Els orígens franquistes del premi literari Ciudad de Barcelona

Després de la guerra, el règim va voler 'estimular' la creació literària amb una cerimònia cultural, que cada 26 de gener celebrava l’entrada de Franco a la ciutat. Els grans escriptors del país rebutjaren participar-hi

Francesc Gomà i Joan Perucho en el sopar dels premis Ciudad de Barcelona del 1954. Perucho, guanyador de l’edició anterior, va ser-ne vocal
Francesc Gomà i Joan Perucho en el sopar dels premis Ciudad de Barcelona del 1954. Perucho, guanyador de l’edició anterior, va ser-ne vocal Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona
Autor
Julià Guillamon
Guardar a favorits

En temps de la República, la diada de Sant Jordi va esdevenir un referent del catalanisme. El 1930 les Edicions Proa de Badalona van muntar la parada davant de la font de Canaletes, un gran vaixell amb el ratpenat de la Corona d’Aragó. Un dels anys, Antoni López Llausàs, l’amo de la Llibreria Catalònia, va col·locar davant del seu establiment de la ronda de Sant Pere dos grans termòmetres i hi anava marcant els llibres que es venien en català i en castellà. La premsa celebrava que per primera vegada se’n venien més de catalans. L’obra que s’havia iniciat amb la Renaixença —el 1933 se’n va celebrar el centenari— culminava en fórmules de cultura de masses.

Als anys quaranta, però, la diada de Sant Jordi es va buidar de contingut i es va convertir en una carcassa institucional de visites i ofrenes a la Mare de Déu de Montserrat i a la cripta dels Caídos. L’any 1949 els únics actes culturals van ser dues conferències, una d’elles d’Eugeni d’Ors sobre el dramaturg Adrià Gual, que havia mort dos anys abans. Va ser en aquest context que l’11 de juny del 1949, el tinent d’alcalde delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Lluís de Caralt, va presentar al Ple de l'Ajuntament un Dictamen proponiendo la creación del Premio de Literatura de la Ciudad de Barcelona, "al objeto de contribuir al mayor esplendor de la "Fiesta del Libro", prestigiándola con una aportación de carácter a la vez cultural y económico que, al mismo tiempo que otorgue el máximo realce a la fiesta, constituya un estí­mulo para la creación litera­ ria de nuestros escritores". La proposta es va aprovar amb un canvi significatiu: en lloc de celebrar-lo el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, se’n faria el lliurament en una gran festa la nit del 26 de gener, per commemorar l’entrada de Franco a Barcelona. 

Un jurat de franquistes destacats

La primera edició es va decidir a l’Ateneu Barcelonès: el guanyador va ser Patapalo, de Bartolomé Soler, un escriptor nascut a Sabadell el 1894 que havia passat la joventut a l’Argentina i Xile, i que el 1927 s’havia donat a conèixer amb Marcos Villarí, una novel·la en castellà sobre el món de les masies catalanes. El primer jurat va estar presidit pel tinent d’alcalde delegat de Cultura, Lluís de Caralt, amb cinc vocals, personalitats destacades del primer franquisme: els regidors Antoni Julià de Campmany i Eugenio Carballo Morales (que el 1940 va ser fiscal instructor de la Causa Ge-neral a la província de Barcelona); el president de l’Ateneu Barcelonès i conseller nacional del Movimiento Luys Santamarina; el degà de la Facultat de Filosofia i Lletres José María Castro y Calvo; el director de Destino Ignasi Agustí, i Martí de Riquer, antic delegat de Propaganda a Barcelona i professor adjunt de la Universitat.

En lloc de lliurar el premi la diada de Sant Jordi, van escollir la data del 26 de gener, per commemorar l’entrada de Franco a Barcelona

L’èxit de la iniciativa va fer que en l’edició del 1951 la convocatòria s’ampliés: Teatre, Música, Fotografia i Cinema, i Literatura en dues modalitats, Novel·la i Poesia. A l’Arxiu Contemporani de Barcelona es conserven factures i rebuts de totes les edicions dels premis Ciudad de Barcelona des de la primera convocatòria del 1949, que mostren l’interès del consistori per crear un gran esdeveniment. El 23 de maig del 1951 Lluís de Caralt va proposar de separar els premis de Poesia Castellana i de Poesia Catalana, seguint una recomanació del jurat de l’any anterior, “dado que la expre­sión poética peculiar de la lengua castellana, así como de la catalana, hace difícil la discri­ minación entre los valores de las obras presen­ tadas en una y otra lengua”. Un dels aspectes més destacats de la convocatòria del 1951 és l’embalum de l’organització, que va créixer de manera molt significativa. Es van gastar molts diners en invitacions i diplomes i van manar fer moltes fotos.

