A la segona meitat del segle XIX la ciutat de Barcelona emprenia un procés de transformació urbanística de grans proporcions, amb la formació de l’Eixample. El procés industrialitzador, el creixement demogràfic, la modernització dels transports i fins i tot les noves visions de la higiene, topaven des de feia temps amb les limitacions de la ciutat vella, amb un urbanisme de tall medieval i envoltada encara per les seves muralles. El Pla Cerdà preveia la urbanització d’un espai més gran que el de la ciutat existent fins aleshores, amb la formació de carrers d’una llargada i amplada molt superiors, que formaven la característica quadrícula d’illes de cases amb xamfrans.
La història com a fil conductor
La posada en marxa d’un projecte d’aquesta magnitud comportava un gran nombre d’actuacions damunt del terreny, que requerien una identificació molt precisa de cada indret del nou espai urbà, format encara majoritàriament per camps sense edificar. Per això, el 1863 l’Ajuntament de Barcelona acordà encarregar al cronista de la ciutat —Víctor Balaguer— que presentés una proposta de noms que fossin escaients per als nous carrers (en una primera fase, els més propers al nucli antic), atorgar una numeració correlativa a les parcel·les de cada carrer i indicar-ho en els mateixos lloc amb rètols.
Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901), literat, periodista, historiador, polític, mecenes cultural i aleshores cronista de Barcelona, es trobava en aquells moments en l’etapa més àlgida de la formulació del seu pensament catalanista progressista i immers en múltiples iniciatives per divulgar-lo, entre elles la publicació de la seva obra més ambiciosa, la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-64). Balaguer aprofità l’encàrrec municipal per elaborar una proposta amb el fil conductor de la història de Catalunya, que havia de servir per visualitzar en l’espai públic l’existència d’una nació catalana independent en el passat, dotada d’unes institucions de govern pròpies i d’uns elements identitaris singulars, que disposava de períodes històrics com a estat europeu de primer ordre, amb personalitats destacades en tots els àmbits, però també per evidenciar que els catalans de tots els temps havien lluitat amb fermesa pel manteniment de la seva sobirania política, aspectes tots ells ocultats o tergiversats —a parer de Balaguer— per la historiografia oficial espanyola.
L’espai públic havia de fer visible que Catalunya havia estat una nació singular i independent
El disseny centralista de l’Estat espanyol, que deixava poques atribucions als ajuntaments, juntament amb el viratge conservador dels governs d’aquell període, féu que la proposta de Balaguer trobés dificultats. Si bé l’aprovaven els membres dels organismes municipals encarregats del desplegament de l’Eixample, tingué les reticències dels governadors civils i de la Real Academia de la Historia. Això motivà que de la proposta original en caiguessin alguns noms de referència catalana i que fossin substituïts per d’altres, en clau espanyola. Amb tot, el ple municipal del 19 de desembre del 1863 aprovà una relació de 51 noms, que en una part significativa corresponien a la proposta de Balaguer. El fet que no s’aprovés el seu pla complet planteja diversos interrogants, encara no resolts, perquè la seva proposta original va desaparèixer dels arxius municipals barcelonins en algun moment del segle XX i també perquè ell mateix, en el seu llibre Las calles de Barcelona (1865-66), no acaba d’aclarir quins foren els noms censurats. Per si això fos poc, en els anys següents hi hagué diversos ajustaments urbanístics que motivaren la supressió d’alguns carrers, la formació de nous i el consegüent moviment de noms, amb la recuperació d’alguns dels proposats per Balaguer i inicialment no aprovats.
Batejar l'eixample
Els noms amb autoria provada de Balaguer incloïen una representació de les institucions (Corts Catalanes, Diputació, Consell de Cent i Parlament); dels casals comtals (Comte Borrell, Comte d’Urgell i Villena; cal dir que en aquest àmbit ja hi havia noms adjudicats a la ciutat vella); de la lluita per la defensa de les institucions (Pallars, Pau Claris, Fontanella, Tamarit, Casanova i Villarroel); dels territoris de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Provença, Rosselló, Còrsega, Sardenya, Sicília, Nàpols i Calàbria); de militars, sobretot marins (Roger de Flor, Entença, Rocafort, Roger de Llúria, Llançà i Vilamarí); d’episodis militars més propers en el temps (Bruc, Manso, Wad-Ras i, de manera més general, Girona i Tarragona); de personatges destacats en diversos àmbits (Alí Bei, Aribau, Ausiàs Marc, Balmes, Llull, Muntaner, Pujades, Viladomat i Vilanova); d’activitats econòmiques (Comerç, Indústria i Marina); més el general de Glòries Catalanes. A aquesta relació caldria afegir els noms d’autoria probable i aprovats de Casp i Almogàvers i els no aprovats de Coronela (que no disposa de cap carrer, tot i la seva significació per a la ciutat) i d’Atenes (aplicat ja al segle XX).
En el projecte inicial es reservava el nom de Glòries Catalanes a una plaça que s’havia d’emplaçar a tocar del costat de muntanya de l’actual parc de la Ciutadella i que era la confluència de diversos carrers. Les modificacions del primitiu projecte de Cerdà en aquesta part de la ciutat feren que el traçat definitiu dels carrers fos diferent i que el nom acabés aplicant-se a l’emplaçament actual, que tenia també, i àmpliament, la condició de confluència de carrers.
Segons l’acord del 1863, el nom estava dedicat a les glòries marítimes de Catalunya, mentre que per Balaguer ho estava a les glòries cíviques i militars del país. De fet, el nom era una mena de compendi, ja que per ell tots responien a glòries de Catalunya, amb la mentalitat de l’època. Amb tot, la gran majoria de noms proposats per Balaguer han perviscut fins als nostres dies i només ha caigut el de Wad-Ras (actual Doctor Trueta), dedicat a la batalla d’aquest nom, en la guerra d’Àfrica del 1859-60, amb participació dels voluntaris catalans comandats pel general Prim, una glòria que no ha resistit el pas del temps.
- Palomas, Joan. Víctor Balaguer: Renaixença, Revolució i Progrés. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2004.
Aquest article es va publicar en el número 155 del Sàpiens (maig 2015)