on the body. The tattoo in european and american history. Nova Jersey: Princeton University Press, 2000.
Aquest article es va publicar en el número 152 del Sàpiens (febrer 2015)