Enric I de Portugal, el Cast, va morir el 1580. I llavors tot canvià per als holandesos. Els mercaders que dominaven el lucratiu negoci de les espècies a Europa compraven la matèria primera a Lisboa, ja que eren els portuguesos qui la portaven d’Orient, precisament de les illes conegudes per l’Especieria. Però la mort sense descendència del monarca lusità va facilitar la maniobra del rei espanyol Felip II per imposar una unió dinàstica que deixava els neerlandesos en molt mala posició. Les Províncies Unides lluitaven contra Madrid per la seva independència des de feia una dècada llarga. Ara el mercat que les fornia quedava en mans de l’enemic.
Les Províncies Unides —un petit país de l’Europa atlàntica amb poc territori i minsa importància demogràfica— tenien, això no obstant, una iniciativa comercial sense comparació. No debades havien aconseguit fins i tot frenar l’empenta del mar, fent cultivables i habitables unes terres que haurien d’haver estat sota l’oceà. El 1595, un grup de comerciants d’Amsterdam van noliejar una flota que va partir de l’illa de Texel i no arribà fins al juny de l’any següent a Banten, en aigües de Java. Allà es van trobar amb el bloqueig dels portuguesos, que van maquinar amb els governadors locals uns preus ridículament inflats per als comerciants neerlandesos. A més, es van negar a subministrar-los aigua dolça per reemprendre la marxa. Tot i les dificultats, la flota va tornar a Holanda amb les bodegues carregades amb 245 sacs de pebre, 45 tones de nou moscada i 30 bales de macís. No era gaire, però la mercaderia era tan valorada que el benefici va ser molt alt, tot i les penúries i que l’operació es perllongués durant dos anys.
Forjar un monopoli comercial
L’èxit va provocar una segona expedició a l’actual Indonèsia, encapçalada per Jacob Corneliszoon van Neck el 1598, que va tornar a Europa amb noves joies aromàtiques, com ara la canyella i el clavell d’espècia. Definitivament, les Províncies Unides van decidir que s’havia d’institucionalitzar el comerç amb l’Especieria, però eliminant-ne els mitjancers per comprar la mercaderia. N’expulsarien els portuguesos per la força i tractarien amb les espècies des de l’origen, controlant-ne les plantacions.
Així, el 1602 es funda la Verenigde Oostindische Compagnie (Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, coneguda per les sigles VOC). El Govern holandès, fixant-se en l’experiència anglesa, va decidir atorgar un règim de monopoli a una empresa privada en comptes d’assumir els riscos comercials i els derivats de viatges tan llargs. A més, havia de concentrar els esforços bèl·lics a lluitar contra la corona espanyola.
Els beneficis de la Companyia van ser tan meteòrics, que l’Estat holandès li va atorgar més competències, com tenir exèrcit propi o poder encunyar moneda
La VOC va rebre una concessió inicial de 21 anys. Era com una franquícia moderna. Si hi havia guanys, la Companyia n’havia de lliurar un percentatge a Holanda. Si hi havia pèrdues, les assumia l’empresa en solitari. Això va provocar una estratègia comercial molt agressiva. El 1603 la VOC ja va establir la seva primera base a Banten, a Java Occidental. La lluita contra portuguesos i anglesos va ser aferrissada, i va acabar en enfrontaments armats. Es calcula que en els primers anys d’existència, el 70% dels esforços financers de la VOC van tenir relació amb tropes i armament.
Però els guanys eren tan espectaculars que valia la pena. Es recuperava amb escreix la inversió del miler d’accionistes que, a més, van tenir la iniciativa de fundar la borsa d’Amsterdam, la primera de la història. Va ser un encert triple: hi havia diners per alimentar la Companyia; la borsa funcionava addicionalment com a mercat de productes colonials, i es feien préstecs a governs estrangers, la qual cosa va convertir la ciutat holandesa en el cor econòmic europeu. Durant el seu primer mig segle d’existència, la borsa d’Amsterdam va rendir una mitjana del 20% de beneficis cada any.
La VOC es va afanyar a aconseguir un segon port important. Va establir-se a la petita localitat javanesa de Jayakarta, sobre la qual, el 1619, va fundar la ciutat de Batàvia, que es convertiria en l’epicentre de les activitats de la Companyia i, amb el pas del temps, en el cap i casal de la colònia neerlandesa. Avui Jakarta és la capital d’Indonèsia.