Un poeta com cal

Sebastià Sánchez-Juan, guanyador del premi de Poesia Catalana del 1951, era un poeta de confiança: avantguardista i catòlic, el 1939 havia publicat el llibre Régimen, amb poemes dedicats a Franco i a José Antonio. A més, era un dels responsables de censura a Barcelona. Però no sempre hi hauria a mà un poeta de les característiques de Sánchez-Juan. La data de lliurament del premi, el 26 de gener, provocava rebuig. Entre les llistes dels participants de les primeres edicions, no hi ha cap dels grans noms de la poesia catalana d’aquells anys. No hi ha Riba, ni Foix, ni Marià Manent o Tomàs Garcés. Tampoc no hi ha cap dels poetes joves del grup d’Ariel, la primera generació literària de postguerra reunida al voltant d’una revista cultural que s’editava clandestinament. L’excepció van ser Josep Maria de Sagarra el 1952 i Joan Perucho, el 1953.

Sagarra s’hi va presentar amb un llibre que, pel tema, tenia possibilitats de guanyar: un fragment del Poema de Montserrat titulat “Muntanya tridentina”, que descriu com el monestir va ser un dels nuclis de la Contrareforma. Però contra tot pronòstic, el premi va ser per a Ricard Permanyer, un poeta de la generació de López Picó: nascut el 1917, tenia seixanta-cinc anys. Carles Fages de Climent va parlar a El Correo Catalán de l’aportació d’“algunos jóvenes sexagenarios”. Si Sagarra hagués guanyat el premi del 1952, potser s’hauria pogut mig rentar la cara, perquè Sagarra, malgrat les moltes claudicacions de la postguerra, era una persona respectada i un escriptor molt considerable, vinculat al nucli catalanista de Fèlix Millet. Però la poesia catalana era cosa del passat.

Fa una mica de mal d’ulls, en la fotografia del jurat, veure el poeta Joan Ferraté fumar-se un puro al costat de Josep Maria de Porcioles, que anys més tard va ser l’alcalde franquista de Barcelona. Eugenio Fuentes Martín, cap provincial del Sindicato de Actividades Diversas, va col·locar en els diferents jurats els joves de la revista Laye. Josep M. Castellet, Manuel Sacristán, Jesús Ruiz, Alfons García-Seguí, Ramon Carnicer i Joan Ferraté hi van participar en diverses edicions. Però l’experiència no va ser del tot satisfactòria.

Al llibre 'Joan Perucho, cendres i diamants', Julià Guillamon fa la biografia de la generació literària de postguerra a Catalunya

El 1953, Ricard Permanyer va ser el secretari del jurat de Poesia Catalana. Dies abans de la concessió del premi el van entrevistar pel diari El Noti­ ciero Universal, i ell va oferir un seguit de respostes destraleres. Ensenyava la llista amb les votacions i deia que hi havia molts zeros, cap deu i a tot estirar, algun vuit. "¿Abunda lo bueno?", li preguntava el periodista. "En general, no" —responia Permanyer, desmenjat. "¿A qué lo atribuye?" "Cuestión delica­da" "¿Han acudido nombres consagrados?" "No". En un altre reportatge, Permanyer encara ho deia més clar: “Salvo las cinco o seis obras que desde el principio se situaron en el pelotón de cabeza, he de decir que las demás enviadas al premio de poesía catalana son pobres y de baja forma. Se han retraído en general los maestros y la juventud. Ellos sabrán por qué".

Humor negre

Aquell món dels anys cinquanta resulta bastant incomprensible per a la mentalitat d’avui. Els diaris de l’època publicaven pàgines senceres amb les set rondes de votacions i els desempats corresponents. Els reporters feien broma amb coses que, vistes ara, fan posar la pell de gallina. Al diari Solidaridad Nacio­ nal, Ramon Pujol descriu l’ambient del Palau de la Virreina el dia de la cerimònia de lliurament. Va de taula en taula, parla dels subalterns, la noblesa i les autoritats municipals i acaba amb el cap de policia: "Perdone otra in­ discreción: ¿Puso usted refuerzos en el Palacio de la Virreina?" "Sí. Hay aquí objetos muy va­ liosos que deben vigilarse." "¿Puede decirnos cuántos policías figuran hoy entre los invita­ dos?" "Puedo, pero no se lo digo. Fin de las in­ discreciones. El Jefe superior de Policía ha de­ mostrado su reconocida amabilidad." La sala era plena de policia secreta.

