Quan comença l’època de la collita, a l’agost, la llum és un tot a les salines de Formentera. Sotmet estanys, canals, preses i murs de pedra seca. En l’època daurada d’aquesta indústria a l’illa, durant el primer terç del segle XX, el sol castigava la pell dels treballadors i lluïa en el metall de les locomotores que recorrien l’entramat saliner. Com ocorre en altres cultius mediterranis, com la vinya, el blat o l’olivera, la collita de la sal demanava mà d’obra temporera que aprofitava el descens de feina al camp per treballar a les salines.
Un conservant mil·lenari
Les dures condicions, però, requerien homes resistents, capaços de suportar les rigoroses i llargues jornades per fer la collita abans que arribessin les pluges de final d’estiu que malmetrien la sal. Portaven mitjons de llana per protegir els peus, que estaven banyats en un brou salí i calent. Els traients, els obrers menys qualificats de l’explotació, transportaven la sal en senalles recolzades damunt del cap, que era resguardat dels regalims per un barret de pita impermeabilitzat tradicionalment amb quitrà.
L’opinió més acceptada és que fou la civilització feniciopúnica, experta en la tècnica de la salaó, la que començà a extreure el conservant per excel·lència de l’antiguitat, tant a Formentera com a Eivissa, a partir del segle VII aC. Els primers escrits sobre aquest bé a les Pitiüses són del segle XII, al final de l’època islàmica, quan Al-Zuhri destacà que la sal d’Eivissa era inesgotable. En el cas de Formentera, s’atribuiria als musulmans la divisió en estanys artificials de la petita llacuna natural situada entre la mar i el nord-est de l’estany Pudent, la que avui en dia constitueix el gruix de les salines de l’illa.
L'or blanc de les pitiüses
En el segle XIII l’expansió de la Corona d’Aragó feia convenient la presa de les Pitiüses per assegurar la defensa del que s’havia conquerit (Mallorca) i del que s’estava ocupant (València). D’aquesta manera es volia evitar que Formentera i Eivissa continuessin sent musulmanes i des d’allí es poguessin atacar els territoris que Jaume I volia incorporar a la Corona. A més, les dues illes tenien un gran al·licient en les salines, que portà els conqueridors Guillem de Montgrí, Pere de Portugal i Nunó Sanç a repartir-se els drets sobre aquest bé abans i tot de la conquesta.
El 1246 Montgrí redactà una regulació per a l’explotació de la sal a Formentera en què permetia al seu vassall Berenguer Renard i als pobladors de l’illa autoabastir-se, però imposava la seva llicència per comercialitzar-la. Una situació que canviaria el 1285, quan el rei Alfons III d’Aragó volgué uniformitzar l’extracció a les Pitiüses amb una disposició reial que manava que la sal collida a Formentera s’havia de repartir d’acord amb les autoritats d’Eivissa.
Però la pesta negra del 1348 va truncar els esforços dels catalans per establir una població fixa a Formentera, provocant un despoblament que s’allargaria fins al final del segle XVII. Malgrat que l’illa no tenia habitants estables, les salines continuarien sent treballades pels eivissencs, sempre que poguessin evitar l’amenaçadora presència de turcs i barbarescs que hi tenien una base per aprovisionar-se abans i després dels atacs contra territoris cristians.
A l’inici del segle XVIII, la victòria borbònica a la guerra de Successió va provocar que Felip V abolís el regne de Mallorca i confisqués les salines, el principal recurs econòmic de Formentera i Eivissa. El monarca manllevà el dret d’explotar la sal i a canvi va oferir el consum gratuït d’aquest bé (dues faneques anuals per família) i 2.600 pesos anuals en espècie. La Corona passà a gestionar l’explotació i acabà usant com a treballadors majoritàriament desterrats i presidiaris, fent entrar en decadència una indústria que deixà d’interessar a la població local.
Fins i tot a mitjan segle XIX, i malgrat les tímides millores tècniques introduïdes pels il·lustrats, queda patent la nefasta gestió estatal, quan la tala d’arbres en els boscos propers a les salines va acabar provocant que les dunes envaïssin els estanys, tot contaminant la sal amb sorra. Conscient de la degradació de l’única i històrica indústria de l’illa, l’Ajuntament de Formentera va sol·licitar ajuda a la reina Isabel II, que concedí el 1858 poc més de 200.000 rals de billó per sanejar menys de la meitat dels estanys saliners.
La civilització feniciopúnica, experta en la tècnica de la salaó, és considerada la iniciadora de l'extracció de sal a Eivissa i Formentera a partir del segle VII aC
El factor decisiu per revertir la decadència de les salines fou el canvi de gestor, que arribà com a conseqüència de l’ingent endeutament que la Corona assumí per poder finançar la guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878). L’Estat no tingué un altre remei que privatitzar les salines, que es vengueren en subhasta pública per 80.401 pessetes a l’empresari mallorquí i polític republicà Antoni Marroig. Aquest invertí en modernitzar-les: creà nous estanys artificials i introduí sistemes d’elevació d’aigua per alimentar-los, a més d’aplicar-hi millores com un molí de vent per moldre la sal abans d’embarcar-la.