Els beneficis que rendia la VOC van ser tan meteòrics que l’Estat holandès es va afanyar a renovar-li el contracte, però atorgant-li moltes més competències: tindria dret al seu propi exèrcit, a encunyar moneda i a traficar en exclusiva amb tot el que vingués d’Orient. En només dues dècades la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals s’havia convertit en un estat més poderós que el mateix Estat holandès, i així seria durant gairebé dos segles.
La VOC: una enemiga a evitar
L’any 1620, en la dinàmica d’enfrontament amb les potències ja establertes a l’oceà Índic, es produeix un fet que marca una frontera real i psicològica en els esdeveniments de les dècades següents: la massacre d’Amboina. Tot i una treva acabada de signar amb els anglesos després de molts enfrontaments pel control dels ports i les mercaderies indonèsies, els holandesos no es van estar de detenir i decapitar deu súbdits de Londres per considerar que els boicotejaven. Anglaterra va passar de puntetes per l’afer. Quedava clar que la VOC era una enemiga a evitar.
Així, els holandesos van anar guanyant posicions a les illes de l’Índic, expulsant-ne les potències colonials prèviament establertes sempre que els convenia, i arribant a acords puntuals amb els governadors nadius. La conquesta més important va ser la del petit arxipèlag de les illes Banda, on la VOC va veure possible concentrar el seu esforç de controlar les espècies des de la plantació fins a la manipulació i posterior comercialització.
A mitjan segle XVII la Companyia de les Índies Orientals controla Indonèsia, el comerç amb el Japó i l’estratègic port de Galle, al sud de l’actual Sri Lanka
Entre el 1609 i el 1621 els neerlandesos dirigits per Jan Pieterszoon Coen van forçar els reis locals a signar tractats que molt sovint els nadius ni tan sols entenien per sotmetre’s al seu imperi. El document més important és conegut com el Pacte Etern, i deixava en mans dels europeus el comerç de la nou moscada, que en aquells moments rendia el 300% de benefici un cop es desembarcava a Amsterdam.
L’edat daurada
Però a més d’enganys, va haver-hi batalles i massacres. La VOC monopolitzava el mercat de les espècies. Va arrasar els plançons d’altres illes per concentrar-ne la producció a les Banda. I qui en tingués un sol exemplar sense autorització, ho havia de pagar amb la pena de mort. La situació va generar migracions, assassinats i fins i tot suïcidis en massa —que dos segles després es reproduirien a Bali— que van comportar que, vint anys després de l’arribada dels holandesos, dels 15.000 pobladors inicials en quedessin un miler.
Els anys que van del 1634 al 1640 es guanyen encara posicions molt importants. Primer s’estableix un tractat amb els japonesos per convertir la VOC en l’única empresa estrangera que pot comerciar amb el país nipó. Per això, i per no violar l’acord que estableix que els forans no poden trepitjar sòl japonès, es construeix una illa artificial a la badia de Nagasaki anomenada Dejima, des de la qual s’embarquen productes de gran valor econòmic a Europa que ningú no pot aconseguir, com ara porcellana, te, pells de cérvol o fins i tot de tauró. Els neerlandesos es pleguen a les condicions fixades pel Japó: no poden fer missa mentre siguin al port, han de tancar les seves armes amb pany i clau i pagar la manutenció dels soldats imperials. Tot s’ho val per aconseguir unes mercaderies que a Europa resulten molt exòtiques i cares i per les quals es paguen quantitats indecents de diners. Durant dos segles els holandesos van tenir l’exclusivitat del negoci amb el Japó, aconseguint —tot i les condicions imposades per l’imperi del sol ixent— beneficis del 50% en cada càrrega.