El guanyador del premi de Poesia Catalana, que Permanyer s’havia dedicat a anar llançant per terra, va ser Joan Perucho, amb el llibre El Mèdium, proper a les experiències avantguardistes del grup Dau al Set, fundat entre altes per Joan Brossa i Antoni Tàpies. Perucho havia publicat a Ariel, que era una revista prohibida. Però tenia un gran avantatge de cara als organitzadors: era jutge comarcal i, per tant, funcionari de l’Estat. El guanyador del premi de novel·la va ser Tomás Salvador, que, a més de novel·lista, era policia. Castellet em va explicar que, més endavant, quan amb els seus companys de generació van començar a fer política clandestina, Salvador, que tenia influència, els va treure d’algun mal pas.

Permís per participar-hi

Perucho era un home prudent i va demanar permís per presentar-se al premi a les dues grans autoritats de l’època: Riba i Espriu. Riba li va donar llum verda: "Cal aprofitar totes les oportunitats sense agrair-les". Espriu tampoc no hi va trobar cap pega. Joan Triadú, que representava la línia més dura de la cultura catalana resistent, hi va arrufar el nas. Però el 3 de febrer del 1954 va enviar a Perucho una carta afectuosa: "Et felicito de tot cor pel teu triomf, que, donat el jurat i altres circumstàncies, no m’esperava, tot i estar convençut, com pots suposar, de la vàlua del teu llibre. Era aquesta desconfiança i el fet de la intenció commemorativa que es dóna encara a aquests premis que em feien desaprovar profundament la teva decisió de presentar-t’hi. Que hagis triomfat és doncs, per a mi, un motiu de goig i en certa manera em refà de la mala impressió anterior".

La pompa del règim

Amb els rebuts i les factures dels premis Ciudad de Barcelona que es conserven a l’Arxiu Contemporani de Barcelona, un artista conceptual hi podria fer una instal·lació que descrivís la pompa i jerarquia del franquisme. Factures de tapisseria, neteja, micròfons, fotografies, diplomes, assignacions per als secretaris del premi i per als bidells. El 1953 hi va haver una partida important d’imprevistos. Gerardo Diego, jurat de Poesia Castellana, va passar sis dies a l’Hotel Granvia, que van pujar 1.020 pessetes. Eugeni d’Ors es va estar quinze dies complets a l’Hotel Regina, 6.746 pessetes que va pagar l’Ajuntament.

Un premi ben dotat

Els premis estaven dotats amb 25.000 pessetes. "Que faci moltes coses amb les 25.000 pts. que haurà d’embutxacar!" va escriure Espriu a Perucho en una de les seves famoses targetetes. Preus de l’any 1954: una bateria de cuina de vint-i-nou peces, 575 pessetes; una rentadora Atlàntic, 3.975 pessetes; una nevera Everest Plus Ultra (la més cara de la gamma), 1.375 pessetes; un cotxe Biscúter de 2 o 3 places, entre 23.000 i 30.000 pessetes.



Aquell premi, però, va ser la flor que no fa estiu. Seguint l’exemple de Perucho, el 1954 s’hi van presentar Blai Bonet i Miquel Martí i Pol, però va guanyar Lluís Valeri, un poeta irrellevant, un altre d’aquells joves sexagenaris que deia Fages de Climent. La decepció devia ser considerable, perquè el 1955, en la llista de participants, ja no hi ha cap poeta de les noves fornades. El 1954 Jordi Sarsanedas va guanyar el premi Óssa Menor de Poesia. Creat el 1950, es dibuixa en aquests anys com l’alternativa catalana al premi Ciudad de Barcelona. Vist en conjunt, el palmarès del premi Ciudad de Barcelona de Poesia Catalana del 1951 al 1977 és desolador, amb una majoria aclaparadora d’autors insignificants o poc coneguts. L’única excepció és Xavier Bru de Sala, el 1973. L’any 1977, amb el primer ajuntament democràtic, se’n van reformar les bases i el premi de Literatura Catalana es concedeix des de llavors a obra publicada.
Per saber-ne més
  • Guillamon, Julià. Joan Perucho, cendres i diamants Biografia d’una generació. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2015.

Aquest article es va publicar en el número 152 del Sàpiens (febrer 2015)