La sal de l'estany pudent
Paral·lelament, a la banda nord-oest de l’estany Pudent, un altre emprenedor, l’eivissenc Josep Ferrer, va fer construir uns estanyets prop del port de la Savina, les salines Ferrer. Les explotacions Marroig i Ferrer foren adquirides a les acaballes del segle XIX per la Salinera Espanyola, que també comprà l’estany Pudent. Aquesta gran llacuna de 3,5 km2 s’incorporà al sistema de producció, un fet crucial que comportaria un valor afegit de Formentera respecte a la resta de salineres de la Mediterrània. Les noves salines deixaren d’alimentar-se amb aigua marina, passant a aprofitar l’aigua de l’estany Pudent, que triplicava la salinitat del mar. Després de circular pel canal de circumval·lació de l’estany ideat per l’enginyer Eugenio Molina, encara pujava més la graduació. Llavors el líquid es deixava passar fins als estanys concentradors i quan arribava als 24 graus Baumé de salinitat (la Mediterrània ronda els 3,5 graus) es conduïa cap als estanys cristal·litzadors. Abans de cavar la sal, es treia l’aigua del recinte i ja podien començar a actuar les colles de temporers cavadors i traients.
Durant els primers anys del segle XX les salines de Formentera es consolidaren com una alternativa a l’economia de subsistència basada en l’explotació agrícola i ramadera. El formenterer a la recerca d’ingressos en efectiu podia treballar a la Salinera o bé optar per l’emigració. De fet, els viatges a Amèrica estaven en auge i el retorn de centenars de formenterers que havien passat per Barcelona, Buenos Aires, Cuba o Montevideo posà en contacte la societat insular amb les avantguardes polítiques de l’època. La precarietat de les condicions laborals a les salines confluí amb l’arribada de les noves idees, dos factors que cristal·litzaren a Formentera amb l’arrelament del republicanisme i l’establiment de la CNT com el sindicat hegemònic a les salines.
Durant els primers anys del segle XX les salines de Formentera es consolidaren com una alternativa a l'economia de subsistència basada en l'explotació agrícola i ramadera
Així, segons escrigué el socialista Manuel D. Benavides, els treballadors saliners, dirigits per l’anarquista local i ex emigrant a Nova York Josep Ferrer Tur Andreuet, es declararen en vaga el 1928 i no la desconvocaren fins al 1931. A pesar d’aquest llarg conflicte, la producció de sal es va mantenir i no baixà de les 14.000 tones. En canvi, les aturades convocades durant el període republicà reclamant l’eliminació del treball a preu fet i l’obligació de sindicar-se per fer feina als estanys, impediren el 1932 la recollida de sal. El 1933, la vaga va provocar que les autoritats amenacessin els vaguistes de portar treballadors d’Eivissa i forces de seguretat per garantir la feina.
Amb l’inici de la guerra civil les salines de Formentera quedaren parcialment militaritzades i només se’n va poder treure sal el 1937. D’altra banda, la Salinera Espanyola cedí part dels seus terrenys a les autoritats franquistes per instal·lar a l’estany Pudent una base d’hidroavions per atacar i controlar les posicions republicanes de la costa valenciana. Amb la victòria del general Franco, als voltants de les salines s’erigí un camp de concentració en què la fam i les inexistents condicions higièniques posaren fi a la vida d’almenys 58 dels aproximadament 1.500 presos reclosos entre el 1940 i el 1942.
D’aquest centre, anomenat es Campament, el mestre saliner Antoni Torres recorda un pres panameny, mecànic fonedor de professió, que tenia el privilegi de sortir del camp a canvi de fabricar peces als tallers de la Salinera. En una de les sortides, s’assabentà que un ase havia mort i tan aviat com va saber on era, el va desenterrar per ficar-lo a l’interior d’un munt de sal. Això li va permetre menjar carn i durant un temps sortejar la fam que féu del camp de Formentera un dels més durs de les Balears.
Patrimomi en decadència
Al conflicte espanyol el seguí la II Guerra Mundial, que va acabar bloquejant les exportacions de sal fins al 1947, quan es reactivà el comerç amb el nord d’Europa. Però amb l’arribada del turisme, les salines es convertiren en blanc de l’especulació urbanística. El 1977, partits d’esquerra i associacions de les Pitiüses es mobilitzaren per demanar la protecció d’aquest espai amenaçat. A mitjan anys 80 es va abandonar l’explotació i el 1995 les salines foren declarades reserva natural. Les emblemàtiques instal·lacions que recorden la vella indústria continuen, però, deteriorant-se inexorablement. El futur de l’extracció salinera a l’illa és igual d’incert que el del patrimoni en forma d’estanys, canals i altres construccions relacionades amb aquesta indústria mil·lenària.
- Colomar, Santiago. Formentera a l’època contemporània. Palma: Documenta Balear, 2009.
- Frontera, Miquel. Salines de les Balears. Palma: Fundació Sa Nostra-Caixa de Balears, 2005.
Aquest article es va publicar en el número 155 del Sàpiens (maig 2015)