I el 1640 la Companyia aconsegueix l’estratègic port de Galle, al sud de Ceilan (actual Sri Lanka), i hi construeix una fortificació, a l’estil de les que ja tenia a l’Atlàntic africà. Però aquí el més important és que trenca el monopoli que els portuguesos tenien sobre la canyella, una altra de les espècies que aconsegueixen preus astronòmics al mercat d’Amsterdam. En coalició amb el rei de Kandy, la localitat més important de l’interior, assetja Colombo, la capital, i també l’arrabassa als lusitans. És el moment àlgid de la VOC, que té negocis ben establerts des del sud de les Filipines fins a Austràlia. Com una operació per protegir la seva base a Ceilan, la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals s’embardissa en batalles puntuals contra els portuguesos a la costa malabar (occidental) de l’Índia. Aconsegueix expulsar-los pràcticament de tots els ports llevat de Goa, que serà propietat lusitana fins al 1961. I, de pas, es queda amb el també lucratiu negoci del pebre, el cardamom, el gingebre i la cúrcuma, dels quals les muntanyes de Nilagiri són molt abundants. Una jugada rodona. La VOC es troba en el moment més dolç de la seva existència. I encara ha de fer una altra operació de gran importància històrica, però aquest cop a mig camí entre Holanda i l’Especieria.
El viatge entre Holanda i les possessions a l’Índic i el Pacífic volia almenys sis mesos de travessa. Els neerlandesos ja havien anat sembrant l’oceà Atlàntic de bases que servissin els seus propòsits de reposició d’aliments i aigua: al golf de Guinea, on tenien el fort d’Elmina; a la costa congolesa, i a Luanda, l’actual Angola. Però en necessitaven un encara al lloc més estratègic, el punt on es trobaven l’Atlàntic i l’Índic.
Un port estratègic al sud d'Àfrica
El 1652 van establir-se a la badia de Table, anomenada així per la muntanya en forma de taula que li guarda l’esquena. Un enviat de la Companyia amb poders totals anomenat Jan Van Riebeeck va fundar Ciutat del Cap amb un grapat de 35 famílies neerlandeses, però, sobretot, amb el reforç de colons hugonots francesos que fugien de la repressió religiosa de Lluís XIV i d’esclaus capturats pel camí. Era un territori sorprenentment benigne, de clima mediterrani, on creixien amb facilitat les vinyes i els tarongers que havien de subministrar als vaixells de la VOC les vitamines fresques que calien per combatre l’escorbut. Després d’imposar-se a les tribus nadiues d’hotentots, es van quedar amb un territori enorme. Els grangers (bòers, en neerlandès) que arribaven a Ciutat del Cap, ho feien per quedar-s’hi i penetrar a l’interior del que posteriorment seria la República de Sud-àfrica.
Era l’èxit definitiu d’una companyia comercial pertanyent a un petit estat de l’Europa atlàntica que, a més, no renunciava a créixer també amb estratègiques colònies al continent americà. Tot i la prosperitat, a les Províncies Unides els mancava or —un problema de totes les potències europees, que precisament les havia impel·lit a l’exploració—, que era el metall amb què es pagaven les valuoses espècies. Per això el tractat de Painan, que va permetre a la Companyia controlar les mines auríferes de l’oest de Sumatra, va resultar crucial. I, alhora, els holandesos va fomentar fortament el comerç entre diferents regions asiàtiques. Els diners fluïen i, d’una manera o altra, acabaven a les mans de la VOC, la qual cosa li donava liquiditat per mantenir l’expedició de mercaderies cap a Europa, que era el que realment proporcionava grans guanys. Els neerlandesos eren uns capitalistes avançats: generaven transaccions intermèdies, no destinades a fer negoci per elles mateixes, sinó a fer que el capital es mogués. I, des d’Amsterdam, es convertien en l’epicentre de préstecs i moviments borsaris.
Els holandesos es limitaven a situar-se en indrets estratègics que requerissin pocs colons i militars. Tenien ports al llarg de tot el recorregut entre Amsterdam i el Japó
Pel que fa a les possessions d’ultramar, Holanda, a més, es va distingir de la resta de potències colonials de l’època pel desinterès en l’evangelització. Així com espanyols i portuguesos anaven amb la creu pel davant per establir missions, els ministres calvinistes que arribaven a Àsia de mà de la VOC ho feien per ocupar-se de la salut espiritual dels colons. Eren empleats de la Companyia, i no tenien permís per anar convertint indígenes.
Els holandesos continuaven anant a la seva. S’ha dit molt que el seu imperi tenia una finalitat purament comercial, sense ànsia territorial. I així va ser, majoritàriament, ja que es limitaven a situar-se en indrets estratègics que requerissin pocs colons i poca guarnició militar —Holanda no es podia permetre grans "despeses" demogràfiques. Així, va fundar ports comercials a les dues costes índies (Malabar i Coromandel) i també a Pèrsia, per tenir un punt estratègic al golf Pèrsic; Malaca, per controlar l’estret que separa Singapur de Sumatra; Canton, a la Xina continental, i l’illa de Formosa. D’aquesta manera hi havia una continuïtat de ports pràcticament al llarg de tots els indrets importants entre Amsterdam i el Japó.
Cotó, tabac, cafè... i opi
Però alhora que s’anaven fixant ports, també s’emprenia una operació de clara vocació territorial: el control de Java. La més poblada i pròspera de les illes indonèsies va anar rebent una progressiva influència holandesa a partir del 1619 que va durar dos segles. Per reduir costos, s’arribava a acords amb els governadors nadius, als qui, en teoria, se’ls respectaven els drets. Però en realitat també els obligaven a fornir les plantacions de mà d’obra barata, la qual cosa augmentava els beneficis de la VOC aconseguint el monopoli sobre el comerç de cotó, espècies, tabac o opi. I, ja a partir del 1705, s’anava expandint el cultiu del cafè, que Amsterdam havia ensumat que acabaria convertint-se en un negoci molt lucratiu.
Revoltes en ports clau, la competència d’Amèrica i l’esforç bèl·lic van fer disminuir els ingressos
A partir del 1730 l’estrella de la VOC comença a apagar-se. No de cop, sinó gradualment, per una sèrie de factors que per ells mateixos no l’haurien danyat. Però conjugats li van donar l’estocada. Britànics, danesos i francesos també tenien companyies de característiques semblants que li feien la guitza a la seva principal àrea d’actuació. El Japó va pràcticament eliminar l’acord amb la VOC i el flux d’or va disminuir sobtadament. Revoltes en ports clau com ara els de Malaca, Bengala i Pèrsia van reduir la presència holandesa a les places fortes de Ceilan i Java. I la VOC s’havia convertit en un gegant obsolet. Els empleats tenien sous poc interessants, la qual cosa derivava no solament en "distraccions" de matèries primeres i diners, sinó que era difícil reemplaçar-los quan marxaven de l’empresa o, senzillament, morien. Addicionalment, la competència d’Amèrica en productes com ara el sucre —que el Brasil proporcionava als mercats europeus a preus baixos— va fer disminuir els ingressos de manera alarmant. Les operacions que en les primeres dècades eren fulgurants perquè el marge de benefici era enorme, començaven a ser més ajustades.
De la nacionalització a la fallida
Val a dir que la Companyia no va arribar a tenir pèrdues fins ben entrada la dècada del 1780, quan la quarta guerra angloholandesa ja feia insuportable la comptabilitat. Tots els guanys s’escolaven per l’esforç bèl·lic (evidentment, motivat pel control del comerç), i la VOC va veure reduïda la seva flota a la meitat i el seu capital net a zero. El deute va arribar a ser superior als 40 milions de florins. L’Estat holandès va nacionalitzar-la primer, per finalment decidir no renovar-li el compromís l’any 1800, amb la qual cosa tallava gairebé dos segles en què l’empresa havia convertit el petit país europeu en un dels més importants del món. La curiositat és que, formalment, el nom de Verenigde Oostindische Compagnie continua viu, ja que el 1995 una empresa australiana va comprar la marca i encara avui la manté, tot i que amb propòsits ben diferents.
Per a la història dels Països Baixos, la VOC sempre ha quedat com una empresa d’èxit que, durant dos segles consecutius, va rendir un 18% anual de beneficis. Cosa ben diferent és el rastre colonial, amb un record molt amarg per part de les poblacions nadiues.
- Crespo, Julio. Imperios, auge y declive de Europa en el mundo, 1492-2012. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2012.
- Espino, Antonio. Atlas histórico del colonialismo. Madrid: Ed. Síntesis, 2010.
- Leys, Simon. Los náufragos del ‘Batavia’. Anatomía de una masacre. Barcelona: Acantilado, 2011.
- Stella, Alain. The book of spices. Nova York: Flammarion, 1999.
Aquest article es va publicar en el número 155 del Sàpiens (maig 2015)